Isidre Esteve, La sort del meu destí

El passat dimarts es va fer la presentació oficial del Llibre de l'Isidre Esteve "La sort del meu desti", a la Casa del Llibre de Barcelona, acompanyat per la figura de l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol. A més coincideix que el llibre surt a la venda després d'un any just d'haver patit l'accident, cosa que posa de manifest com pot canviar la vida d'una persona en un curt període de temps.

El que m'ha sorprès més del llibre, és com planteja l'accident, com l'afronta, amb quin coratge i aparentment sang freda en parla. Però el llibre no es centre únicament en l'experiència viscuda de l'accident, sinó que hi evoca el camí que des del desconeixement i la necessitat personal el van portar al món de les motos. De com un infant esdevé pilot, i de com un pilot esdevé un campió i de com el destí transforma al campió en un exemple de força interior a l'afrontar una desgràcia de la vida, un accident que ho regira tot.

A Almeria va canviar la vida de l'Isidre, però el que no va canviar van ser les seves ganes d'afrontar nous reptes. I potser per això, la il·lusió d'un nou repte és el que ara el fa mirar endavant sense defallir amb més força que mai. Molts s'haurien enfonsat davant d'una situació així, lamentant-se "per què a mi?" eternament.

La pregunta hi és, però com diu el d'Oliana al seu llibre, és viu i això és el més important, i per tant viure, és mirar endavant. Amb aquesta filosofia d'un esperit positivista és plantejat tot el llibre, i l'horitzó més proper, competir en un cotxe adaptat al proper Dakar. Un Dakar que també ha patit la desgràcia d'haver d'abandonar l'Àfrica per motius bèlico-polítics i que ha estat un any en pausa, com l'Esteve. El proper Dakar no serà el mateix perquè es celebrarà a Amèrica, l'Isidre tampoc, però tots dos en una nova etapa vital seguiran endavant seguint la sort del seu destí i de les seves noves il·lusions.

Aquesta nit tot el coratge demostrat potser el porta a ser el CATALÀ de l'ANY 2007. Més enllà de premis, el seu exemple em mareix la més gran de les meves admiracions. Sempre hi ha camí mentre les il·lusions es mantenen en vives, malgrat les pedres del camí.

ONCE ...

ONCE, una bona peli per perdre's una tarda pel Verdi Park de Gràcia, després d'una passejada tranquil·la. Una barreja de persones trobades a l'atzar, que s'ajuden des del seu propi desconeixement a tirar endavant situacions vitals estancades i que aparentment no tenien camí a avançar. Però el treball conjunt i la seva força acaben donant ales noves a cadascuna dels seus personatges.

A més la banda sonora ofereix una bona dosis de tendresa dins la pel·lícula i del gaudir del format de la canço de cantautor... que no fa altra cosa que guiar tota l'acció a través de la força de la música.

... matiusques...

Enfora, endins; obrir, tancar; pujar, baixar; sortir, entrar; passat, present; avanç, retrosés; pausa, moviment... contraposicions de coses ens omplenen el dia a dia. Contraposicions de coses formen la vida humana i la fan discorre de la mateixa manera. Moltes d'elles, de les contraposicions, tenen una gran lógica i neixen de quelcom que a priori, és previsible. Però, en l'èsser humà hi ha moments en què allò que ocorre s'escapa del logos, perd el sentit i simplement esdevé part d'un joc sense sentit a posteriori. Possiblement si l'empatia, i els sentiments no existissin ens estalviaríem situacions en les quals no saps trobar el teu lloc, o si més no actuaries per automatisme i no dubtaries a l'hora d'actuar. Diguem que l'ànima de fer el passarell, no seria possible... ja que faríem accions per resposta directe sense que el logos dels sentiments empàtics hi tingués lloc.

Com les matiusques les persones, entrem i sortim del cor d'aquestes, per motius diversos que de vegades no segueixen un lógica idèntica a tots els éssers humans (caràcter, temperament, ...), i no la segueixen, perquè no n'hi ha... ja que els sentiments són fruit d'un gran conjunt de coses i vivències. I és aquest humanisme implícit en els sentiments el que ens fa vulnerables, i ens fa moure d'un lloc a un altre del gran joc de les "matiusques de les relacions humanes". Ara som dins, ara som fora... ara ens fem grans, ara restem petites dins del cor de l'èsser humà.

Acceptar el teu lloc en aquest joc d'anades i vingudes no resulta fàcil. I potser cal tota una vida per saber estar, allà on et toca, allà on et volen segons el que t'envolta, segons el moment, segons els altres, el tu, els objectius marcats, les preferències, els somnis, els somnis somiats que es contraposen als teus, els desitjos acomplerts, els desitjos que mai seran, els que ja es comencen a esborrar, els desitjos que vindran ... sort que sempre hi ha un horitzó, un avanç...

La vida sempre és camí, i aquest camí, amb bons i mals moments, és el que et fa pensar, el que et fa veure a cada pas el lloc en què estàs o si més no, percebre'l. Un lloc que no cal forçar, un lloc que sempre tornar si ha estat teu, i que vola si cal... doncs, no hi ha res més intel·ligent que el ritme marcat pel rellotge del temps, un temps que ho deixa tot enrera sense esborrar res. Tot és història, tot és viscut... els anys no esborren allò passat... només transformen el valor amb que mirem cada instant, i són precisament els mals moments, aquells que et fan valorar i estimar tots els bons. La bellesa de viure és aquesta, saber modelar el camí, i seguir en la direcció malgrat que el cor i l'instint et marquin la direcció contrària a la que bufa el vent que t'envolta en un camí diferent al que voldries, diferent al que havies somiat... tot es transforma, tot canvia perquè el tempus fugit, sempre avança implacable endavant...

Hi ha matiusques que creixen, n'hi ha que es fan petites, però totes resten dins del cor, i segons els camins de la vida... serem més aprop o menys del camí de la felicitat que aquestes ens vulguin o puguin donar segons "el bufar del vent" ... ja que la felicitat és això un camí d'horitzons canviants que posen a prova l'adaptabilitat humana al límit.

... llegint Cavafis

Llegint Cavafis he trobat un poema que m'ha fet pensar en com moltes vegades perdem el control de les situacions de la vida. Situacions que s'eternitzen i que acaben mostrant-he que hi ha quelcom de tu que està estancat, i comences a defallir, i et preguntes si algun dia te'n sortiràs. Potser els camins de la vida algun dia posaran a les meves mans la capacitat de reconduir aquestes situacions, ara indòmites. Qui ho sap? tan de bo sigui el temps qui obri alguna escletxa en mi, més correcte, i faci que no em senti de vegades dominada per la inòpia de la meva persona. Tan de bo que el "se acabo" no acabi d'arribar mai del tot... en alguns aspectes.

Aquí teniu el poema...

Se acabó

Sumidos en miedos y sospechas,

con la mente agitada y ojos aterrorizados,

nos consumimos planeando el modo

de esquivar el peligro seguro

que tan atrozmente nos amenaza.

Y sin embargo erramos, no está en nuestro camino.

Falsos eran los mensajes

(o no lo oímos, o no los entendimos bien).

Otro desastre, que no imaginábamos,

súbito, violento cae sobre nosotros,

y al no estar preparados -no hay tiempo ya- nos arrebata.

C.P. Cavafis (1905-1915)

Tocant el cel ...

Quina agradable sensació és sentir-se flotant dins del món, i sentir que el món en que flotes ha sigut fruit del treball constant i diari. Produeix una alegria l'anar veient que l'objectiu pel qual has lluitat durant tants anys de feina comença a prendre forma en el futur més immediat, això em fa viure en un núvol d'il·lusió. Un núvol que a la vegada se'm presenta davant disfressat de múltiples interrogants: podré?, en sabré prou?, ho tindré tot apunt?... que no són altra cosa que la mostra clara i patent dels meus dubtes, de la meva inquietud, de les ganes de tirar-ho endavant perquè surti bé.

Però, tot i començar a intuir l'horitzó que hi ha dalt de la muntanya, encara queda el tram final, el tram més dur potser, el que fa més pendent... i és probable que les boires sorgeixin en el camí, i que en alguns moments els arbres em tapin la llum ... Per sort, en aquests moments de defallences tinc el gran honor de comptar amb bons pilars on recolzar-me a descansar, per tornar a agafar forces (mestres, professors, amics, família...) i d'aquest forma no perdre el ritme, que em pausa però sense pressa, em farà arribar al llarg d'aquest 2008 a dalt d'aquesta muntanya tan desitjada per la qual vaig decidir fer drecera, i per la qual durant aquests darrers 3 anys he fet transcorre la meva vida.

Tot i la llunyania en el temps, i la gosadia alhora de parlar-ne així a tants mesos vista, el veig tan aprop el meu cim que ara només queda l'apretada final, l'apretada dedicada, l'apretada entregada, per poder dir que "ja he fet el cim", i que "des de la muntanya més alta el Sol llueix més magnífic que mai", en definitiva que he aconseguit presentar el tan desitjat DEA.

Amb ulls d'infant...

Quan vaig començar a treballar de mestra mai m'hagués pogut creure que sentiria un sentiment de gratitud en alguns moments amb els meus alumnes, sí aquells mateixos que de vegades em treuren de polleguera i fan que la meva paciència toqui fons. Però és ben cert que en el simple fet d'ensenyar i d'aprendre, tots indistintament n'aprenenm coses noves.

Si els alumnes són grans et donen el plaer de poder arribar a conversar amb ells ja de tu a tu, i de poder copsar en ells ja els primers pensaments i les opinions pròpies, fruit de la reflexió dels seus anys de vida i de tot el que els ha envoltat. Resulta infinitament plaent descobrir com ja la seva visió de les coses canvia vers la generació que els precedeix, generació que seria la meva. Tot això et fa pensar en allò que abans es deien a tu... Ai! aquesta canalla, no sé pas on anirem a parar... Potser és veritat que no sabem del tot on anirem a parar, el que si és cert però, és que escoltant-los comences a entreveure aquells elements que per ells són importants, aquelles petites coses que a les seves mans podran arribar a generar-se... i aquest fet resulta emocionant.

Pel que fa els més petits, diria que la satisfacció la reps més al moment: rialles, abraçades, mirades de complicitat... t'omplen de la seva alegria al moment i et fan oblidar que en aquest món de presses i de no parar, cal observar el que t'envolta i deixar que l'alegria i la visió inquieta d'uns ulls d'infant resti en algun petit raconet del teu esperit. Car, sempre hi ha quelcom, algun motiu per petit que sigui per mirar en endavant. Malgrat les responsabilitats, les decepcions, els mals moments...

Amb ulls d'infant val al pena mirar-se una mica el món, sense perdre aquell bagatge que et dóna l'experiència dels anys, i que en definitiva t'ajuda a estar una mica per damunt d'aquest corrente eixalabrat que és la vida.