Feia molt que no passava per aquí. El temps mental que m'ocupava el dia a dia no em permetia evocar-me en les petites coses, i malgrat sentir la necessitat d'escriure sobre les moltes coses que anaven passant pel meu davant, no em surtien les paraules per l'enorme indignació que em produïen.
El 2009 s'ha tancat en un any apoteòsic del barça, recuperant els darrers escrits del blog. Molt més que el que en un principi jo mateixa podria haver somiat, imaginat, i desitjat... i caminem endavant per acomplir nous reptes.
El Dakar ha passat i seguim demostrant tenir prous elements per caminar endavant i fer conèixer al món la nostra petita pàtria, malgrat les adversitats.
Més enllà de les alegries, el saber fer sembla que encara funciona, i sembla que aquest concepte "prehistòric" i obsolet, el senyor Guardiola l'ha fet reviure. I això em fa pensar on és la seriositat, el compromís i el treball responsable d'alguns?
El nostre món social s'ha vist immers en la corrupció, o millor dit, hem descobert lo molt corruptes que poden resultar aquests senyors de corbata, que es mouen pel món ben vestits amb aires de grandesa i que amb els seus perfums cars de prepotència creient-se superiors als altres quan en el fons, res del que tenen es seu, sinó dels diners que ens han birlat a tots. Ara!! Ells són els senyors del país, els que entenen de tot i ens ajudaran a avançar... ells que només existeixen quan apareixen en pantalla. Madam televisió desvia la opinió pública com vol de vegades, almenys des de fora estant es té aquesta patètica visió. Em pregunto on és des del 2010 el senyor Millet, i tants d'altres "millets" coneguts i per conèixer??... són els senyors del país, els forats negres de la nostra galaxia que ens xuclen la sang, les idees, els quartos i el pitjor de tot ens prenen el pèl amb paraules d'atril.
I mentre ells viuen i neden en l'accés "pagat pels altres", més de la meitat del país s'enfonsa en la crisi, gràcies a les seves grans gestions. Però ells segueixen disfrutant del patrimoni unificat de tots. Original si mes no.
L'altre gran tema que m'ha omplert de goig en els darrers mesos, degut a la meva professió, és la magnífica reforma educativa que el senyor Ernest Maragall s'ha tret o s'està traient de la xistera!! Com pot ser que un mestre es llevi un mati d'un dia qualsevol i que se n'assabenti pel Sr. Cuní que: el curs 2010-2011 començarà les classes lectives el 7 de setembre, que tindrà una setmana blanca al febrer caiguda dels cels nivals, i que la jornada intensiva queda anul·lada... ah!! i la darrera, l'ensenyament obligatori fins els 18!! ?? Com pot ser que tota aquesta informació, que com a mestra em pertocava saber i poder-ne opinar abans de sortir a la llum, se'm presenti al davant en format "La Riera" com si fos el culebrot dels migdies (amb tot el meu respecte per la feina dels que fan la sèrie)... com pot ser que els pares em preguntin i no tingui informació des d'un inici d'aquest nou serial? No és seriós!... Gràcies per respectar tant la feina docent, gràcies per valorar-la tant societat que ens envolteu, gràcies per només saber dir-nos que tenim tres mesos de Vacances, moltes gràcies!! Jo em pensava que l'educació era molt més que això, quina estafa "milletera"!!!, allò que de l'educació dels nostres infants en depen el futur i que són la nostra base per crèixer... era mentida, és vaja, paper mullat!!!
On hi ha el Nord? què és aquesta mena de desordre col·lectiu al que ens estan abocant en tots els àmbits del nostre dia a dia... fan i desfan sense raonar les coses. I pretenen fer un canvi en l'educació de 3 dies, per recuperar 30 anys?? Senyors em sap greu dir-los, però aquests miracles ni el Mag Lari, vivim al món real si us plau, les truites es somien al vol, res més.
Potser per tot això que corre pel món, les paraules se'm van perdre. El meu sentiment gregari, és d'una enorma indignació. Indignació perquè aquells que tenen armes per canviar el que ens envolta a tots nivells de l'estructura catalana, espanyola, europea i mundial... tots, sembla que visquin en el club de la comèdia, i segueixen sense fer res.
Vull creureu que n'hi ha que es trenquen les banyes de valent, però ja hi ha els titelles que només venen imatge i fotografia, i es carreguen amb futileses el treball de molts i no el deixen avançar cap a bon port.
Potser per això, per l'enorme frustració que em provoca, vaig evocar-me al silenci.
