Via verda de la Val del Zafán

Ara que ja ve el bon temps i que el sol ens ofereix la seva millor cara, aniré proposant sortides que puguin resultar interessants de fer durant aquesta època. Aquest cop serà la de la Via Verda de la Val de Záfan...

La via verda de la Val de Zafán recorre els solitaris pobles d'aquesta zona del Baix Aragó al costat d'extensos camps d'oliveres, vinyers i frondosos boscos de pins, en un recorregut on destaca el llarg viaducte que creua el riu Matarraña. La via verda no té dificultats, el desnivell és poc pronunciat, però el recorregut d'anada i tornada pot fer-se bastant llarg per als no habituats a anar amb bicicleta.
L'arribada al viaducte del Matarraña, de 275 metres de longitud i proesa de l'enginyeria de l'època, marca la meitat natural del camí que arriba amb comoditat i lleugera pujada fins a Valdealgorfa. El 2009 el túnel per arribar a la població s'ha tancat per despreniments, cal fer una petita volta per carretera. No obstant la volta, una mica més dura que el traçat original, aquesta ens permetrà visitar les basses de Valdealgorfa, d'origen medieval, es van crear per afrontar amb garanties els mesos de sequera.
A partir de Valdealgorfa ens espera una carretera tortuosa i compartida amb vehicles fins a arribar a Alcañiz.
A partir de Valdealgorfa ens espera una carretera tortuosa i compartida amb vehicles fins a arribar a Alcañiz. Aquest tram contrasta amb l'anterior per l'aridesa del paisatge, encara que és igual de solitari, excepte els últims tres quilòmetres on a partir d'un llarg pont que salva el riu Guadalope s'intueïx la proximitat a la capital de la comarca.
Els llocs d'interès pel camí són variats, trobem l'estació de Torre del Compte restaurada com hotel tematitzat per continents, també el proper Val del Charco i les pintures rupestres que atresora i com no els pobles de La Fresneda i Valjunquera de visita molt recomanable, tant pel seu llegat cultural com històric, aquests es troben, com la via verda, en ple escenari de la batalla de l'Ebre.
Amb el que hem gaudit, ja esperem que aviat s'iniciin les obres d'Alcañiz a la Puebla de Híjar completant la restauració de tot l'antic traçat viari. Seràn més de 130 quilòmetres de via verda fins a Tortosa, encara que ens temem que això encara trigarà a jutjar pel mal estat del camí abans d'Alcañiz.

Accessible a:

http://www.deandar.com/bicicletes/bicicleta-verde-valzafan

La deesa Velocitat

Avui m'he dedicat a llegir uns textos de Francesc Torralba. De vegades necessites començar el dia, buscant elements que et transmetin pau interior, reflexions que et facin pensar i trobar una mena de resposta personal que t'ajudi a veure el camí una mica més clar.

Tot llegint he trobat una frase que m'ha cridat molt l'atenció, i que més enllà de la connotació social, dins del meu àmbit l'esport, també i té un paper indiscutible. La frase deia: "Hem deixat de creure en els vells déus i ara adorem a la deessa Velocitat." Quina gran veritat, la tranquil·litat de la nostra ànima s'ha perdut darrera una gimkama quotidiana que se succeix dia rera dia, intentant fer el màxim nombre de coses, en el menor temps possible. Però això ens ample plenament?¿ ens fa sentir bé amb nosaltres mateixos?¿ Crec que la resposta la pot trobar tothom dins seu, així és que no gastaré línies en respondre res.

Ara bé, quin enorme plaer sent un, quan un s'asseu en una bona cadira per: escoltar música, llegir, contemplar un paisatge, fer esport gaudint de l'entorn, gaudir de l'emoció d'una obra de teatre... i si tot això ho pots fer acompanyat i sintonitzat amb amics i l'entorn... la sensació plaent que se'n desprèn, és del tot porosa. I quedés interiorment relaxat i ple.

Però l'home necessita explorar més i fer més coses per avançar, per continar endavant. Trobar nous reptes, noves aspiracions, rera un esperit de millora que en un principi no hauria de ser titllat amb connotacions negatives, però que ens porta de norma a fer-ho tot ràpid, per què cal fer-ho corrent? per què hi ha una edat per tot?, per què cal fer-ho tot bé i perfecte?, per què ens costa cada cop més admetre l'error i el fracàs?, per què la por ens fa tan dèbils i ens immobilitza l'acció de vegades de parar a pensar el per què de les coses que fem ? cal fer-ho així?... però per què si no ens omple el fer-ho així? ... potser més lentament no seguirem el ritme rutinari del que sembla el dia a dia actual, però gaudirem dels petits matissos que ens fan humans.

La deesa Velocitat ens impedeix gaudir del camí, dels petits moments viscuts lentament, i ens transmet un neguit intern que molts cops no ens condueix enlloc, només a fer i a tenir, encara més feina.

Parem doncs les màquines i seguim treballant amb esforç per seguir fent i tenint, però també podent ser persones, plenes per dins, podent gaudir lentament de cada cosa que fem, i compartint-les a cada pas amb aquells que ens envolten i estimem.

Un Barça per somiar

Portàvem molt de temps que els cules no gaudíem tant amb el nostre equip. El futbol que fa aquest barça va més enllà de fer correr una pilota per la gespa. És un equip que es veu i se sent equip des de fora, que va a la una, que quan un estira l'altre arronsa.

En Pep Guardiola ha sabut orientar als seus jugadors d'una forma admirable, i sembla que molt haurien de canviar les coses perquè es desequilibrés aquest any l'equip. Per partits i títols que es perdin, per partits i títols que es guanyin... ningú pot negar que aquest equip dóna espectacle i que transmet amb el seu joc, una sensació plaent de domini de les situacions i del joc.

Les coses fetes amb el cap, i amb intel·ligència sembla que encara poden funcionar, en un món distingit per la barroeria i per la manca de termer tan útils com: esforç, constància, treball en equip, sacrifici... l'humanisme de la persona, mai deixarà de necessitar d'aquests punts d'honors interiors per aconseguir les coses. Tots sabem que poden sortir bé i malament, tots sabem que un dia guanyes i un altre perds... però el que canvia és la sensació, aquella sensació de satisfacció d'haver-ho fet el millor que has sabut en aquells moments i d'haver-hi posat tot el teu èsser.

Avui tenim un Barça de futbol victoriòs, lluminós, imponent. Un Barça que fa sentir als cules com herois orgullosos dels seus jugadors... esperem que sàpiguem estar a l'alçada de forma intel·ligent quan i hagin baixades. Doncs està més que demostrat que el bon culé quan les coses van maldades s'enfonsa, generalment, en les crítiques i poca cosa més.

Tenim un equip únic, gaudim doncs de cada instant que ens ofereixi la temporada i al final amb l'esforç de tots segur que alguna cosa recollirem!!! Tant de bo pugui ser un triplet d'aquells que fan història!!! VISCA EL BARÇA!!