Hi ha setmanes en què el dia a dia et presenta al teu davant un seguit de fets, dels quals se'n deslliguen moltes idees i pensaments, moltes sensacions, molts sentiments contraposats. Aquesta setmana ha estat una d'aquestes setmanes...
Bellugada per la inèrcia habitual del seu dia a dia, i colpejada per fets que et donen molt de què pensar. Fets que et fan replantejar i veure el què és la vida. La tristor ha colpejat de nou els dies amb la pèrdua d'algú estimat, amb la pèrdua d'algú vital, enèrgic i que et feia sentir viu... fins i tot en moments on el teu pensament no era ni anava gaire a to i necessitava sentir una proximitat; i alhora ha fet retornar records d'un temps alegre i ple de compartir, que el temps s'ha encarregat, segons sembla de diluir lentament, deixant-ne només un profund anhel i enyorança: de persones, d'indrets i d'activitats que senties part de tu.
Però de vegades les coses se succeeixen i el teu desig i allò que voldries, no caminen de la mà de la mateixa manera que pels altres, i les coses cavien ostensiblement sense saber perquè, ni com poder-les reconduir.
El que mai canvia en mi però, en aquests casos de pèrdues estimades, és el pensament de poder trobar camins d'unió en algun punt amb les persones que han format i han estat importants a la teva vida ... ja que la vida, com se'ns demostra, només passa una vegada; i l'allunyament i la distància en el temps, en moments i cops així, quan es donen deixen un mal regust, amarg quan apareixen.
Tan de bo fos tan fàcil... per sort el temps empeny i et recol·loca en el món, i els somnis prenent d'altres formes, quan allò que voldries recol·locar sembla un fet allunyat al teu abast.
Una abraçada Cris, gràcies per tot el que vam compartir... els bons records perduren sempre.
