Riure molt i sovint; guanyar-se
el respecte de les persona intel·ligents
i l'estima dels nens; merèixer l'elogi dels crítics
sincers i mostrar-se tolerant amb les traïcions
dels falsos amics; saber apreciar la bellesa
i trobar el millor en cada persona; deixar
un món millor; saber que almenys una vida
ha respirat més lliurement gràcies
a la nostra: això és haver triomfat.

Ralp W. Emerson

dissabte, 27 de setembre del 2008

Escrit de Pérez-Reverte


Avui no escriure jo, us deixo amb un professional i els seus punyents comentaris respecte l'educació. Tema que sempre el porta de cap, com a mestra mai em deixen indiferents les seves paraules, espero que a vosaltres tampoc...


Permitidme tutearos, imbéciles


Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros. Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros –aquí matizaré ministros y ministras– de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera. No quiero que acabe el mes sin mentaros –el tuteo es deliberado– a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía. De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia, la Literatura, la Geografía, el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas.


Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada. Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana –que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural–, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña. Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al «retraso histórico». O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que «el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien» y que éste no ha fracasado porque «es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad», entre ellos el de que «los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms». Con dos cojones.


Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente –recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española–. Deslumbrante, lo juro, eso de que «lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres», aunque tampoco estuvo mal lo de «hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos». Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p’alante. Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luis Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo.


Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio. Cuánto más peligro tiene un imbécil que un malvado.


El trobareu a:


dimecres, 24 de setembre del 2008

Guia per a conèixer els efectes de les drogues

Guia per a conèixer els efectes de les drogues
El Departament de Salut edita una guia per a que els joves puguin resoldre els seus dubtes sobre les drogues. Les drogues de disseny i els efectes d’addicció de l’alcohol i el cànnabis són només alguns dels temes que es tracten a Drogues, què cal saber-ne?
Hi ha molts dubtes sobre les drogues i encara més incerteses entre els joves. Per a intentar informar d’una manera més propera als joves, el Departament de Salut publica la guia Drogues, què cal saber-ne? L’aspecte en què més èmfasi fa la guia és el de els efectes que comporta el consum de drogues.
També es detalla el nom, les característiques i els efectes de les anomenades drogues de disseny, com ara les amfetamines o els psicofàrmacs. La guia, a més, aporta informació relacionada amb la prevenció i el tractament de desintoxicació de tots els tipus de drogues.
La guia es pot consultar en paper. Per a recollir-la cal anar a qualsevol punt d’informació juvenil de la Secretaria de Joventut. També es pot trobar el document a través d’Internet, al següent
enllaç.

Enric Mª Sebastiani i Obrador
Sotsdelegat de la FIEP Catalunya
Professor de la FPCEE Blanquerna - Universitat Ramon Llull

web: http://www.gencat.cat/salut/depsalut/index.html

divendres, 12 de setembre del 2008

Lectura retrobada


Un dels immensos plaers d'aquesta vida, és el de poder asseure's de forma tranquil·la i relaxada en una bona butaca amb un got d'aigua al costat i un bon llibre entre les mans. Per mi és un dels moments més gratificants que hi pot haver i molt més quan el llibre et desperta pensaments, idees noves, i t'obre la ment a noves idees i possibilitats.

El pas dels anys et fa canviar les formes de lectura, els estils, la continuïtat, les exigències, les temàtiques... i amb el temps vàries d'opinions quan rellegeixes alguns llibres. Unes vegades el llibre retrobat és aquell que et va deixar un bon regust de boca, d'altres t'enfrontés en aquell que sense saber gaire perquè no et va acabar de convéncer. Tant en un cas com en l'altre la relactura t'ajuda, penso jo, a créixer com a lector, m'atreviria a dir que creixes més en la relectura d'allò que no et va convéncer. Ja que poques vegades una relectura posititva et fa decepcionar sobre el llibre, i en canvi un relectura que parteix des de la negativitat és fàcil que amb el temps t'ajudi a trobar punts en què no havies posat una especial atenció.

Com es produeix aquest canvi? Com es construeix el pensament d'una persona? Com es modelen les idees dintre del pou de les idees? Probablement són molts els elements que ajuden a que aquest fet es produeixi, però per damunt de tot el factor que és clau, sense cap mena de dubte, és el temps. El Temps, aquest amic imperturvable que camina sempre amb el mateix ritme constant i sense defallir. Aquest amic que t'ajuda a millorar i t'ajuda a obrir la ment pas a pas amb nous coneixements, que lletra a lletra, paraula a paraula, línia a línia... t'omplen per dins. Imaginació, històries, posicionaments de tot, idees, sentiments, recreacions, descobriments, interioritzacions...

Aquest estiu he gaudit d'aquesta sensació. En arribar de les terres Irlandeses, vaig dedicar-me a endreçar l'habitació per preparar el nou curs, que com a mestre que sóc, sempre marca un nou període. Tot endreçant vaig trobar el llibre de l'ara tant homenatgeda Mercè Rodoreda, Mirall Trencat. La meva vivència com a lectora de la Rodorera no havia sigut gaire bona, i des de joveneta em va quedar una mena de mandra alhora de tornar-la a agafar. La Plaça del Diamant, El Carrer de les Camèlies, Mirall Trencat... havien estat llibres que als meus anys adolescents van ser lectures acadèmiques importants. Ara bé, en aquell "temps" no vaig aconseguir arribar a la Rodoreda, tot el contrari, més aviat me'n vaig allunyar.

El "temps" ha fet que la Celebració del Centenari del seu naixement m'hagi retornat a ella. Quan vaig tornar a tenir Mirall Trencat a les meves mans, mentre endreçava a l'habitació, vaig fer un moviment d'anada i tornada. M'explico, primer vaig deixar el llibre al seu prestatge, i després em vaig dir: potser seria un bon moment per retrobar-me amb una escriptora que molts grans lectors han trobat important. I així va ser. Vaig agafar el llibre, el vaig col·locar a la tauleta de nit amb un bon punt de llibre al seu interior per retrobar-me aquella nit amb la màgica redacció, i tan ben reconeguda ploma de la Rodoreda.

A mesura que he avançat per les seves pàgines he trobat que no se'm feia tant pesada com anys enrera. A més, jugava amb l'avantatge de poder posar imatge als personatges, gràcies a la sèrie que la Televisió de Catalunya va portar a terme, i que comtava amb la presència de la meva tant apreciada Emma Vilarasau. Poc a poc, aquella recansa es va anar esvaint, i vaig trobar-hi molta més riquesa, i matissos que l'adolescència no m'havia fet apreciar. Suposo que aleshores, llegia per l'obligació d'aprovar una assignatura, i ara en canvi ho feia pel simple plaer de llegir, no per l'obligació marcada d'un currículum escolar.
Una vegada més aquest senyor implecable que avança amb pausa i sense pressa, em demostrava com havia canviat, com els anys havien moldejat de forma nova la meva comprensió i l'apreciació de les paraules i de la història en sí. L'adolescent que l'havia llegit, ja no existia... el record cansat i avorrit es va convertir en una lectura més interessant, i interessada a voler saber més. Amb millor i pitjor qualitat els nous coneixements et fan avançar i valorar més, aquesta importància que sempre se li ha atorgat com escriptora a la Mercè Rodoreda. Escriptora traduïda a molts idiomes i valorada arreu d'Europa i fins i tot més enllà.

Tancant el llibre en arribar al seu punt i final, em vaig sentir satisfeta. Havia perdut la mandra a retrobar-me amb aquesta gran escriptora. Ara de ben segur que el futur em farà buscar noves lectures d'ella, fins i tot m'atreviré a retrobar altres velles lectures que m'havien servit per formar-me una visió sobre ella i la seva forma d'escriure.
A més a més, ara tinc ganes fins i tot d'aprofitar els molts actes que s'estan fent per commemorar el Centenari del seu naixement per endinsar-me una mica més en la seva persona, i la seva personalitat. Teatre, posades en escena, lectures dramatitzades, conferències, col·loquis, xerrades ... sens dubte un bon ventall i un bon moment per aprofundir i per conèixer els pensaments d'algú culturalment ric. Un moment únic per endinsar-me en una personalitat marcada per una guerra, un exili, un temps gris i dur, en definitiva la història d'una persona marcada per l'enfrontament fraticida d'un poble que va portar molta destrucció humana a tots nivells. Una època on només els més valents, van ser capaços de tirar endavant.

dijous, 11 de setembre del 2008

Un dia festiu...


Una nova Diada ha arribat. La visita al monument de Rafael de Casanova, al Fossar de les Moreres, passejada per la Ciutadella, pel passeig Lluís Companys...

Avui vivim un dia tranquil i plàcid, on molts fem pont i podem gaudir d'uns dies de relax de propina. Però més enllà d'això, la lectura històrica del dia, és que aconseguir un dia amb aquest nivell de pau, de llibertat, d'expressió pública d'una idèntitat... va costar molts anys de lluita anys enrera. Uns anys en què els nostres predecessors van haver de treballar dur. Aquest fet ens ha de fer celebrar aquest dia amb molt més d'orgull, ja que la pau i la forma de vida que tenim en l'actualitat no seria tan plàcid si ells no haguessin lluitat per tenir el que tenim.


Des de fa 25 anys que tenim una televisió i una ràdio pública catalana, i des d'en fa 31 que podem celebrar aquest dia sense haver de demanar disculpes per ser qui som. Ahir mentre un seguit d'actes servia per celebrar aquest fet, vaig aprofitar a participar-hi mirant el cel i les estrelles des de la nostra muntanya màgica, i també mirant el perfil lluminós de la meva ciutat en una plàcida nit ... allà dalt en la foscor, vaig sentit l'enorme petitesa que en el fons som l'èsser humà en aquest món. Què és Catalunya en aquesta immensa Via làctia? qui som nosaltres? què volem ser, en un món en què només som part d'un no res que es desplaça per un Univers infinit? Malauradament no hi ha ben bé una resposta... Cadascú viu el dia a dia i els sentiments de pertinença de diferent forma, és la màgia de la llibertat. D'aquella llibertat de la qual ara gaudim...
Som poca cosa, però cadascú des de la seva expressió lliure de la seva persona ajuda a fer d'aquest món un lloc diferent, millor (o no?), sempre ajudem en la notra petita part, en el nostre petit nucli de relació personal a canviar, a progressar.

Tan de bo que durant molts anys, poguem gaudir de dies de pau... més enllà de les petites coses. Masses cops no som conscients d'allò que tenim, d'allò que som, i del gran valor que té tot allò que ens envolta.

dilluns, 8 de setembre del 2008

L'inci de la rutina

Cada any, quan arriba el setembre la vida recomença. L'estiu actua com a punt d'inflexió entre el ritme habitual de vida, i el ritme relaxat de les vacances, i el sant torne-m'hi rutinari i monòtom de la vida que cadascú s'ha marcat. Cosa que és prou curiosa, ja que en la majoria dels casos les nostres decisions ens porten a dur el ritme de vida que portem, per què la societat ens empeny a escollir i a fer-ho tot a ritme frenètic, en la majoria dels casos?
L'inici de la rutina m'ha portat a pensar, i a somiar, com organitzo aquest nou any que comença a treure el cap quan el setembre comença. Sé tot allò que es presenta, els nous projectes que hi ha en camí... però sempre la incandescència d'allò inesperat, t'acaba agafant un tren d'alta velocitat que et porta a fer-ho tot veloçment, i en molts casos ni tan sols a gaudir-ho...

Què ens transmet aquesta societat apart de velocitat? És tan difícil poder anar fent les coses sense la sensació constant que se t'escapa el tren ? El voler aprofitar el dia a dia, ens estem oblidant de viure'ls... perdre el temps també és bo. I darrerament sempre estem perdent el temps, a tot allò que no és feina se li diu perdre el temps... sona trist!! Quin ofici més macopoc substituir el de badar mirant l'entorn mntre pases d'una cosa a una altra. Però badar s'enten sempre amb al connotació de "ganduleria" i no sempre ha de ser així... un gandul ni tan sols bada de vegades, simplement s'arrossega per la vida. Ja que entenc el fet de badar com a un recrear-se en allò que és veu i és mira, en allò que t'omple l'anima de pau i t'acosta a l'entorn.

La rutina però sé que la viure plenament, només demano poder trobar aquell indret apartat que em faci viure cada instant que la vida em presenti, en el meu particular Carpe diem. Agafar el present com el regal que és i tal com bé, sense forçar res, sense deixar-se accelarar el ritme vital, més del que calgui.

Un repte, sens dubte aconseguir-ho... i tot un any per intentar-ho!! Take it easy... un any és molt llarg...

dilluns, 1 de setembre del 2008

La història de la Molly Malone



Aquest cap de setmana, després de tornar d'Irlanda, m'he dedicat a reviure i conèixer una mica més aquest país i alguna de les seves tradicions i coses més típiques... aquelles coses en definitiva que allà no vaig arribar a saber del tot.
Avui començaré parlant de la coneguda Molly Malone, un personatge entranyable per tots els Dublinesos. Dreta al costat del recinte que alberga el Trinity College, la seva esfing transmet una mirada amable a tot aquell que si passeja. A Dublín vam saber que era un peixetera que recorria els carrers de la ciutat venen el peix que cada dia sortia fresc de les costes escarpades i fredes d'Irlanda. Però em preguntava el per què de la seva importància, i quin era el motiu que ha fet que aquesta dona fos tot un símbol dublinès, i no només dublinés... si no també Irlandes. No diria mentida si digues que a gairebé tots els pubs que he recorregut aquests dies, portant una Guinness a la mà (of course) o una sidra, he pogut sentir la canço de la Molly Malone. Una tonada dolça, tranquil·la, i amb una melanconia especial, sota els típics són de la música celta...


La curiositat m'ha portat a saber no gaire més del rumor popular que recorre els carrers de Dublin, cosa que m'ha sorprés, aj que m'esperava una relat i una història més lligada. EN defintiva, aquesta dona, segons diu la llegenda recorria els carrers de la seva ciutat amb un carro ple de peix, especialment ple de musclos i escopinyes... i cridant: Musclus i escopinyes vius!!! (com diu la cançó) per demostrar que eren ben frescos. La seva família era ja una família de peixeters i tots eren molt coneguts a la zona. Un bon dia es va trobar a la pobre Molly Malone morta al carrer després de patir unes fortes febres segons expliquen ... la seva vida diària i la seva constància van fer que a partir d'allí creixés encara més l'estimació de la gent envers ella, i es va traduir en una cançó, que com he dit encara avui ressona al cor del pubs irlandesos i de la seva gent, al ritme del vaivé de les cerveses a les mans. Més enllà de la llegenda trista i tradicional, i més dolça hi ha els rumors que també envoltant tota llegenda i que parlen d'una altra tipus de vida de la Molly, i d'una altra tipus de venda. Aquella història que sembla que tota dona humil i pobre, de fa tres-cents anys, es veia obligada a practicar en ocasions...


... però deixeu-me que em salti aquesta unió d'idees més aspre i em quedi amb el ritme de la Molly Malone, amb ella he recorregut Irlanda i és una tonada que per sempre més em portarà records de Guinness, de Bulmers, de Salmó, de pluja, de camps verds, de bons escriptors, de nous companys de viatge, de noves lliçons de vida en definitiva per seguir creixent...