Avui m'agradaria dedicar un petit i gran record, a un dels grans escriptors de la literatura catalana. Algú que va estar apunt de ser Nobel de Literatura, algú que des d'un petit i humil poble d'Osona, i des de la seva senzillesa va saber-se comunicar amb la resta del món i fer-s'hi sentir amb força.Aquest gran personatge va ser el per mi tan admirat, Miquel Martí i Pol. Nascut a Roda de Ter (Osona), el 19 de març de 1929 el coneixem sobretot com a poeta, però també va escriure algun que altre text en prosa i algunes que altres traduccions de personatges d'un calibre tan important com: Saint-Exupéry, Racine, Flaubert, Zola ...
Ell només cursà estudis primaris a l'escola parroquial del seu poble: Però de ben jovenent, als catorze anys, ja va començar a treballar al despatx de la fàbrica Tecla Sala. Fàbrica tèxtil on ja hi treballava la seva mare, i on ell hi treballar durant 30 anys de la seva vida. Així doncs, un dels grans mèrits de Miquel Martí i Pol és el fet d'haver-se format culturalment i intel·lectualment com escriptor de forma autodidàcta. Va ser el seu esforç, la seva tenacitat, la seva constància i el seu immens desig de saber, el que van fer que el noi tímid, tranquil i un xic solitari anés creixent i s'anés formant.
Aquest coratge va ser un dels motors que també l'ajudar a superar els greus problemes de salut, que des de jove va tenir. Ja als dinou anys va patir una tuberculosi pulmonar que el va tenir un any al llit, al llarg d'aquest temps en Miquel va poder llegir abundosament. Creixent-li, encara més l'interés per la literatura i la capacitat per escriure sobre el món, sobre els sentiments i els pensaments humans, sempre partint de la seva persona.
I fou aquesta mateixa tenacitat el que el va fer afrontar des del 1970 l'Esclerosi Múltiple que se li va diagnosticar. Des d'aquell moment la vida d'en Miquel donar un gir, i encara fou més gran la introspecció que feu en ell mateix, en un intent de descoberta del propi interior. Les seves reflexions al voltant de la vida i la mort dins d'un cos malalt i abatut que avançava implecable cap a un deteriorament accelerat, es van fer un emblema de les seves obres. La seva poesia es va omplir de les seves limitacions per transcendir més enllà d'ell i arribà a la realitat que envoltava a la malaltia.
La poesia es convertir per ell en l'indret on evocar les seves sensacions, els seus pensament, els seus sentiments respecte a les persones i l'entorn social més proper amb més força que mai. I això ho feu vestit de la gran humanitat que el presidia, tractant elements com l'amor, el desig i la mort de forma simple. Així va saber arribar a l'enteniment de tothom, i aquesta subtilesa seva en l'ús de la llengua, el van fer arribar al cor del lector.
Ja que en el fons les seves preguntes vitals, no eren més que les grans preguntes de la vida que, en un moment donat, tot èsser humà s'ha plantejat. Segurament per això, i per aquest motiu, en Miquel va arribar a tants cors i a tanta gent. Va saber tractar els sentiments més interiois i quotidians de l'home de forma senzilla, fent que la comprensió dels petits grans interrogants de lèsser humà fos propera al seu lector. I aquesta indentificació amb les seves vivències humanes i amb les preocupacions de la vida, el van portar a convertir-se un una mena de guia del dia a dia de molts. Ja que la persona humana sempre té uns mateixos dubtes existencials que ens fan propers a un mateix punt.
Demà és compleixen 5 anys de la seva mort. I per mi ha estat un plaer recordar la seva persona. El Miquel a estat un escriptor que m'ha fet passar grans estones de lectura i m'ha fet conèixer i coneixe'm més com a persona.
Després de molt de temps sense escriure, que tornar a fer-ho escrivint en record d'un dels poetes que més admiro i aprecio. Per tu Miquel ... "Salveu-me els ulls quan ja no quedi res. Salveu-me la mirada, que no es perdi.[...]".
