L'èsser humà necessita transmetre. Les seves inquietuds, les seves dèries, les seves pors, les seves formes pensar, els seus coneixements... és ineherent a ell, ja que transmetent a l'altre s'allibera dels neguits que l'omplen. De totes les formes de transmissió la paraula dita, és una de les més utilitzades i una de els que té més força. Ja Sócrates la va utilitzar i fou la seva eina més letal, ja que només a través d'ella va vestir tot el seu pensament i es va defensar davant d'aquells que l'acusaven. I no podem oblidar un dels oradors que més ha marcat la història Jesús de Natzaret, les seves paràboles i les seves ensenyances van marcar una època i van contribuir a examplificar un nous ideals de justícia social fins aleshores inexistents. Això ens demostra l'enorme força de la paraula dita, afirmada amb veu alta, i que actua en les persones com a art de seducció.
Aquesta oralitat de quan transmetem, de quan expliquem un fet, no podem pas dir que només ens porti a transmetre una mera explicació, ja que quan transmetem volem arribar a l'altre, volem copsar la seva atenció, el seu interés. I aquesta tasca que aparentment pot semblar simple, és converteix en dificultosa quan no s'aconsegueix arribar a aquell altre. Podríem dir que aquesta és la tasca dels mestres, transmetre, en el seu cas: coneixements, actituds, valors... (dins el marc de l'educació primària, ja que més enllà parlaríem de professors).
En els nostres dies, la tasca del mestre, gira principalment en la línia de transmetre simples coneixements principalment. Però un mestre pot pasar-se la vida ensenyant, transmeten coneixements, i en canvi no copsar, no arribar als seus alumnes. Un mestre és millor com més bones notes treuen el seus alumnes?? o dit d'una altra manera, quan les notes són altes vol dir que el mestre és bo i quan són baixes què és dolent? ... què engloba la paraula MESTRE? com s'enten? com l'entenem o la volem entendre?
A mi són preguntes que, personalment, m'inquieten perquè considero que engloven un sentit molt més ampli que la paraula en sí. Primerament la paraula mestre, em "transmet" un significat especial, doncs a la meva vida he tingut a molts mestres que m'han ensenyat molts coneixements, però pocs MESTRES en el sentit messiànic de la paraula. Pocs d'ells m'han arribat a l'ànima i m'han transmés actituds, formes de vida, hàbits, comportaments, filosofies per afrontar aquesta vida, i ganes de buscar on sigui noves llums d'il·lusió quan no n'hi han.
Per mi la paraula mestre va més enllà, el MESTRE és aquell que m'arriba al cor, que me l'omple i que esdevé dins del laberint de la transmissió aquell element aclaridor que et fa obrir els ulls a noves formes de viure i de pensar, i a nous coneixements que em fan canviar i adoptar una altre perspectiva de les coses. És aquell que et fa "aprendre per poder-te despendre" que diria el Llach, per poder afrontar el món, la vida. És aquell que més enllà de les notes et fa sentir viu per lluitar per allò et distingeix i et fa ser tu, sigui positiu o negatiu, sigui o no acadèmicament correcta. Ja que la major nota ens la donarà la vida viscuda, com em deia un MESTRE que vaig tenir: " els meus suspensos no us han d'importar gaire, els pitjors suspensos són els que us pot donar la vida", i tenia raó el MESTRE que aquest és el pitjor suspens que mai puguis tenir ...
Sota aquesta idea doncs el repte de la meva professió diària em crea un enorme conflicte de responsabilitat, ja que en el sentit més ampli del terme i tenint en compte el que és per mi ser mestre... resulta un gran repte i alhora una pretensió massa gran utilitzar aquest terme habitualment en la pròpia pell. Penso doncs que només aquells que han rebut de tu quelcom que els hagi ajuda't a mirar endavant són aquells que et poden atorgar aquesta paraula amb tot el seu ple significat. No sé si en algun punt del camí professional aconseguiré guanyar-me aquest honor, ho trobo realment impossible, tal i com l'entenc.
