Un grup de cantaires denunciarà a la fiscalia presumptes irregularitats en l'Orfeó de Sants

La decisió s'ha precipitat arran de la suposada implicació de l'advocat de la junta, Raimon Bergós, en el «cas Millet»
francesc espiga


La profunda crisi interna que viu l'Orfeó de Sants des de fa prop d'un any i mig ha entrat definitivament en una via sense retorn. El grup de socis cantaires que ja van demandar la junta per haver vulnerat els estatuts de l'entitat arran de l'imposició d'un nou projecte artístic, acudiran ara a la fiscalia per denunciar presumptes irregularitats comptables i de gestió. L'escàndol del Palau de la Música ha estat el detonant d'aquesta decisió, ja que els cantaires consideren que hi ha paral·lelismes inquietants (com ara opacitat en els comptes) entre els dos casos. La dada, però, que ha fet disparar totes les sospites és el fet que s'ha conegut que l'advocat de la junta de l'Orfeó de Sants, Raimon Bergós –que ja va ser denunciat per un altre cas– també ha estat esquitxat pel cas Millet.
Dia a dia la situació de l'Orfeó de Sants es va enquistant, com demostra el fet que la llista de processos judicials que afecten aquesta entitat cultural centenària continua creixent. Aquest enrevessat serial té els inicis el maig del 2008, quan la junta directiva va nomenar un nou director artístic, Alfred Cañamero, en substitució de Montserrat Tous, que havia exercit el càrrec durant 28 anys. Aquesta decisió va ser especialment mal rebuda entre un grup de cantaires del cor, que sostenen que aquesta substitució de càrrecs ha suposat tot un canvi en el projecte i la filosofia musical que fins aleshores duia l'orfeó. L'exemple més il·lustratiu és que s'han creat nous cors de cant, quant els estatuts de l'entitat –articles 4 i 13– assenyalen que només n'hi pot haver un. Per tant, els cantaires consideren que aquests canvis vulneren la normativa interna i, per això, el 4 d'abril van presentar una demanda per la via civil per reclamar que s'anul·li l'assemblea extraordinària del 7 de febrer del 2009 on, per només quatre vots de diferència, es va ratificar aquest nou projecte artístic. «No es pot votar una cosa que és il·legal», argumenten aquests socis.
Des del nomenament de Cañamero el clima intern a l'orfeó s'ha enrarit considerablement, fins al punt que actualment hi ha un enfrontament ja irreconduïble entre els càrrecs directius de l'entitat, i molt especialment el president Joan Rovira, i un sector crític a la seva gestió que s'ha fet fort entre els membres del cor històric. Aquest divorci va viure un dels clímaxs en la citada assemblea del 7 de febrer del 2009. Aquell dia l'advocat de la junta, Raimon Bergós, suposadament va fer fora a empentes a l'advocada dels cantaires, a qui un soci havia delegat el vot mitjançant poders. A conseqüència d'això la lletrada i aquest membre de l'entitat van presentar una denúncia, en aquest cas per la via penal, per negació dels drets d'assistència i vot. Ja són dues demandes.
Arran de tots aquests episodis, els socis del cor expliquen que, en els últims mesos, han detectat diversos fets lligats a la gestió i la comptabilitat de l'Orfeó que els fan tenir sospites, amb l'agreujant que cada cop que han demanat informació sobre aquests punts, han rebut un no o el silenci per resposta. La majoria es concentren entre el període 2000-2005, quan l'Orfeó vivia un moment econòmic molt delicat, que es va consumar amb la venda de l'antic local situat al carrer de Sants. Una operació que els provoca especials dubtes va ser la creació, el 2003, d'una fundació que des d'aleshores ha cohabitat amb la figura jurídica –una associació– que l'entitat va adoptar des dels seus inicis. En una assemblea celebrada el 28 d'abril del 2003, la junta va informar de la creació d'aquesta nova fundació, a la qual es va fer una cessió gratuïta de l'antiga seu de l'Orfeó. Segons els cantaires la creació d'aquest organisme no va ser aprovat prèviament per l'assemblea de socis, una aspecte que el president Joan Rovira nega: «Si no fos així, la Generalitat no ens hauria autoritzat mai a posar-la en marxa.» En l'acta de la mateixa assemblea del 28 d'abril es pot llegir, però, com un membre de la junta admet que la constitució de la fundació es va fer «sense el coneixement dels socis» i ho justifica per qüestions de temps. Calia vendre's, urgentment, el local del carrer de Sants per evitar la fallida de l'entitat. Rovira afegeix que justament es va fer una fundació amb l'objectiu de canalitzar l'operació, ja que això va permetre estalviar molts impostos a l'Orfeó. El president també admet que l'advocat Raimon Bergós, tot un especialista en la matèria, va ser qui els va assessorar a l'hora de posar en marxa la fundació. Des d'aquell moment, aquest lletrat a qui ara es vincula amb l'afer Millet ha col·laborat amb la junta, fins al punt que és qui porta la defensa dels processos judicials que estan oberts contra la junta.
Més enllà de la seva creació, però, els cantaires tenen sospites sobre les funcions actuals, els números i algunes operacions de la fundació, com ara traspassos de partides de la seva comptabilitat a la de l'associació per quadrar balanços. Segons el president això no té res d'irregular, ja que els estatuts de la fundació ho fan possible. Tot això s'amaneix amb la denúncia que fan els crítics del fet que fins ara se'ls ha negat l'accés a la comptabilitat de l'entitat de diversos anys, petició que han arribat a fer per escrit o burofax. Mai se'ls ha lliurat còpia dels números. Només un cop els va poder consultar un soci que es va presentar a la seu de l'orfeó. A banda que només va poder mirar els del 2004 en endavant, aquest soci assegura que en alguns exercicis només hi havia referències de les entrades i sortides, sense que constessin dades clau, com ara els comptes de resultats. En vista de tot això, han demanat que es faci una auditoria per dissipar qualsevol ombra de dubte. Rovira recalca, respecte a aquestes denúncies, que els comptes de la Fundació –no pas els de l'associació– són auditats anualment per la Generalitat.
Bergós i Millet
L'escàndol del Palau de la Música ha precipitat tots els esdeveniments. Segons els crítics hi ha alguns episodis ocorreguts a l'Orfeó que tenen una similitud, ni que sigui aparent, amb aquest cas, com ara l'opacitat en els comptes, el paper difús que tenen l'associació i la fundació, i, sobretot, el fet que darrere de tot plegat hi apareix una figura coincident, la de Raimon Bergós. Per aquest motiu, en els pròxims dies presentaran una denúncia a la fiscalia. «No pressuposem res, només volem saber què ha passat», conclouen els crítics. Ja seran tres denúncies.

«Movem quatre rals»
El president de l'Orfeó de Sants, Joan Rovira, no dissimula el seu malestar per les insinuacions de possibles pràctiques irregulars, i més en un moment en què les comparacions amb l'espoli que ha patit el Palau de la Música són inevitables. Rovira recorda que els comptes es donen a conèixer cada any en assemblea i que actualment és una entitat que mou molt pocs diners –«tot just quatre rals»–. Això sí, reconeix que en el període sota sospita –del 2000 al 2005– això era molt diferent, bàsicament per la compra, i posterior venda, de l'antic local, que es va tancar per poc més de 3,9 milions d'euros.

Mala maror permanent
Els episodis que il·lustren d'una manera clara l'ambient tens que es respira des de fa un any i mig a l'Orfeó són diversos. A banda de l'assemblea del 7 de febrer del 2009, que va acabar a empentes i amb els Mossos aixecant-ne acta, la que es va fer el 28 de març passat també va destil·lar tensió. Crítics i junta van acabar amb insults, fins al punt que el president de l'entitat va marxar plorant de la sala. Entremig, els cantaires asseguren que des que van començar a qüestionar la tasca de Rovira han estat marginats i arraconats. En l'últim concert de Nadal, per exemple, no van poder arribar a actuar.

Darrera actualització ( Dissabte, 26 de setembre del 2009 02:00 )

Pròxima parada, BERLÍN !!

Hem produeix una grata sensació el fet de tornar a Berlín. Aquest cop la meva estada a la capital alemanya serà més llarga i podré gaudir molt més de tots aquells records que a nivell històric, em creen una sensació impressionant, d'estar a una de les capitals on el segle XX va ser viscut amb més intensitat i amb més canvis.

Poc queda, a simple vista, del Berlín de les compensacions de guerra, del règim nazi, i de la caiguda del mur. A poc de fer vint anys de la caiguda del mur, Berlín s'ha convertit en una de les ciutats més impressionants d'Europa, en tots els sentits. Àmplia, cordial, plena de vida i alhora tranquil·la, amb retalls d'història a cada pas... plena de Museus d'una gran riquesa cultural, parcs irrepetibles, i locals tradicionals plens de l'encís alemany... que fa difícl no voler-se'n empapar a cada pas.

Demà volaré altre cop cap a ella, i reviure la història... que és allò que m'apassiona, la tradició, la cultura d'una capital més d'aquest gran món. I no només ho faré a nivell històric , sinó que ho podré unir tot a l'esport. Els Mundials d'Atletisme que s'hi celebren, donaran una visió especial a la vivència. Poder estar a Berlín recórrer els voltants de "Olympisches Stadion von Berlin", i fer-ho envoltada de l'ambient d'una esdeveniment així, és quelcom que només passa un cop a la vida!!

Fa setenta-tres anys Jesse Owens guanyava 4 medalles d'or davant un Führer, que ni tan sols va voler estrényer la mà d'un campió que considerava d'una raça inferior, tot i demostrar-li davant dels seus ulls que no era així. Jesse va córrer com ningú els 100m. els 200m., va donar ales a la victòria del seu equip en els 4x100m., i va saltar més lluny que ningú, demostrant que la força humana i l'esport no entenen, ni de races, ni de religions... només d'esforç, de constància i de tenacitat... barrejat amb una mica d'amor propi i d'orgull, que mai van malament.

La boca de Hitler va callar... i anys després la història torna a fer justícia a la gesta d'Owens. Usain Bolt, Jamaicà de raça negre, ha pulveritzat el rècord dels 100m. d'una forma escadalosament imponent, en el mateix Estadi Olímpic del 1936 !! Berlín ha tornat a fer història esportiva, Berlín torna a lluir les seves millors gales, sota un règim democràtic molt diferent al que envoltava aquell esportista americà que amb les seves noves i úniques sabatilles de claus, sprintava cap a la victòria, clavant a cada passa els claus que farien callar i defugir l'evidència al guia alemany.

És curiós veure com l'esport, sempre lluny de la importància vital de les grans coses... mai ha deixat de ser un referent i un mirall polític sense mida del dia a dia.

Demà volaré a Berlín!! Demà, m'impregnaré de l'ambient esportiu que de ben segur deu omplir la ciutat i caminant pas a pas, miraré de reconstruir aquella part d'història que mai s'ha de tornar a repetir. I la viuré aprop de l'esport, que sempre ens ha mostrat que el "Citius, Altius, Fortius" va més enllà de les races humanes que omplen aquesta "Pachamama" !!

Sogar die Rückkerhr !!

on hem deixat la confiança ?¿?

Per què l'èsser humà sembla haver deixat de confiar en ell, com a persona humana. Ens movem per un món, on sempre portes un retrovisor, vigilant que algu no pugui ferir-te. Ferir-te en el sentit menys físic del seu terme, sinó ferir-te en la part més sentimental. Tan difícil es viure i compratir sabent que res del que diguis, facis o siguis, serà girat en contra teva per a cap altra fi. On ha marxat la sinceritat i el poder parlar sense mesurar paraula per paraula el que diràs, faràs, on ?

La confiança neix de l'escolta i del compartir, tot i que el nivell de confiança varia segons les persones que conformen el nostre entorn, cadascuna d'aquestes petites confiances et fan fort i creen branques, punts forts on agafar-te quan qual, i quan els dubtes, les pors, i els caminars de la vida fan trontollar-te.

En un món creat de metes, de reptes, de córrer per ser el primer, hem aconseguit fer de l'esperit de superació i l'arribar lluny ... en una derrota de la persona humana. Doncs sembla que aquest esperit, que ens havia de portar a ser millors i a aconseguir èxits personals, s'ha convertit en una cursa de superació malenfocada, on val tot. Tant és que per arribar hagis de trepitjar el veí, l'amic, el company, el familiar... l'important és correr cap a l'èxit, sense cap més mirament i visió.

Aquest egoïsme creixent ens està privant de confiar en aquells que ens envolten, per por a prendre mal, i a rebre una decepció. I aquesta sensació resulta tant trista.

Es tan ric poder confiar en algú, i sentir que algú confia en tu, sense por ha ser traït, sense por al fracàs per no arribar ves a saber a on, ja que saps que arribis on arribis facis el que facis, trobaràs el suport per tirar endavant dels amics, que t'estimen tal com ets... encara que els defectes cobreixin el teu cap...

No cal dir que la confiança és guanya a poc a poc, i amb els fets, sent-hi quan qual, donant un cop de mà, acceptant i comprenent, i dedicant un temps als qui t'envolten; sense deixar de ser tu, ni les teves il·lusions i moments vitals, perquè el que es tracta es de compartir-los.

Crec que anem malament, tantes presses arrosseguen a la societat actual cap a un abisme de solitud recalcitrant i de buidor, que no ajuda en res a crear i fer créixer "confiances", més bé tot el contrari, ens amaguem del món i de nosaltres mateixos.

Sempre hi haurà decepcions, malentesos, problemes a resoldre, fracasos a enfrontar... però poder repartir la motxilla amb un parlar proper d'algú que t'escolta i et comprèn, amb algú que sap que sabrà estar al lloc que cal en el moment oportú, alleugera la motxilla.

La part humana de l'èsser humà, s'ha tornat incapaç de viure en pau, acceptant el lloc que cal... prevalen l'odi, en rencor, la ràbia, la por, la ira, la culpabilitat...

Un cop vaig llegir en el llibre de Joan Salvador Gavina, que aquests sentiments cal fer-los volar ben lluny de nosaltres, ja que només serveixen a la llarga per destruir-te. I amb el pas del temps he descobert que era una gran veritat. Doncs viure suposa de vegades arribar a ells, baixar, afrontar-los, i pujar de nou per convertir-los en experiència, en alegria, en il·lusions, en nous reptes, en nous esforços, i en noves lluites... que et facin sentir lliure i confiat, en els que t'envolten i, el més important en tu mateix.

La màgia del futbol

Sembla mentida el que pot fer una petita pilota de futbol perseguida per 22 homenets amb calces curtes. Aquesta setmana l'eufòria culé ha seguit... no hem guanyat res encara, però Canaletes ja s'ha omplert en dos ocasions. Hem sigut agosarats, i sembla que tenim molt clar que estem vivint un moment històric, per tant amb títols a la mà encara ho pot arribar a ser més.

El passat dimecres passejant entre la multitud per La Rambla, quedava sorpresa de veure l'enorme força que pot tenir aquest esport, capaç d'unir gent de diferents països, creences, caràcters, idees ... totes ben diverses sota la bandera d'un club. Crec que no hi ha pocs elements socials, més enllà de l'esport que siguin capaços d'unificar així a la gent, sentint aquest munt de sensacions, de pertinença a un mateix equip.

Ara bé, sense cap mena de dubte, és un opi del poble que diria Marx. El Barça, està ajudant a passar la crisi econòmica que ens envolta, amb un caminar més lleuger. Com si uns partits de futbol, guanyi o perdi el Barça, ens puguessin ajudar a fer desaparéixer els problemes reals que vivim. Però bé, si més no els alleuja, com un bàlsam d'en Panoramix ... i els hi dóna un altre aire tot disfressant-los d'una alegria passatgera.

Aquest cap de setmana comença la recta final, amb un mes per endavant en el que es pot posar la guinda al pastís de la temporada futbolística. Potser demà ja podem celebrar la Lliga, si avui a Valencia el Madrid perd i demà el Barça guanya al Villareal. I dimecres, final de Copa del Rei, final peculiar, amb el Rei de les espanyes presidint un partit entre Catalans i Bascos. Una setmana per vibrar, se'ns dubte.

Endavant doncs, ens quedarem amb el Gol d'Iniesta com amulet dels miracles possibles. I amb les ganes de seguir veient bon futbol, fet en equip, amb esforç i constància. Més enllà de les cagades arbitrals que fan posar en dubte tota aquesta feina. A caminar cap el triplet històric, i que la sort ens acompanyi!!!

... silenci...

... silenci, res més... notar el lleu murmur del vent a la cara fregant-he les orelles, amb aquell lleu toc de caricia dolça a la galta. Sentir la pau d'un paisatge sense res més, que el silenci d'una natura viva. UN silenci ple, un silenci carregat de força...

Però, quan el silenci és converteix en dubte, en una no entesa, en una suposició de fets incoherents que no deixen espai a la tranquil·litat? quan el silenci de la incomprensió en omple... que llarg i feixuc és pot fer.

Com se n'apren del silenci, del silenci interior, del silenci dels qui t'envolten, del silenci temporal, del silenci corporal, del silenci d'un paisatge, del silenci d'un ambient... un munt de silencis amb els quals creixés i madures, i amb els quals ets capaç de poder retrobar-te a tu mateixa, mirant des del dedins.

Escolta el silenci, vivint-lo i sentint-lo a la pell, en cada forma de la seva expressió... és quelcom que aclapara l'ànima sens dubte. Gràcies silenci...

Moments per disfrutar

Aquesta setmana els cules hem pogut gaudir d'una setmana d'esport ben emocionant i complerta. Els equips de bàsquet i futbol ens han donat una lliço de com es pot jugar i fer disfrutar a l'afició d'allò més.

Dimecres l'equip de Guardiola ens aforia un recital de joc i efectivitat impressionant... un equip treballava conjuntament i això el feia arribar a aconseguir una victòria d'aquelles que fan història davant d'uns dels equips de la vella guarda europea.

I dijous, bàsquet. El Palau Blaugrana es va vestir de gala des del primer moment. L'afició s'havia la importància del partit i no va fallar. Les entrades exhaurides gairebé des del primer moment que sortiren a la venda, van fer omplir un Palau que volia i necessitava somiar amb el pas als Play Off de Berlín que tant se'ns estava resistint en els darrers anys.

I l'equip no va fallar, un Navarro esplendorós va donar força a l'equip des de l'inici... i la resta de l'equip, conjuntament va saber aportar la part imprescindible a tot bon partit. Posicionament i circulació de pilota tant dins com a fora de l'area. Un gran partit, i un bon pas per avançar cap a Berlín.

Després d'això, ara toca seguir endavant i a veure si s'allarga aquesta onada de bon joc, i es recompensada amb un bon fruit al final del camí. El que es cert, és que als que ens agrada l'esprot, veure com un equip juga com equip i van a la una, és un gust. En un món marcat per les individualitats, veure com l'orquestra està ben afinada, gràcies a bons directors... donen un grau de positivisme en tots els sentits que et fan seguir veient el futur com a prometedor. A gaudir-ne doncs!!

Somiar sentint ...

Caminant per aquesta vida te n'adones que, per més que caminis, hi ha elements de la persona que mai acaben de ser controlables. Camins il·limitats que se salten aquella quotidianitat i aquelles pautes ordenades que tan segurs ens fan sentir i que necessitem així de vegades per poder avançar ... camins il·limitats que guarden dins seu l'encís i l'encant de fondre't en sensacions tant exitants que trenquen qualsevol paràmetre establert i et fan deixar de ser una mica tu mateixa, o no.

Somiant desperta, somiant sentint... és quan més camines per aquests indrets, indrets que passen de la calidesa a la fredor en un simple caure d'ulls, amb una mirada, amb un gest, amb una suposició... on qualsevol gest per normal que sigui canvia de significació....

Si els ulls puguessin a nivell humà expressar tot el que amaguen i el que amaga la nostra persona en el dedins, i expressar-ho amb paraules, quina feinada ens estalviaríem a l'intentar posar nom i expressió a tot aquest món de sensacions que ens rosseguen per dins i que cauen per si soles, incomprensibles, però reals com els primers ratjos que escalfen i il·luminen un nou dia.

Hi ha quelcom més humà que sentir-se inflamada per la vida i el bategar del cor?¿?¿? ... seguirem bategant doncs, cap a on el cor ens porti, com diu Tamaro en la seva obra. Preciós vaixell aquest, que es deixa arrossegar pel "Mar" més viu, i per la força del vent, tot avançant sense rumb cap a on les onades solquen un horitzó excitantment desconegut.

Via verda de la Val del Zafán

Ara que ja ve el bon temps i que el sol ens ofereix la seva millor cara, aniré proposant sortides que puguin resultar interessants de fer durant aquesta època. Aquest cop serà la de la Via Verda de la Val de Záfan...

La via verda de la Val de Zafán recorre els solitaris pobles d'aquesta zona del Baix Aragó al costat d'extensos camps d'oliveres, vinyers i frondosos boscos de pins, en un recorregut on destaca el llarg viaducte que creua el riu Matarraña. La via verda no té dificultats, el desnivell és poc pronunciat, però el recorregut d'anada i tornada pot fer-se bastant llarg per als no habituats a anar amb bicicleta.
L'arribada al viaducte del Matarraña, de 275 metres de longitud i proesa de l'enginyeria de l'època, marca la meitat natural del camí que arriba amb comoditat i lleugera pujada fins a Valdealgorfa. El 2009 el túnel per arribar a la població s'ha tancat per despreniments, cal fer una petita volta per carretera. No obstant la volta, una mica més dura que el traçat original, aquesta ens permetrà visitar les basses de Valdealgorfa, d'origen medieval, es van crear per afrontar amb garanties els mesos de sequera.
A partir de Valdealgorfa ens espera una carretera tortuosa i compartida amb vehicles fins a arribar a Alcañiz.
A partir de Valdealgorfa ens espera una carretera tortuosa i compartida amb vehicles fins a arribar a Alcañiz. Aquest tram contrasta amb l'anterior per l'aridesa del paisatge, encara que és igual de solitari, excepte els últims tres quilòmetres on a partir d'un llarg pont que salva el riu Guadalope s'intueïx la proximitat a la capital de la comarca.
Els llocs d'interès pel camí són variats, trobem l'estació de Torre del Compte restaurada com hotel tematitzat per continents, també el proper Val del Charco i les pintures rupestres que atresora i com no els pobles de La Fresneda i Valjunquera de visita molt recomanable, tant pel seu llegat cultural com històric, aquests es troben, com la via verda, en ple escenari de la batalla de l'Ebre.
Amb el que hem gaudit, ja esperem que aviat s'iniciin les obres d'Alcañiz a la Puebla de Híjar completant la restauració de tot l'antic traçat viari. Seràn més de 130 quilòmetres de via verda fins a Tortosa, encara que ens temem que això encara trigarà a jutjar pel mal estat del camí abans d'Alcañiz.

Accessible a:

http://www.deandar.com/bicicletes/bicicleta-verde-valzafan

La deesa Velocitat

Avui m'he dedicat a llegir uns textos de Francesc Torralba. De vegades necessites començar el dia, buscant elements que et transmetin pau interior, reflexions que et facin pensar i trobar una mena de resposta personal que t'ajudi a veure el camí una mica més clar.

Tot llegint he trobat una frase que m'ha cridat molt l'atenció, i que més enllà de la connotació social, dins del meu àmbit l'esport, també i té un paper indiscutible. La frase deia: "Hem deixat de creure en els vells déus i ara adorem a la deessa Velocitat." Quina gran veritat, la tranquil·litat de la nostra ànima s'ha perdut darrera una gimkama quotidiana que se succeix dia rera dia, intentant fer el màxim nombre de coses, en el menor temps possible. Però això ens ample plenament?¿ ens fa sentir bé amb nosaltres mateixos?¿ Crec que la resposta la pot trobar tothom dins seu, així és que no gastaré línies en respondre res.

Ara bé, quin enorme plaer sent un, quan un s'asseu en una bona cadira per: escoltar música, llegir, contemplar un paisatge, fer esport gaudint de l'entorn, gaudir de l'emoció d'una obra de teatre... i si tot això ho pots fer acompanyat i sintonitzat amb amics i l'entorn... la sensació plaent que se'n desprèn, és del tot porosa. I quedés interiorment relaxat i ple.

Però l'home necessita explorar més i fer més coses per avançar, per continar endavant. Trobar nous reptes, noves aspiracions, rera un esperit de millora que en un principi no hauria de ser titllat amb connotacions negatives, però que ens porta de norma a fer-ho tot ràpid, per què cal fer-ho corrent? per què hi ha una edat per tot?, per què cal fer-ho tot bé i perfecte?, per què ens costa cada cop més admetre l'error i el fracàs?, per què la por ens fa tan dèbils i ens immobilitza l'acció de vegades de parar a pensar el per què de les coses que fem ? cal fer-ho així?... però per què si no ens omple el fer-ho així? ... potser més lentament no seguirem el ritme rutinari del que sembla el dia a dia actual, però gaudirem dels petits matissos que ens fan humans.

La deesa Velocitat ens impedeix gaudir del camí, dels petits moments viscuts lentament, i ens transmet un neguit intern que molts cops no ens condueix enlloc, només a fer i a tenir, encara més feina.

Parem doncs les màquines i seguim treballant amb esforç per seguir fent i tenint, però també podent ser persones, plenes per dins, podent gaudir lentament de cada cosa que fem, i compartint-les a cada pas amb aquells que ens envolten i estimem.

Un Barça per somiar

Portàvem molt de temps que els cules no gaudíem tant amb el nostre equip. El futbol que fa aquest barça va més enllà de fer correr una pilota per la gespa. És un equip que es veu i se sent equip des de fora, que va a la una, que quan un estira l'altre arronsa.

En Pep Guardiola ha sabut orientar als seus jugadors d'una forma admirable, i sembla que molt haurien de canviar les coses perquè es desequilibrés aquest any l'equip. Per partits i títols que es perdin, per partits i títols que es guanyin... ningú pot negar que aquest equip dóna espectacle i que transmet amb el seu joc, una sensació plaent de domini de les situacions i del joc.

Les coses fetes amb el cap, i amb intel·ligència sembla que encara poden funcionar, en un món distingit per la barroeria i per la manca de termer tan útils com: esforç, constància, treball en equip, sacrifici... l'humanisme de la persona, mai deixarà de necessitar d'aquests punts d'honors interiors per aconseguir les coses. Tots sabem que poden sortir bé i malament, tots sabem que un dia guanyes i un altre perds... però el que canvia és la sensació, aquella sensació de satisfacció d'haver-ho fet el millor que has sabut en aquells moments i d'haver-hi posat tot el teu èsser.

Avui tenim un Barça de futbol victoriòs, lluminós, imponent. Un Barça que fa sentir als cules com herois orgullosos dels seus jugadors... esperem que sàpiguem estar a l'alçada de forma intel·ligent quan i hagin baixades. Doncs està més que demostrat que el bon culé quan les coses van maldades s'enfonsa, generalment, en les crítiques i poca cosa més.

Tenim un equip únic, gaudim doncs de cada instant que ens ofereixi la temporada i al final amb l'esforç de tots segur que alguna cosa recollirem!!! Tant de bo pugui ser un triplet d'aquells que fan història!!! VISCA EL BARÇA!!

Per predre'n nota... Segarra una comarca per descobrir

Us adjunto avui, un reportatge i guia de viatge especial, sobre es Castells de Frontera de la Segarra.

Potser perquè és una terra que he conegut i en la que hi he viscut grans i bons moments, m'ha agradat que el següent article fos premiat no fa gaire.

Unir culturalment la història i excursionisme és una cosa que sempre m'ha apassionat i em segueix despertant una gran passió. Ja que, què hi ha de millor que fer salut i esport, tot contemplant una part del que hem ho vam ser per valorar el que som i podem ser... quan un camina fa país, coneix la terra i se l'estima sigui d'on sigui i vingui d'in vingui.

Aquí us el deixo...

Guía práctica de La Segarra, castillos de frontera

Esta ruta constituye uno de los proyectos mimados por el Plan Estratégico de Turismo de Cataluña hasta 2015: se lleva una tajada de casi un millón de euros. Destinados a airear una treintena de castillos de tres comarcas, la Segarra, la Noguera y el Urgell, uncidas en este caso por el hilo conductor del Sió. Un modesto afluente del río Segre que recorre unos 80 kilómetros desde que nace hasta que muere en Balaguer. Un centro de información acaba de abrir sus puertas en Concabella, pero ya están listos otros puntos de acogida en algunos de los castillos que se pueden visitar.

La mayor parte de estos baluartes están en la Segarra, cuyo paisaje deja a las claras su condición de frontera. Los pueblos se apiñan en lo alto de un turó (colina), en torno al castillo, o son a veces ellos mismos una ciudadela acorazada. En terrazas escalonadas forman filas de ejércitos de almendros y olivos, árboles frutales y, ya en el llano, mucho cereal y fuerte olor a granja. Mucha riqueza. Ahí está el quid de la cuestión. Por esa despensa se dieron de tortas moros y cristianos. Aquella fue la Marca Superior de los califas cordobeses (la atalaya de Vallforasa es de las más viejas de los árabes) y la primera tierra conquistada de la Catalunya Vella. Para defenderla, los nobles cristianos levantaron torres que pronto se transformaron en castillos de frontera. Guarniciones que engordaron a veces hasta convertirse en aldeas fortificadas. A partir del siglo XIV, alejado ya el peligro, el castillo guerrero se transforma en palau residencial, con ventanales floridos en vez de aspilleras y matacanes, y un aire más galante. Eso fueron, residencia de los señores de la tierra; hasta que éstos emigraron al confort de las ciudades, y los castillos quedaron relegados al estío, o a ser arrumbado símbolo de estatus nobiliario.

Todo esto se explica en el centro de información abierto hace escasos días en el castillo de Concabella. En realidad, Concabella tiene cinco castillos en su término; éste que acoge al centro preside –junto a una iglesia románica– la plaza de un pueblo que se vacía –como tantos por aquí–. Es el único, además, de titularidad pública; todos los demás castillos del Sió son privados.

La intervención arquitectónica y montaje técnico de este centro son ejemplares; excepto en una cosa: a diferencia de cualquier otro museo al uso (de Tanzania a Mongolia, puedo asegurarlo) no hay un solo cartel o indicación en inglés, ni siquiera en castellano; tampoco una versión plurilingüe del magnífico audiovisual, que narra la vida cotidiana en esos microcosmos castrenses.
Se podría empezar aquí la ruta, pero cabe también la opción de tomar como leitmotiv el cauce del Sió. Su biografía empieza en Gàver, donde al acta de nacimiento acompañan un tejadillo y unos bancos –es tan modesto este riachuelo que, en adelante, sólo sabremos que es él si hay un cartel que lo indique, o un reguero de juncos–. A pocos pasos de su fuente, el primer castillo, el de Estarás. Y poco más allá, la primera sorpresa monumental: Montfalcó Murallat. Todo un poblado fortificado en la cresta de un turó, con un amago de plaza porticada, casas fantasmales, un horno comunitario, gatos recelosos. Con dineros de la Unión Europea se están restaurando las murallas, y está listo un centro de acogida. Hay un restaurante (de fin de semana) y una preciosa casa rural. La desolación de esta ciudadela resulta hermosa y conmovedora.

Al ladito está Vergós Guerrejat, algo parecido aunque menos seductor, y en dirección opuesta, Les Oluges, pueblo habitado con castillo-palacio. Para quienes tengan tiempo y no la conozcan, queda a cinco minutos la ciudad de Cervera, bien amurallada, metrópolis fundamental en esta ruta. Su paería ("concejo" en la Cataluña medieval, los alcaldes vuelven a ser paers en cap), su flamante universidad, su prestigio entre las brujas (en el Carrer des Bruixes se congregaban las pertenecientes a la diócesis brujeril de Cataluña), pueden consumir alegremente toda la jornada. Cerca de la ciudad de Cervera se pueden admirar varios castillos; modestos los de la Curullada, Fonolleres y La Cerdosa; mucho más vistosos, y casi juntos, los de Aranyó y Montcortés.

Pero volvamos a tomar el eje de la carretera C-25 y prosigamos hasta San Ramón. Un cartel a la entrada del pueblo pregona su monasterio como "El Escorial de la Segarra". Sin ánimo de faltar: se han pasado siete pueblos con el cartel. Fuera de la Segarra hay centenares de "escoriales" como éste, en el que viven ahora diez frailes mercedarios, y cuya joya mayor es un discreto claustro renaciente. En la iglesia, barroca y simple, amueblada con unos oropeles recientes, un "mosén" explica a una excursión de jubilados porqué San Ramón se apellida Nonato. No nato, no nacido: y es que el santo no nació por las buenas, sino mediante una cesárea, por lo que es patrón de parturientas (éstas rezan por lo bajini: "Sant Ramón, que ixca tan dolç com ha entrat").

De San Ramón a Concabella se llega en un periquete y, vistos sus castillos y centro monolingüe, podemos seguir hasta Guissona. La entrada es disuasoria, grandona y fabril, pero el casco viejo resulta evocador, con un portal de muralla medieval reflejándose en unos lavaderos públicos. Enfrente, excavaciones de la Iesso romana, y un museo; explotan bien lo de los romanos, con fiestas y mercados de época en verano. Cerca de Guissona están los castillos de Sant Guim y el de Vicfred (éste se puede visitar por dentro).

También se visita, y es muy recomendable, el de Florejacs (seguir la L-313 hasta ver la indicación). El pueblo entero parece una fortaleza, y es que eso fue; al perímetro de murallas del castillo se fueron adosando viviendas, y la residencia de los Señores se redujo a poco más que una torre. La visita guiada es muy instructiva. Permite ver cómo respiraban los señores, sus trajes finos, sus revistas de moda, sus viajes y su mundo fabuloso con aroma de otros mundos. Aislado, a un paso de allí, Les Sitges es un castillo de postal.

Hay que deshacer camino y volver a Concabella para ver, más adelante, Les Pallargues (impresionantes la portada y la cocina), Castellnou d’Ossó (una torre romana con postizos medievales) o Montclar (también se visita). Entremedias habremos dejado Agramunt, con sus turrones e iglesia románica, y los castillos edecanes de Preixens y Pradell (LV-3025), o la Torre de Almenara, en la sierra homónima (LV-3231).

Broche de oro para la ruta es Montsonís, un pueblo colgado y muy peripuesto, situado entre las localidades de Artesa de Segre y Foradat. El castillo-palacio pertenece al barón de Albi, que lo tiene reluciente, bien provistas incluso las bodegas (se puede visitar). El final de la ruta es en Balaguer, donde el flaco Sió se vierte al Segre caudaloso. Casi puede verse el abrazo mortal desde el Castell Formós, en lo alto de una colina. El castillo es poco más que su perímetro, pero resulta un excelente mirador; todo lo que abarca la retina es verde y feraz, riqueza líquida y palpable: ahí se entiende bien el porqué de tanto castillo y tanto guardián entre el centeno.

La Ruta de los Castillos del Sió está gestionada por una asociación privada y abarca unos treinta castillos; actualmente están señalizados los más importantes, pero todos quedarán señalizados en carretera. Se pueden visitar por dentro los castillos de Vicfred, Concabella, Pallargues, Florejacs, Montclar y Montsonís; el Centro de Interpretación está en Concabella. Para informarse de horarios o concertar la visita: 973 402 045, http://www.castellsdelleida.com/, y también Fundación Castillos Culturales de Cataluña, http://www.castellscatalunya.com/.

Otras visitas de la ruta

Aparte de los castillos, se puede visitar el monasterio de San Ramón, en el pueblo homónimo, y las ciudades monumentales de Cervera (paería, universidad, murallas y castillo, Carrer des Bruixes, iglesias…), Guissona (portal de l’Àngel y lavaderos, plaza Mayor y colegiata, barrio judío, yacimiento romano de Iesso y Museu de Guissona Eduard Camps, información y reservas: 973 551 414, http://guissona.net/), y Agramunt (iglesia románica de Santa María, Espai Guinovart…). En Balaguer, no dejar de ver el precioso claustro de Sant Domenec, frente al castillo, cruzado el río.

Alojamiento

•En Montfalcó: Cal Raich (649 911 245 y http://www.calraich.com/), una preciosa casa rural en un entorno único.

•En Torà (cerca de Guissona): Hostal Jaumet (Ctra. d’Andorra, s/n. 973 473 077 y http://www.hostaljaumet.com/), una casa de postas con más de cien años de historia que dispone también de un afamado restaurante con recetas de la yaya Ramona y cocina de mercado.•En Guissona: Fonda Santesmasses (La Font, 11. 973 550 031 y http://www.casafonda.com/), pequeño hostal familiar que se remonta nada menos que al año 1612.

•En Cervera: Hostal La Savina (C/ dels Horts, 2. 973 531 393 y en http://www.hostallasavina.com/), un establecimiento con piscina.

•En Agramunt: Hotel Kipps (Ctra. de Pons, s/n. 973 390 826 y en http://www.kipps.es/), con piscina.•En Ossó de Sió: Masía Cal Guim (973 251 976 y en la página http://www.calguim.com/).

•En Florejacs: Les Salades (Camí d’Agramunt, 17. 626 227 488 y http://www.florejacs.com/), casa rural construida según principios del Feng Shui; bellas vistas.

•En Lleida: AC Hotel Lleida (Unió, 8. 973 283 910 y http://www.ac-hotels.com/), con mucho estilo y arte. Hotel Catalonia Trànsit (Plaça Ramón Berenguer IV, s/n. 973 230 008 y en http://www.hoteles-catalonia.es/), en un precioso edificio decimonónico.
Ver oferta de casas de payés en http://www.lleidarural.info/.

Restaurantes

•En Montfalcó: Restaurante Montfalcó (973 531 755, fines de semana y vacaciones).

•En Florejacs: La Redolta (Camí d’Agramunt, 17. 626 227 488), cocina tradicional para disfrutarla en un ambiente simpático.

•En Guissona: Fonda Santemasses (ver hoteles), Cal Cassoli (Av. de Ponts, 14, 973 552 067), cocina casera, y El Rebost de la Segarra (Santa Margarita, 6, 973 551 659), cocina de mercado.

•En Cervera: Les Forques (Avda. Catalunya, 4, 973 531522), cocina regional, caracoles a la llauna.

•En Montsonís: Celler de can’ Arnau (situado en la calle mayor y único de esta localidad. 973 401 118), practica la llamada cocina de la miel.

•En Ponts: Lo Ponts (Carrer de Calaf, 2. 973 460 017 y http://www.loponts.com/), el chef Ramón Gaspà practica también la cocina de la miel y cocina tradicional con productos autóctonos y de temporada.

Accessible a:

http://www.revistaviajar.es/Escapadas/Castillos-de-frontera-en-09-2008-67682.html

(3 de febrer de 2009)

... records retrobats...

Hi ha setmanes en què el dia a dia et presenta al teu davant un seguit de fets, dels quals se'n deslliguen moltes idees i pensaments, moltes sensacions, molts sentiments contraposats. Aquesta setmana ha estat una d'aquestes setmanes...

Bellugada per la inèrcia habitual del seu dia a dia, i colpejada per fets que et donen molt de què pensar. Fets que et fan replantejar i veure el què és la vida. La tristor ha colpejat de nou els dies amb la pèrdua d'algú estimat, amb la pèrdua d'algú vital, enèrgic i que et feia sentir viu... fins i tot en moments on el teu pensament no era ni anava gaire a to i necessitava sentir una proximitat; i alhora ha fet retornar records d'un temps alegre i ple de compartir, que el temps s'ha encarregat, segons sembla de diluir lentament, deixant-ne només un profund anhel i enyorança: de persones, d'indrets i d'activitats que senties part de tu.

Però de vegades les coses se succeeixen i el teu desig i allò que voldries, no caminen de la mà de la mateixa manera que pels altres, i les coses cavien ostensiblement sense saber perquè, ni com poder-les reconduir.

El que mai canvia en mi però, en aquests casos de pèrdues estimades, és el pensament de poder trobar camins d'unió en algun punt amb les persones que han format i han estat importants a la teva vida ... ja que la vida, com se'ns demostra, només passa una vegada; i l'allunyament i la distància en el temps, en moments i cops així, quan es donen deixen un mal regust, amarg quan apareixen.

Tan de bo fos tan fàcil... per sort el temps empeny i et recol·loca en el món, i els somnis prenent d'altres formes, quan allò que voldries recol·locar sembla un fet allunyat al teu abast.

Una abraçada Cris, gràcies per tot el que vam compartir... els bons records perduren sempre.