Els 30 estan apunt de caure, Benvinguts sigueu !!

A un dia de fer 30 anys, recordo com un any enrera em trobava recorrent unes missions per les terres bolivianes. Allà hi vaig anar buscant noves experiències i per obrir una mica el meu cap, després d'una època de pensar i plantejar-se com calia seguir caminant endavant i amb quins elements calia seguir portant a la motxilla, però millor posats per repertir-ne millor el pes.

Un any després, la meva motxilla està més carregada que mai, però alhora està molt ben equilibrada... i puc fer front a allò que el destí em posa al davant, malgrat les decepcions, malgrat els imprevistos, malgrat no arribar com hagués volgut, ni tan sols somiat fa mesos enrera... ja que res hi ha de segur en aquest món, ni res és per sempre.

Els 30 han finalment arribat amb un aiguabarreig trist i solitari, però no en solitud, on més que mai fan dels 30 una edat per afrontar les coses i per plantar cara a allò que de vegades la prudència i la manca d'experiència t'havien fet tirar enrera.

Demà faig 30 anys, i això només passa un cop a la vida... i com si fos l'últim dels dies, el vull viure amb plenitud. No faré res de diferent, per què?? ja estic bé així, amb alguna que altra cosa a millorar... perquè per avançar en la vida ens cal millorar, i créixer assumint els errors, així ens fem grans: però més enllà d'això, aquests 30 hi hauran més aprenentatges, més cagades, més conflictes, més problemes a resoldre... però fa un temps enrera em vaig proposar fer-ho de forma optimista i sense permetre'm el luxe de deixar-me véncer per la decepció, ni el dolor, tant físic, com si es dóna el cas anímic. Ja que en el camí, hi trobem també alegries, bons moments, estones de riures i de compartir,... i d'aquests són dels que recarreguem les piles per allò que hagi de venir.

Benvinguts 30, els rebré, llegint, anant en bici (si es possible), afrontant problemes i intentant resoldre'ls, i ho faré tenint al costat els qui m'estimo... a tots: als que hi són, als que ja han marxat, els que s'han transformat, als que s'han esfumat per no saber-ne més, els que enyoro, els que viatgen, als que acaben d'arribar... a tots tindré dintre la motxilla de la meva memòria, a la llum d'un sopar familiar, a tots aquells que al llarg de 30 anys m'heu fet ser el que sóc i m'heu ajudat a viure tants i tants instants màgics i a afrontar-ne tants i tants d'altres.

30!!!! feu que la il·lusió i les ganes de fer coses no s'apaguin més, que pugui continuar sentint-me enèrgica i vital malgrat tot el que vingui, encara que la pluja caigui amb pedregada... per poder així seguir creixent, aprenent dels errors i dels encerts. CARPE DIEM !!!

El Pedraforca

Ningú pot negar, amant o no de l'excursionisme, que el Pedraforca és una muntanya diferent. La seva forma emblemàtica el fa ser distingit i admirat per tothom. La natura ha creat en el Pedraforca un indret majestuós que fa sentir a qui el puja una mica més lliure, després d'haver gaudit de l'immens i extraordinari plaer del paisatge que s'elvira des del seu cim.

Partint des del refugi Lluís Estasen, nom que li ve donat en honor del que va ser el primer excursionista capaç de coronar-lo fins a la seva part més alta. Seguint la ruta del verdet, l'aventura d'enlairar-se per les seves parets, s'inicia amb una caminada dreta i contundent que et porta per una carena enlairada que et mostra en mirar a l'horitzó unes precioses valls. Mirant amunt s'obre abrupte i dreta la pared del Pedraforca. En arribar a un punt es canvia el camí dret per les pedres escarpades que et fan grimpar com una cabirol agafant-he de les seves pedres majestuoses. Amunt, amunt, cada cop més enlaire, cada cop més agafats a les roques i mirant avall l'espectacle de l'inigualable desnivell, ple de risc de d'orgull.

Finalment ja gairebé a dalt sents la necessitat de fer l'últim esforç, que et porta a agafar un darrer alè d'aire per poder cridar aquella frase tan nostre de: Hem fet el Cim!! El cim immens, mostra la profunda i pregona "tartera" que s'obre entre els dos pollegons que componen el Pedraforca. Asseguda allà, amb l'aire a la cara i sota la immensitat del cel i de la vista privilegiada de tota la Serra del CADÍ, sents que les problemàtiques del món resulten petites a aquelles alçades, i que el món és molt més. El plaer de poder respirar la tranquil·litat del silenci de les "altures" t'omple els pulmons de força i energies renovades. Unes energies que cal agafar allà ben enlaire per entomar la baixada.

La tartera del Pedraforca, és quelcom de diferent a totes les baixades d'alta muntanya. Et sents com un "stoneboard", lliscant per damunt de les pedres, procurant no caure al seu damunt i no rellisca massa. El descens és impressionant, dret com el que més... no hi ha cap baixada igual en tot Catalunya. Mirant entremig de la seva forca et sents terriblement petita, terriblement vulnerable, envoltada de pedres immenses i petites... mentre una vall verda i plena de vida sobre a l'hortizó de la seva baixada, i un bosc agraït t'espera per protegir-te amb la seva ombra, després d'una baixada a ple Sol.

Xino, xano arriba el moment de tornar allà on havia començat amb il·lusió la pujada. El refugi Estasen espera amb la seva esplanada verda i la seva font d'aigua fresca. Ha arribat el moment de sentir satisfeta per l'esforç fet, i per haver tingut l'honor de coronar i descendir d'una de les mutanyes més emblemàtiques de Catalunya.