Si hi ha un sentiment que generi impotència i malestar són les lesions musculoesqulètiques. Molts cops aquestes patologies s'associen a la pràctica esportiva, però no totes elles deriven d'aquesta. El lloc de treball de vegades és un dels indrets on el nostre cos es degrada més pel simple fet de passar moltes hores realitzant un mateix moviment o postura.
Qualsevol persona que hagi hagut de fer una parada en el "caminu" ja sigui de llarga com de curta durada degut a una lesió, sabrà l'alegria que se sent quan el teu cos la deixa enrera i comences a veure que pots començar a fer el que es diu vida normal. Si més no en bona part perquè les lesions mai deixen el cos de la mateixa forma i sempre modifiquen les seves capacitats. Però malgrat tot el cos es savi i s'adapta a noves situacions fent els moviments de diferent forma i demanant l'atenció necessària, després de determinats moviments per no tornar enrera.
Una de les lesions que provoca més malestar són les que afecten la columna vertebral. Els nostres dies de presses, de tensions, de ritmes frenètics de feina, per més que psicològicament et sentis capaç de tot... no deixen de passar factura a moltes persones en forma de contractures punyeteres que ignorades quan són petites acaben passant factura en el moment menys esperat. Quan en el cos m'inva la capacitat de moviment i el dolor s'apodera de bona part d'aquest, el teu cap també acostuma a m'invà d'ànims, i queda dèbil. Però per sort la gent que t'envolta acostumen a ser un dels indrets on més et pots recolzar per anar sortint del pou, mentre recuperes els ànims i el teu cos. L'equilibri ment-cos és tant important en aquests casos, quan els dubtes i les pors apareixen entremig d'aquest duet malament rai, almenys per segons quins caràcters o quan el terme "lesió" apareix com un mosquit de tant en tant i et pica, això t'acaba cansant i no tens ganes de veure'l de nou i agafes por de que torni de nou.
Avui he sentit que començo a estar recuperada, que he començat a sortir del pou. Primer va ser la tornada a la feina, després el començar a la recuperació, i la tercera ha estat tornar a fer una mica d'esport. La lesió encara que mereix la meva atenció in eternum, la començo a tenir dominada... i avui he tornat a gaudir del plaer de corre pels carrers de la meva ciutat, amb el vent a la cara, envoltada de desconeguts o no, que es mouen pel mateix fet ximplet de fer esport. Ha sigut una cursa diferent. Corrent a estonetes, parant, bebent, caminant, però el simple fet d'haver aconseguit arribar a lloc, després de 3 mesos de periple lisiat, m'ha fet sentir que amb molta cautela podré senguint fent les coses que m'agraden, podré seguint fent esport. De moment correm, queda recuperar la bici, el bàsquet ...
... però és l'hora de no emocionar-se de seguir recuperant-se, perquè tot no està fet falta encara temps per seguir millorant. Amb pausa però sense pressa, sense impaciència, amb seguretat, sense pors, i escoltant el cos sempre que calgui per parar el cotxe quan corri massa. De fet la vida és una gran escola la millor, i dia a dia, pas a pas t'ensenya a tirar endavant malgrat els entrebancs i a buscar solucions que et fan créixer. La memòria del cos demanava temps, però al cap i a al fia la vida és moviment, quedar-se quiet no és el camí ni la solució, el moviment t'empeny sempre endavant per tant a moure's en tots els sentits, però sense abusar !!!!!
