Dubtes ...

"Donar-se, donar-ho tot, confiar, navegar a la deriva..." , avui m'han vingut al cap aquestes línies d'una cançó del musical Gaudí... potser perquè hi ha dies en el que tot es capgira, dies en què no saps els motius, però res camina cap a on voldries. I després de donar-ho tot et toca menjar-te l'orgull, i les pròpies conviccions per no ferir els qui tens al volt.

Com en tots els grans moments vitals, la solitud en el sentit més ampli de la paraula, ho abarca tot. Els dos grans moments de la vida, el naixement i la mort els enfrontem sols... deu ser un presagi del que és inevitable.

Perquè la pèrdua d'una persona pot arribar a condicionar tant la vida dels que queden, fins al punt de fer-los sentir ofegats per les responsabilitat que et aquest fet otorga, fent teu un món que no et pertany i que t'impedeix obrir-te a la vida que t'hauria de ser pròpia?

I et sents traïda per tu mateixa i sense forces per trobar un camí, i l'únic camí que trobes... ara com ara, no t'omple, ni et fa somiure com voldries. I aquest fet et fa replantejar tot el que t'envolta i el teu dia a dia. I somies, enllà en les coses que voldries que l'omplissin...

... però ara són els dubtes els qui habiten, i les idees de tot i de res, et juxtaposen les unes vers les altres creant un merder cerebral que no saps com aclarir-lo. Però el dia avança i has de buscar un camí, has de prendre decisions. De vegades no les que voldries, però quedar-se en la por, la ràbia, i l'odi; només et condueixen en el més trist i insalvable dels abismes.

Molts cops parlem de perdó, i els hi diem els infants que cal perdonar... però que difícil resulta això quan t'han fet mal de cor. No resulta gens fàcil aleshores fer-ho, i menys quan el pas del temps ha fet créixer arrels en aquest sentiments destructius.

A l'igual que en negatiu la melodia de la cançó de gaudir m'han vingut al cap, ara toca "donar-ho tot, confiar, navegar a la deriva"... cal trobar una raó per intentar esborrar aquella part del passat que t'enfonsa en l'odi, fondre'l i recordar sense que els records et facin seguir vivint en el passat. De moment tinc clares les paraules, però em pregunto si seré capaç de trobar en mi els motius per girar el full de la meva història?

Frases del Petit

Frases que em fan pensar extretes de "El Petit Príncep":

· Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin).
· [Les persones grans] Sempre necessiten explicacions.
· Quan el misteri és massa impressionant no t'atreveixes a desobeir-lo.
· Això és la caixa. El bé que vols és a dins.
· Recte endavant, no es pot anar gaire lluny.
· A les persones grans els agraden les xifres.
· Els nens han de ser molt indulgents amb les persones grans.
· És trist oblidar un amic.
· És tan misteriós el país de les llàgrimes!
· No se sap mai!
· Bé, he de suportar dues o tres erugues si vull conèixer les papallones.
· A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir.
· És molt més difícil jutjar-se a un mateix que jutjar els altres.
· Perquè, pels vanitosos, els altres homes són admiradors.
· Els vanitosos només senten les alabances.
· Bec per oblidar que tinc vergonya de beure.
· Però [el fanaler] és l'únic que no em sembla ridícul. Potser és perquè no es cuida només d'ell mateix.
· Em pregunto si les estrelles estan il·luminades perquè cadascú algun dia pugui trobar la seva.
· Entre els homes també t'hi trobes sol.
· Els homes no tenen imaginació. Repeteixen el que els dius...
· Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.
· És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important.
· No s'està mai content allà on s'és.
· Els nens són els únics que saben què busquen.
· És bo haver tingut un amic, encara que un s'hagi de morir.
· El que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou...
· Quan un es posa vermell, vol dir que "sí", oi?
· La gent té estrelles que no són iguals.

Reemprendre

A les portes d'acabar un nou estiu, torna el temps de preparar-se per un any més de feina, d'objectius, de coneixement, de vida. Il·lusió, aquesta seria la paraula que en aquests moments omple el meu pensament, una gran il·lusió per concloure els projectes començats i per pensar-ne de nous a començar més enllà de la necessitat de la improvització que ens otorga l'inevitable. Sense presses, però sense pausa, i vivint el dia a dia amb un somiure omplidor.

Un any més l'estiu posa de manifest aquest creixent "desig" per fer coses de les persones de la nostra societat. Activitats que com més espectaculars siguin millors, per poder evocar-ho tot en aquella arribava estival de retrobament amb "la rutina" (desitjada per uns, odiada per d'altres). El canvi de ritme de l'estiu, de les vacances, permet que el cap pugui treballar i dedicar-se a badar, a rumiar en les petites coses. Petites coses que el ritme frènètic de la nostra societat ens fa perdre de vista, tot i ser les més importants.

El setembre s'aproxima amb força, tan de bo no m'oblidi de viure'l, després de les reflexions d'estiu tinc ganes de gaudi'l. Arriba el punt i final, i el punt de partida ...

Visc en la indignació !

Feia molt que no passava per aquí. El temps mental que m'ocupava el dia a dia no em permetia evocar-me en les petites coses, i malgrat sentir la necessitat d'escriure sobre les moltes coses que anaven passant pel meu davant, no em surtien les paraules per l'enorme indignació que em produïen.

El 2009 s'ha tancat en un any apoteòsic del barça, recuperant els darrers escrits del blog. Molt més que el que en un principi jo mateixa podria haver somiat, imaginat, i desitjat... i caminem endavant per acomplir nous reptes.

El Dakar ha passat i seguim demostrant tenir prous elements per caminar endavant i fer conèixer al món la nostra petita pàtria, malgrat les adversitats.

Més enllà de les alegries, el saber fer sembla que encara funciona, i sembla que aquest concepte "prehistòric" i obsolet, el senyor Guardiola l'ha fet reviure. I això em fa pensar on és la seriositat, el compromís i el treball responsable d'alguns?

El nostre món social s'ha vist immers en la corrupció, o millor dit, hem descobert lo molt corruptes que poden resultar aquests senyors de corbata, que es mouen pel món ben vestits amb aires de grandesa i que amb els seus perfums cars de prepotència creient-se superiors als altres quan en el fons, res del que tenen es seu, sinó dels diners que ens han birlat a tots. Ara!! Ells són els senyors del país, els que entenen de tot i ens ajudaran a avançar... ells que només existeixen quan apareixen en pantalla. Madam televisió desvia la opinió pública com vol de vegades, almenys des de fora estant es té aquesta patètica visió. Em pregunto on és des del 2010 el senyor Millet, i tants d'altres "millets" coneguts i per conèixer??... són els senyors del país, els forats negres de la nostra galaxia que ens xuclen la sang, les idees, els quartos i el pitjor de tot ens prenen el pèl amb paraules d'atril.

I mentre ells viuen i neden en l'accés "pagat pels altres", més de la meitat del país s'enfonsa en la crisi, gràcies a les seves grans gestions. Però ells segueixen disfrutant del patrimoni unificat de tots. Original si mes no.

L'altre gran tema que m'ha omplert de goig en els darrers mesos, degut a la meva professió, és la magnífica reforma educativa que el senyor Ernest Maragall s'ha tret o s'està traient de la xistera!! Com pot ser que un mestre es llevi un mati d'un dia qualsevol i que se n'assabenti pel Sr. Cuní que: el curs 2010-2011 començarà les classes lectives el 7 de setembre, que tindrà una setmana blanca al febrer caiguda dels cels nivals, i que la jornada intensiva queda anul·lada... ah!! i la darrera, l'ensenyament obligatori fins els 18!! ?? Com pot ser que tota aquesta informació, que com a mestra em pertocava saber i poder-ne opinar abans de sortir a la llum, se'm presenti al davant en format "La Riera" com si fos el culebrot dels migdies (amb tot el meu respecte per la feina dels que fan la sèrie)... com pot ser que els pares em preguntin i no tingui informació des d'un inici d'aquest nou serial? No és seriós!... Gràcies per respectar tant la feina docent, gràcies per valorar-la tant societat que ens envolteu, gràcies per només saber dir-nos que tenim tres mesos de Vacances, moltes gràcies!! Jo em pensava que l'educació era molt més que això, quina estafa "milletera"!!!, allò que de l'educació dels nostres infants en depen el futur i que són la nostra base per crèixer... era mentida, és vaja, paper mullat!!!

On hi ha el Nord? què és aquesta mena de desordre col·lectiu al que ens estan abocant en tots els àmbits del nostre dia a dia... fan i desfan sense raonar les coses. I pretenen fer un canvi en l'educació de 3 dies, per recuperar 30 anys?? Senyors em sap greu dir-los, però aquests miracles ni el Mag Lari, vivim al món real si us plau, les truites es somien al vol, res més.

Potser per tot això que corre pel món, les paraules se'm van perdre. El meu sentiment gregari, és d'una enorma indignació. Indignació perquè aquells que tenen armes per canviar el que ens envolta a tots nivells de l'estructura catalana, espanyola, europea i mundial... tots, sembla que visquin en el club de la comèdia, i segueixen sense fer res.

Vull creureu que n'hi ha que es trenquen les banyes de valent, però ja hi ha els titelles que només venen imatge i fotografia, i es carreguen amb futileses el treball de molts i no el deixen avançar cap a bon port.

Potser per això, per l'enorme frustració que em provoca, vaig evocar-me al silenci.