Per què l'èsser humà sembla haver deixat de confiar en ell, com a persona humana. Ens movem per un món, on sempre portes un retrovisor, vigilant que algu no pugui ferir-te. Ferir-te en el sentit menys físic del seu terme, sinó ferir-te en la part més sentimental. Tan difícil es viure i compratir sabent que res del que diguis, facis o siguis, serà girat en contra teva per a cap altra fi. On ha marxat la sinceritat i el poder parlar sense mesurar paraula per paraula el que diràs, faràs, on ?
La confiança neix de l'escolta i del compartir, tot i que el nivell de confiança varia segons les persones que conformen el nostre entorn, cadascuna d'aquestes petites confiances et fan fort i creen branques, punts forts on agafar-te quan qual, i quan els dubtes, les pors, i els caminars de la vida fan trontollar-te.
En un món creat de metes, de reptes, de córrer per ser el primer, hem aconseguit fer de l'esperit de superació i l'arribar lluny ... en una derrota de la persona humana. Doncs sembla que aquest esperit, que ens havia de portar a ser millors i a aconseguir èxits personals, s'ha convertit en una cursa de superació malenfocada, on val tot. Tant és que per arribar hagis de trepitjar el veí, l'amic, el company, el familiar... l'important és correr cap a l'èxit, sense cap més mirament i visió.
Aquest egoïsme creixent ens està privant de confiar en aquells que ens envolten, per por a prendre mal, i a rebre una decepció. I aquesta sensació resulta tant trista.
Es tan ric poder confiar en algú, i sentir que algú confia en tu, sense por ha ser traït, sense por al fracàs per no arribar ves a saber a on, ja que saps que arribis on arribis facis el que facis, trobaràs el suport per tirar endavant dels amics, que t'estimen tal com ets... encara que els defectes cobreixin el teu cap...
No cal dir que la confiança és guanya a poc a poc, i amb els fets, sent-hi quan qual, donant un cop de mà, acceptant i comprenent, i dedicant un temps als qui t'envolten; sense deixar de ser tu, ni les teves il·lusions i moments vitals, perquè el que es tracta es de compartir-los.
Crec que anem malament, tantes presses arrosseguen a la societat actual cap a un abisme de solitud recalcitrant i de buidor, que no ajuda en res a crear i fer créixer "confiances", més bé tot el contrari, ens amaguem del món i de nosaltres mateixos.
Sempre hi haurà decepcions, malentesos, problemes a resoldre, fracasos a enfrontar... però poder repartir la motxilla amb un parlar proper d'algú que t'escolta i et comprèn, amb algú que sap que sabrà estar al lloc que cal en el moment oportú, alleugera la motxilla.
La part humana de l'èsser humà, s'ha tornat incapaç de viure en pau, acceptant el lloc que cal... prevalen l'odi, en rencor, la ràbia, la por, la ira, la culpabilitat...
Un cop vaig llegir en el llibre de Joan Salvador Gavina, que aquests sentiments cal fer-los volar ben lluny de nosaltres, ja que només serveixen a la llarga per destruir-te. I amb el pas del temps he descobert que era una gran veritat. Doncs viure suposa de vegades arribar a ells, baixar, afrontar-los, i pujar de nou per convertir-los en experiència, en alegria, en il·lusions, en nous reptes, en nous esforços, i en noves lluites... que et facin sentir lliure i confiat, en els que t'envolten i, el més important en tu mateix.
