Algú ha vist un Modernista amb bicicleta?

Fa alguns mesos que no recorria els carrers de Barcelona en bici. Gairebé, n'havia oblidat la sensació plaent que sempre em transmet aquest artefacte amb rodes. Aquest cop la pedalada va ser diferent a la d'altres vegades, ja que estrenava bici. Mentre avançava, anava provant les novetats mecàniques que diferencien aquesta nova bicicleta, de la meva vella bicicleta... i m'he sentit com un infant amb sabates noves.

Avançant per primera línia de mar, he pensat en com es va començar a introduir aquest mitjà de transport a Catalunya, i en aquells personatges que per anar en bici eren titllats de "boixos" i un perill públic... No us sonen aquests comentaris? No sé si s'ha canviat gaire aquesta visió, sobre alguns biciclistes...

Sens dubte al llarg de la història, la bicicleta ha patit molts canvis que han anat modelant la seva estructura i han modelat el seu ús en la societat. Des de les antigues civilitzacions d'Egipte, Xina i fins i tot l'Índia, indrets on ens podem remontar per trobar un primer intent de vehicle, fins els nostres dies la Bicicleta ha patit una evolució constant i progressiva.

La primera mostra clara és l'esboç que trobem dins "Codez Atlanticus" de Leonardo da Vinci. Aquell dibuix semblava ja una bicicleta. Da Vinci, com a geni del seu temps ja va ser capaç d'idear un mitjà de transport que utilitzava una transmissió de cadena como les actuals, un fet més que demostra l'enorme visió de les seves genialitats.

Ja al s.XVIII, trobem un vehicle de nom Célérière, un velocípede que no es podia dirigir però que sí es podia cavalcar. El Comte Mede de Sivrac el va inventà, i consistía en una estructura de fusta pesada amb rodes, amb un seient sense pedals i que es propulsava amb el propis peus, com si fos un cavallet. El celerífere va ser el precedent més antic de l’actual bicicleta i va aparèixer a París el 1791.

Seguidament trobem la draisina, era com el celerífere, però a més tenia un manillar a la roda del davant que permetia poder canviar de direcció. Va ser creada el 1817 per Karl von Drais, d'aquí li ve el nom de draisina.

Amb l'arribada del Velocípede veiem com aquest ja portava els pedals enganxats a la roda del davant, units a dues bieles montades a la roda. E.Michaux va ser-ne el creador i el que obrir el 1861 un nou futur per a la bicicleta. Des d'aleshores en sa les modificacions han girat sobre el model que aquest inventor va idear. I el temps va fer-ne anar modificant els materials dels seus diversos components, així com la situació de les seves diferents parts dins el format de l'estructura, per fer-la cada cop més estable i útil a l'ús.

Michaux i els ses canvis, van donar ales a l'aparell que seguir avançant fins a ser el que ha esdevingut en els nostres dies. Un dels mitjançants de transport més utilitzats en el món sencer.

A Catalunya la bicicleta podem dir que es va introduir, gràcies a l'aficció que hi destinaren alguns dels homes de finals del s.XIX. Ells volien innovar el país, europeitzant-lo, obrint-lo cap enfora. I van ser les influències Parisines de molts d'ells les que van fer que agafessin costums com el d'anar amb bicicleta. Costums que després van introduir aquests coneguts personatges al nostre país, se'ls coneixia amb el nom de "Modernistes". Els Modernistes no només eren coneguts per anar amb bicicleta, ja que no tots hi anaven, sinó que també se'ls coneixia per les noves tendències culturals que van introduir a tots nivells, procedents de la resta d'Europa i que van servir fer créixer i ampliar la cultura d'aquest país en aquell tombant que es dirigia al segle XX. És l'època en que neixen competicions tan conegudes per nosaltres com el Tour du France.

La bicicleta va ser se'ns dubte des d'un principi un símbol de modernitat. Avui, el seu ús no és el mateix, però tot i això m'atraviria a dir que no queda tan lluny d'aquells inicis. Des de fa un any els carrers de Barcelona gaudeixen d'un nou mitjà de transport de nom BICING. I més enllà de l'ús ecològic que representa aquest mitjà. El bicing ha ajudat a difondre'n l'ús com a mitjà de transport per manllevar l'ús del cotxe a les ciutats, i per fomentar la salut amb l'hàbit de desplaçar-s'hi. Podríem dir que la multitud de gent que corren avui per la ciutat amunt i avall, han fet retornar uns nous modernistes a l'escena barcelonina. Ara bé, no sé pas si en els nostres dies algu s'atreviria a cridar aquella frase de: "segur que és un Modernista en bicicleta". Ja que tot i la modernitat que encara desprén l'invent, ja no s'enten com una cosa escepcional d'uns quants. Ara són molts els que ens segueixen sorprenent ambh les seves corredisses pels carrers de la ciutat, degut al seu creixent augment.

... endavant ?¿?¿?

... endavant, sempre endavant... a màxima velocitat. Perquè tantes vegades ens corre per les venens la sensació de no tenir res sota control. Potser perquè aquesta és la realitat de la vida... mai res està sota control. Tot el contrari, la inseguretat forma part de la vida, ja té raó Raimon Panikkar.

Ens esforcem a voler tenir segures les coses, quan la seguretat és del tot incerta. I això ens va decepcionant, quan caminant pel dia a dia, esma perdut, segueixes endavant per simple inèrcia i res més. Ah!! i carregada dels somnis que serveixen per endolcir la realitat quan la realitat és eixorca.

On trobem la il·lusió?¿ en la força del dedins?¿?¿ ... segons sembla, així deu ser. O per sort, en algun d'aquells pasavolants que t'acompanyen en el teu viatge quotidià i que molts cops les presses no ens deixen veure o acabar de trobar.

Un petit gran record

Avui m'agradaria dedicar un petit i gran record, a un dels grans escriptors de la literatura catalana. Algú que va estar apunt de ser Nobel de Literatura, algú que des d'un petit i humil poble d'Osona, i des de la seva senzillesa va saber-se comunicar amb la resta del món i fer-s'hi sentir amb força.

Aquest gran personatge va ser el per mi tan admirat, Miquel Martí i Pol. Nascut a Roda de Ter (Osona), el 19 de març de 1929 el coneixem sobretot com a poeta, però també va escriure algun que altre text en prosa i algunes que altres traduccions de personatges d'un calibre tan important com: Saint-Exupéry, Racine, Flaubert, Zola ...

Ell només cursà estudis primaris a l'escola parroquial del seu poble: Però de ben jovenent, als catorze anys, ja va començar a treballar al despatx de la fàbrica Tecla Sala. Fàbrica tèxtil on ja hi treballava la seva mare, i on ell hi treballar durant 30 anys de la seva vida. Així doncs, un dels grans mèrits de Miquel Martí i Pol és el fet d'haver-se format culturalment i intel·lectualment com escriptor de forma autodidàcta. Va ser el seu esforç, la seva tenacitat, la seva constància i el seu immens desig de saber, el que van fer que el noi tímid, tranquil i un xic solitari anés creixent i s'anés formant.

Aquest coratge va ser un dels motors que també l'ajudar a superar els greus problemes de salut, que des de jove va tenir. Ja als dinou anys va patir una tuberculosi pulmonar que el va tenir un any al llit, al llarg d'aquest temps en Miquel va poder llegir abundosament. Creixent-li, encara més l'interés per la literatura i la capacitat per escriure sobre el món, sobre els sentiments i els pensaments humans, sempre partint de la seva persona.

I fou aquesta mateixa tenacitat el que el va fer afrontar des del 1970 l'Esclerosi Múltiple que se li va diagnosticar. Des d'aquell moment la vida d'en Miquel donar un gir, i encara fou més gran la introspecció que feu en ell mateix, en un intent de descoberta del propi interior. Les seves reflexions al voltant de la vida i la mort dins d'un cos malalt i abatut que avançava implecable cap a un deteriorament accelerat, es van fer un emblema de les seves obres. La seva poesia es va omplir de les seves limitacions per transcendir més enllà d'ell i arribà a la realitat que envoltava a la malaltia.

La poesia es convertir per ell en l'indret on evocar les seves sensacions, els seus pensament, els seus sentiments respecte a les persones i l'entorn social més proper amb més força que mai. I això ho feu vestit de la gran humanitat que el presidia, tractant elements com l'amor, el desig i la mort de forma simple. Així va saber arribar a l'enteniment de tothom, i aquesta subtilesa seva en l'ús de la llengua, el van fer arribar al cor del lector.

Ja que en el fons les seves preguntes vitals, no eren més que les grans preguntes de la vida que, en un moment donat, tot èsser humà s'ha plantejat. Segurament per això, i per aquest motiu, en Miquel va arribar a tants cors i a tanta gent. Va saber tractar els sentiments més interiois i quotidians de l'home de forma senzilla, fent que la comprensió dels petits grans interrogants de lèsser humà fos propera al seu lector. I aquesta indentificació amb les seves vivències humanes i amb les preocupacions de la vida, el van portar a convertir-se un una mena de guia del dia a dia de molts. Ja que la persona humana sempre té uns mateixos dubtes existencials que ens fan propers a un mateix punt.

Demà és compleixen 5 anys de la seva mort. I per mi ha estat un plaer recordar la seva persona. El Miquel a estat un escriptor que m'ha fet passar grans estones de lectura i m'ha fet conèixer i coneixe'm més com a persona.

Després de molt de temps sense escriure, que tornar a fer-ho escrivint en record d'un dels poetes que més admiro i aprecio. Per tu Miquel ... "Salveu-me els ulls quan ja no quedi res. Salveu-me la mirada, que no es perdi.[...]".

Escrit de Pérez-Reverte

Avui no escriure jo, us deixo amb un professional i els seus punyents comentaris respecte l'educació. Tema que sempre el porta de cap, com a mestra mai em deixen indiferents les seves paraules, espero que a vosaltres tampoc...

Permitidme tutearos, imbéciles

Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros. Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros –aquí matizaré ministros y ministras– de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera. No quiero que acabe el mes sin mentaros –el tuteo es deliberado– a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía. De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia, la Literatura, la Geografía, el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas.

Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada. Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana –que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural–, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña. Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al «retraso histórico». O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que «el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien» y que éste no ha fracasado porque «es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad», entre ellos el de que «los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms». Con dos cojones.

Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente –recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española–. Deslumbrante, lo juro, eso de que «lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres», aunque tampoco estuvo mal lo de «hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos». Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p’alante. Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luis Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo.

Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio. Cuánto más peligro tiene un imbécil que un malvado.

El trobareu a:

http://www.xlsemanal.com/web/firma.php?id_edicion=2687&id_firma=5150

Guia per a conèixer els efectes de les drogues

Guia per a conèixer els efectes de les drogues

GERARDO SANTOS I CARDOSA

El Departament de Salut edita una guia per a que els joves puguin resoldre els seus dubtes sobre les drogues. Les drogues de disseny i els efectes d’addicció de l’alcohol i el cànnabis són només alguns dels temes que es tracten a Drogues, què cal saber-ne?
Hi ha molts dubtes sobre les drogues i encara més incerteses entre els joves. Per a intentar informar d’una manera més propera als joves, el Departament de Salut publica la guia Drogues, què cal saber-ne? L’aspecte en què més èmfasi fa la guia és el de els efectes que comporta el consum de drogues.
També es detalla el nom, les característiques i els efectes de les anomenades drogues de disseny, com ara les amfetamines o els psicofàrmacs. La guia, a més, aporta informació relacionada amb la prevenció i el tractament de desintoxicació de tots els tipus de drogues.
La guia es pot consultar en paper. Per a recollir-la cal anar a qualsevol punt d’informació juvenil de la Secretaria de Joventut. També es pot trobar el document a través d’Internet, al següent enllaç.

Enric Mª Sebastiani i Obrador
Sotsdelegat de la FIEP Catalunya
Professor de la FPCEE Blanquerna - Universitat Ramon Llull

web: http://www.gencat.cat/salut/depsalut/index.html

Lectura retrobada

Un dels immensos plaers d'aquesta vida, és el de poder asseure's de forma tranquil·la i relaxada en una bona butaca amb un got d'aigua al costat i un bon llibre entre les mans. Per mi és un dels moments més gratificants que hi pot haver i molt més quan el llibre et desperta pensaments, idees noves, i t'obre la ment a noves idees i possibilitats.

El pas dels anys et fa canviar les formes de lectura, els estils, la continuïtat, les exigències, les temàtiques... i amb el temps vàries d'opinions quan rellegeixes alguns llibres. Unes vegades el llibre retrobat és aquell que et va deixar un bon regust de boca, d'altres t'enfrontés en aquell que sense saber gaire perquè no et va acabar de convéncer. Tant en un cas com en l'altre la relactura t'ajuda, penso jo, a créixer com a lector, m'atreviria a dir que creixes més en la relectura d'allò que no et va convéncer. Ja que poques vegades una relectura posititva et fa decepcionar sobre el llibre, i en canvi un relectura que parteix des de la negativitat és fàcil que amb el temps t'ajudi a trobar punts en què no havies posat una especial atenció.

Com es produeix aquest canvi? Com es construeix el pensament d'una persona? Com es modelen les idees dintre del pou de les idees? Probablement són molts els elements que ajuden a que aquest fet es produeixi, però per damunt de tot el factor que és clau, sense cap mena de dubte, és el temps. El Temps, aquest amic imperturvable que camina sempre amb el mateix ritme constant i sense defallir. Aquest amic que t'ajuda a millorar i t'ajuda a obrir la ment pas a pas amb nous coneixements, que lletra a lletra, paraula a paraula, línia a línia... t'omplen per dins. Imaginació, històries, posicionaments de tot, idees, sentiments, recreacions, descobriments, interioritzacions...

Aquest estiu he gaudit d'aquesta sensació. En arribar de les terres Irlandeses, vaig dedicar-me a endreçar l'habitació per preparar el nou curs, que com a mestre que sóc, sempre marca un nou període. Tot endreçant vaig trobar el llibre de l'ara tant homenatgeda Mercè Rodoreda, Mirall Trencat. La meva vivència com a lectora de la Rodorera no havia sigut gaire bona, i des de joveneta em va quedar una mena de mandra alhora de tornar-la a agafar. La Plaça del Diamant, El Carrer de les Camèlies, Mirall Trencat... havien estat llibres que als meus anys adolescents van ser lectures acadèmiques importants. Ara bé, en aquell "temps" no vaig aconseguir arribar a la Rodoreda, tot el contrari, més aviat me'n vaig allunyar.

El "temps" ha fet que la Celebració del Centenari del seu naixement m'hagi retornat a ella. Quan vaig tornar a tenir Mirall Trencat a les meves mans, mentre endreçava a l'habitació, vaig fer un moviment d'anada i tornada. M'explico, primer vaig deixar el llibre al seu prestatge, i després em vaig dir: potser seria un bon moment per retrobar-me amb una escriptora que molts grans lectors han trobat important. I així va ser. Vaig agafar el llibre, el vaig col·locar a la tauleta de nit amb un bon punt de llibre al seu interior per retrobar-me aquella nit amb la màgica redacció, i tan ben reconeguda ploma de la Rodoreda.

A mesura que he avançat per les seves pàgines he trobat que no se'm feia tant pesada com anys enrera. A més, jugava amb l'avantatge de poder posar imatge als personatges, gràcies a la sèrie que la Televisió de Catalunya va portar a terme, i que comtava amb la presència de la meva tant apreciada Emma Vilarasau. Poc a poc, aquella recansa es va anar esvaint, i vaig trobar-hi molta més riquesa, i matissos que l'adolescència no m'havia fet apreciar. Suposo que aleshores, llegia per l'obligació d'aprovar una assignatura, i ara en canvi ho feia pel simple plaer de llegir, no per l'obligació marcada d'un currículum escolar.

Una vegada més aquest senyor implecable que avança amb pausa i sense pressa, em demostrava com havia canviat, com els anys havien moldejat de forma nova la meva comprensió i l'apreciació de les paraules i de la història en sí. L'adolescent que l'havia llegit, ja no existia... el record cansat i avorrit es va convertir en una lectura més interessant, i interessada a voler saber més. Amb millor i pitjor qualitat els nous coneixements et fan avançar i valorar més, aquesta importància que sempre se li ha atorgat com escriptora a la Mercè Rodoreda. Escriptora traduïda a molts idiomes i valorada arreu d'Europa i fins i tot més enllà.

Tancant el llibre en arribar al seu punt i final, em vaig sentir satisfeta. Havia perdut la mandra a retrobar-me amb aquesta gran escriptora. Ara de ben segur que el futur em farà buscar noves lectures d'ella, fins i tot m'atreviré a retrobar altres velles lectures que m'havien servit per formar-me una visió sobre ella i la seva forma d'escriure.

A més a més, ara tinc ganes fins i tot d'aprofitar els molts actes que s'estan fent per commemorar el Centenari del seu naixement per endinsar-me una mica més en la seva persona, i la seva personalitat. Teatre, posades en escena, lectures dramatitzades, conferències, col·loquis, xerrades ... sens dubte un bon ventall i un bon moment per aprofundir i per conèixer els pensaments d'algú culturalment ric. Un moment únic per endinsar-me en una personalitat marcada per una guerra, un exili, un temps gris i dur, en definitiva la història d'una persona marcada per l'enfrontament fraticida d'un poble que va portar molta destrucció humana a tots nivells. Una època on només els més valents, van ser capaços de tirar endavant.

Un dia festiu...

Una nova Diada ha arribat. La visita al monument de Rafael de Casanova, al Fossar de les Moreres, passejada per la Ciutadella, pel passeig Lluís Companys...

Avui vivim un dia tranquil i plàcid, on molts fem pont i podem gaudir d'uns dies de relax de propina. Però més enllà d'això, la lectura històrica del dia, és que aconseguir un dia amb aquest nivell de pau, de llibertat, d'expressió pública d'una idèntitat... va costar molts anys de lluita anys enrera. Uns anys en què els nostres predecessors van haver de treballar dur. Aquest fet ens ha de fer celebrar aquest dia amb molt més d'orgull, ja que la pau i la forma de vida que tenim en l'actualitat no seria tan plàcid si ells no haguessin lluitat per tenir el que tenim.

Des de fa 25 anys que tenim una televisió i una ràdio pública catalana, i des d'en fa 31 que podem celebrar aquest dia sense haver de demanar disculpes per ser qui som. Ahir mentre un seguit d'actes servia per celebrar aquest fet, vaig aprofitar a participar-hi mirant el cel i les estrelles des de la nostra muntanya màgica, i també mirant el perfil lluminós de la meva ciutat en una plàcida nit ... allà dalt en la foscor, vaig sentit l'enorme petitesa que en el fons som l'èsser humà en aquest món. Què és Catalunya en aquesta immensa Via làctia? qui som nosaltres? què volem ser, en un món en què només som part d'un no res que es desplaça per un Univers infinit? Malauradament no hi ha ben bé una resposta... Cadascú viu el dia a dia i els sentiments de pertinença de diferent forma, és la màgia de la llibertat. D'aquella llibertat de la qual ara gaudim...

Som poca cosa, però cadascú des de la seva expressió lliure de la seva persona ajuda a fer d'aquest món un lloc diferent, millor (o no?), sempre ajudem en la notra petita part, en el nostre petit nucli de relació personal a canviar, a progressar.

Tan de bo que durant molts anys, poguem gaudir de dies de pau... més enllà de les petites coses. Masses cops no som conscients d'allò que tenim, d'allò que som, i del gran valor que té tot allò que ens envolta.

L'inci de la rutina

Cada any, quan arriba el setembre la vida recomença. L'estiu actua com a punt d'inflexió entre el ritme habitual de vida, i el ritme relaxat de les vacances, i el sant torne-m'hi rutinari i monòtom de la vida que cadascú s'ha marcat. Cosa que és prou curiosa, ja que en la majoria dels casos les nostres decisions ens porten a dur el ritme de vida que portem, per què la societat ens empeny a escollir i a fer-ho tot a ritme frenètic, en la majoria dels casos?
L'inici de la rutina m'ha portat a pensar, i a somiar, com organitzo aquest nou any que comença a treure el cap quan el setembre comença. Sé tot allò que es presenta, els nous projectes que hi ha en camí... però sempre la incandescència d'allò inesperat, t'acaba agafant un tren d'alta velocitat que et porta a fer-ho tot veloçment, i en molts casos ni tan sols a gaudir-ho...

Què ens transmet aquesta societat apart de velocitat? És tan difícil poder anar fent les coses sense la sensació constant que se t'escapa el tren ? El voler aprofitar el dia a dia, ens estem oblidant de viure'ls... perdre el temps també és bo. I darrerament sempre estem perdent el temps, a tot allò que no és feina se li diu perdre el temps... sona trist!! Quin ofici més macopoc substituir el de badar mirant l'entorn mntre pases d'una cosa a una altra. Però badar s'enten sempre amb al connotació de "ganduleria" i no sempre ha de ser així... un gandul ni tan sols bada de vegades, simplement s'arrossega per la vida. Ja que entenc el fet de badar com a un recrear-se en allò que és veu i és mira, en allò que t'omple l'anima de pau i t'acosta a l'entorn.

La rutina però sé que la viure plenament, només demano poder trobar aquell indret apartat que em faci viure cada instant que la vida em presenti, en el meu particular Carpe diem. Agafar el present com el regal que és i tal com bé, sense forçar res, sense deixar-se accelarar el ritme vital, més del que calgui.

Un repte, sens dubte aconseguir-ho... i tot un any per intentar-ho!! Take it easy... un any és molt llarg...

La història de la Molly Malone

Aquest cap de setmana, després de tornar d'Irlanda, m'he dedicat a reviure i conèixer una mica més aquest país i alguna de les seves tradicions i coses més típiques... aquelles coses en definitiva que allà no vaig arribar a saber del tot.

Avui començaré parlant de la coneguda Molly Malone, un personatge entranyable per tots els Dublinesos. Dreta al costat del recinte que alberga el Trinity College, la seva esfing transmet una mirada amable a tot aquell que si passeja. A Dublín vam saber que era un peixetera que recorria els carrers de la ciutat venen el peix que cada dia sortia fresc de les costes escarpades i fredes d'Irlanda. Però em preguntava el per què de la seva importància, i quin era el motiu que ha fet que aquesta dona fos tot un símbol dublinès, i no només dublinés... si no també Irlandes. No diria mentida si digues que a gairebé tots els pubs que he recorregut aquests dies, portant una Guinness a la mà (of course) o una sidra, he pogut sentir la canço de la Molly Malone. Una tonada dolça, tranquil·la, i amb una melanconia especial, sota els típics són de la música celta...

La curiositat m'ha portat a saber no gaire més del rumor popular que recorre els carrers de Dublin, cosa que m'ha sorprés, aj que m'esperava una relat i una història més lligada. EN defintiva, aquesta dona, segons diu la llegenda recorria els carrers de la seva ciutat amb un carro ple de peix, especialment ple de musclos i escopinyes... i cridant: Musclus i escopinyes vius!!! (com diu la cançó) per demostrar que eren ben frescos. La seva família era ja una família de peixeters i tots eren molt coneguts a la zona. Un bon dia es va trobar a la pobre Molly Malone morta al carrer després de patir unes fortes febres segons expliquen ... la seva vida diària i la seva constància van fer que a partir d'allí creixés encara més l'estimació de la gent envers ella, i es va traduir en una cançó, que com he dit encara avui ressona al cor del pubs irlandesos i de la seva gent, al ritme del vaivé de les cerveses a les mans. Més enllà de la llegenda trista i tradicional, i més dolça hi ha els rumors que també envoltant tota llegenda i que parlen d'una altra tipus de vida de la Molly, i d'una altra tipus de venda. Aquella història que sembla que tota dona humil i pobre, de fa tres-cents anys, es veia obligada a practicar en ocasions...

... però deixeu-me que em salti aquesta unió d'idees més aspre i em quedi amb el ritme de la Molly Malone, amb ella he recorregut Irlanda i és una tonada que per sempre més em portarà records de Guinness, de Bulmers, de Salmó, de pluja, de camps verds, de bons escriptors, de nous companys de viatge, de noves lliçons de vida en definitiva per seguir creixent...

Altre cop a Barcelona

El mes d'agost arriba a la seva fi, i amb ell les tan preuades vacancetes. Jo torno a ser a casa després de l'experiència Irlandesa. El temps ha passat depressa, com passa sempre que fas coses... l'una darrera l'altre... i com sempre quan estàs en un lloc una temporada amb el regust de l'enyorança de tot allò que deixes enrera i que ja senties una mica teu.

Tot i així els bons records viscuts sobretot a Galway, queden ja en la meva memòria per sempre i tots aquells amb qui els he viscut. Allà he tingut la sort de conèixer a molta gent, amb la que espero en el futur seguir compartint petits i grans moments, i nous projectes i il·lusions. De moment tots hem tornat a casa carregats de bones vibracions.

Demà començarà un nou curs, curs que com l'anterior es presenta amb molts nous reptes que espero acomplir, i també amb coses a posar a lloc per fer que el dia a dia sigui més tranquil que en els darrers mesos. Ara però a gaudir del darrer dia de vacancetes !!!

Aixo s'acaba

Ei,

com anem per les terres catalanes? Per aqui molt rebe, portem 3 dies de solet i no ens ho acabem de creure!!!! Es un petit plaer poder seure amb el cul a la gespa mentre et menges un gustos entrepa a la Irlandesa.

I res, avui s'han acabat les classes a Galway i la gent ha comencat a desfilar cap a casa seva i cada dia ens quedarem una mica mes solets per aqui, i una mica tristois... De moment pero gaudirem dels encants d'aquesta petita ciutat fins diumenge, dia en que agafem les maletes direccio a Killarney. Comenca la nostra ruta vacacional!! Primer sera Killarney amb una visiteta a The Ring of Kerry, segon Cork, i per acabar Dublin, on el divendres 29 agafarem un precios avionet que ens torni a caseta...

Sembla mentida com passa de depressa al temps, fa gairebe 9 mesos parlavem de la possibilitat d'anar a estudiar angles fora, i ara no nomes es una realitat si no que ja ha arribat el final!! Per sort la vida te aquests petits plaers de poder veure projectes acomplerts. De fet si no fos per la il.lusio que suposa el futur, i l'aprofitar els petits moments que la vida ens dona, quin sentit tindria aquesta.

Be, no se si podre escriure algun altre dia durant la ruta IRLANDESA... per tant pot ser que aquest sigui el darrer escrit des d'aquestes terres. Aixi es que un plaer d'haver compartit el viatge de nou, i ens veiem a Barcelona!!!

See you later...

My house in Galway

Hola a tots i totes!!

Ja em teniu aki de nou. Avui us mostrare les interioritats de la meva House aqui a Galway, en definitiva us fare 5ct. d'on visc tot il.lustrant l'explicacio amb alguna que altra fotografia.

Dins de Galway estem tocant a les afores de la ciutat a uns 15 minuts del centre caminant. L'efici consisteix en un seguit d'apartatments de diferent nombre de persones. El nostre en concret te 5 habitacions, i compartim l'apartament amb 3 italians (una parella, i una senyora mes gran), i de moment tot molt be: especialment amb la parella ja que son mes joves i riem molt.

D'entrada els apartaments es veuen molt pijis. El primer dia a l'entrada un segurata, forca poca solta, ens va donar una clau magnetica que magicament despres vam descobrir que obria totes les portes del recinte, inclosa evidentment la de la nostra habitacio.

L'apartment es de dos pisos: a baix hi tenim 3 de les habitacions (una es la meva), un bany i un menjadoret, tipus loft com podeu suposar i a dalt hi han 2 habitacions mes i un altre bany.

A la cuina es on mes vida fem quan estem a casa, i te de tot... com podeu veure. No ens podem queixar. I la meva habitacio... es molt mona ja veieu, sobretot quan has de muntar el "tenderete" de la roba mullada perque no para de ploure en tot el dia. Queda tope "Chic" !!

Very Bonicu oi???

Doncs apa, ja heu vist una part mes del meu viatge a les Irlandes, petonets...

I can't the more... no puedo, no puedo deixar de "mullar-me !!

Hola de nou,


Ahir el dia no va ser com a Cliff's of Moher... i aixo vol dir que van caure "xotus de punta" per variar una mica. Tot i aixi la sortida va ser maca, i el paisatge, encara que aigualit per l'aigua era molt espectacular.



El conjunt de Muntanyes que conformen el Parc Natural de CONNEMARA, esta format un conjunt de muntanyes mitjanes molt verdes i amb molt poca zona boscosa, per no dir que gairebe no hi han arbres. Nomes ens els indrets mes interiors de les valls de el conformen en podem trobar.



Primer pero, abans d'endinsar-nos dins del parc, vam fer un parell de parades: una d'elles al parc de Cong, un indret molt maco i ple d'arbres impressionats, centenaris en molts casos i que van fer variar bastant la visio que fins ara haviem tingut del paisatge Irlandes. Ja que d'arbres n'haviem vist ben pocs fins.



Seguidament... muntanyes, muntanyes, i mes muntanyes verdes que no s'acaben mai, plenes de xaiets mullats fins els ossos. Pero ells la veritat es que van la mar de cofois per l'herbeta ben tranquil.lets i relaxats.



I per acabar visita cultural en mig d'una abadia. Abadia que te un nom que aixi d'entrada ens va recordar al Chiquito de la calzada... KILEMORE ABBEY !!! No puedo, no puedo...

Mes enlla de quikitades, l'abadia era bonica sobretot de fora, de dins era mes assemblada a una casa del tot senyorial. Llastima de pluja perque el paisatge i la situacio eren forca idiliques com podeu veure.
Doncs res ja us he posat una miqueta mes al dia. Avui comenco la meva ultima setmana a GALWAY fent classes, diumenge ja marxarem d'aqui per comencar a fer cami per d'altres indrets com Kilarney, Cork i Dublin... of course!!!

Ens veiem en la propera entrega!!!

The Cliff's of Moher and Walking Burren

Primer dia del cap de setmana. Mireu que maco el paisatg que avui hem vist. Hem anat a visitar els famosos penyasegats de "The Cliffs of Moher"... es fa dificil definir amb poques paraules aquest indret: espectacular, majestuos, impressionant, incomparable... sumat a la gran extensio d,aigua que s,exten a l,horitzo i davant teu, mentre el vent et colpeja amb forca la cara.
Malgrat que el temps no es gens agrait ni lluit, com ja et deixen clar els irlandesos, Irlanda es preciosa en quan a paisatges i a tranqui.litat... i la seva gent es forca acollidora i amable en general.

El dia ha sigut prou lluit, ja veieu HA FET SOLET durant la ruta tant per la zona de Burren, com a l,estada als Clifs. Primer hem anat a la zona de les muntanyes de Burren i ens hem atipat de veure grans extensions de camps verds intensissims, molt allunyats del verd a que estem acostumats a Catalunya. Com veureu a les fotografies sembla que faci bon dia i tot, oi? Doncs ens haguessiu vist arribar a Galway, no pensarieu el mateix, xopes les 3 d,aigua com a popets!!! De fet ja no en fem gaire cas, porten 15 dies, de fet des que hem arribat que en algun moment o altre plou... me so menys pero plou. Aixi ja poden tenir els camps ben verds!!!


Res, de moment aixo es tot. Dema tocara de el Parc Nacional de Connemara, o sigui que ja us en fare 5 centims en quan pugui. De moment espero que el recull de fotografies de la sortideta d,avui us hagin agradat pels que tingueu facebook alla n,he penjat mes de la sortida i en quan pugui en penjare alguna altra de la sortida a les Aran Island, i de Galway en general, sigui de dia o de nit !!
Un forta abracada des d,IRLANDA per tots!!!

My God, my God .... the Guinness!!!

Hola,

tranquils que estic la mar de be. Nomes que el ritme de fer cosetes d'aqui, i la possibilitat d'entrar a internet es mes reduida que la de l'experiencia Boliviana. Per tant no podre escriure tant.

De moment l'experiencia esta resultant be, els companys de classe son forca macots i fem forca coses plegats. Habitualment anema prendre alguna cosa cada vespre en els tipics pubs: Spanish Arch, The King's heat, i ahir fins i tot vam sopar "Salmo" al The Quays, tl mes tipic del pubs d'aqui.

En quan a visites fora del que es Galway, hem anat a veure les Aran Island. El vaitge nautic va ser emocionant, mig vaixell es va marejar, pero va valdre la pena ja que un cop alla vam gaudir d'una maginfica ruta amb bici per l'illa. Passant per unes vistes espectaculars, de camps, casetes, torres, burrets tipics d'aqui 9 a l'estil del "burru catala", ovelles i vaques... na, una miqueta de tot. I el mes espectacular els PENYASEGATS i les restes prehistoriques de l'illa... es brutal veure com pica l'aigua en ells des d'aquelles alcades, creant una escuma blanca al seu voltant que contrasta amb el blau majestuos que despren l'Atlantic.

Aquest cap de setmana anirem a uns altres, els mes coneguts d'aqui de fet: The Cliff of Moher, i tambe a Burren el dissabte; i diumenge farem una ruta pel Parc natural de Conemara visitant diversos indrets pintorescos de la zona. Aixi es que espero poder explicar-vos la propera vegada alguna coseta sobre ell.

Doncs res, disfruteu de la calor i la platgeta, i del SOL... que aki va molt buscat. Diguem que es rain, rain, and rain everyday... tot molt verd i maco, pero el preu es no veure el sol.... Comenco a tenir clar que soc una tipica noieta Mediterrania.

See you later!!!

Primeres impressions IRLANDESES!!!

Com anem catalanets??? per Irlanda tot be, fent vida tranquil.la de ciutat mitjana i petita. la veritat es que Galway es una ciutat molt bonica i entranyable i te forces racons pintorescos on pots gaudir de moments de pau mentre gaudeixes del paisatge.

La nit es una mica diferent, tot i que en general tot va molt d'hora, com passa sempre que surts fora d'Espanya... aqui trobes a molta gent al vespre dins dels pubs entre setmana. I mentre prens una "pint" de cervesa GUINNESS pots escoltar musica tipica celta en directe. Resulta una bona manera d'acabar al dia, abans d'anar a dormir i aixi llevar-se amb forces energies per anar a classe l'endema. I de sentir-me guiri???? NI parlar-ne... esta ple d'espanyols en general i de catalans en concret... total que la feina es trobar altres nacionalitats per seguir parlant. Tot i aixi ens fem forca amb uns italians, uns francesos i una noia alemanya ... i tambe ronden una japoneseta i una txeca... un "poti-poti" vaya!! pero tots bona gent.

De moment l'aventura mes important ha consistit en que la Reyes es va deixar la clau dins de l'habitacio, i es va tancar la porta. Les claus de les habitacions son electroniques, per tant us podeu imaginar que va passar: impossible obrir-la!!! Total que ens va tocar parlar qual "indiu" in de Oeste amb qui fos per aconseguir que algu vingues a obrir la porta i aixi es pugues vestir ... ja que perque tot vingues junt era el primer dia i teniem la prova de nivell a l'escola!!! per sort tot va anar be i ho vam poder fer tot.

Aquest cap de setmana anirem a les ILLES ARAN, i farem una volteta turistica amb Ferry (esperem que no naufragui, tenint en compte les meves experiencies nautiques anteriors) i una altra volteta amb bici per coneixer l'Illa principal.

Acabarem per avui la resenya... com veieu us he ilustrat l'escrit amb alguna que altra fotografia. Si tinc temps potser en penjo mes al facebook, per aquells que vulguin veure mes cosetes del viatge!!!

Doncs apa fins aviat!!! Una abracada i petonets per tots!!!

Ja soc a IRLANDA !!!

L'arribada molt rebe. Dublin es molt maco, una ciutat forca gran i ben comunicada. I Galway, que us en puc dir, resulta un lloc agradable, tranquil i amb una gent molt amable que es preocupa per tu sense ni tan sols demanar-los ajuda. Es una ciutat amb molt d'ambient, i que tot i ser tranquil.la, com us he dit sembla tenir molta vida.

I del lloc on m'hostatjo, que us en puc dir... una pijada de COLLONS!!!, Si, si, tal i com llegiu... la veritat es que de moment tot sembla correcte i que pot anar molt i molt rebe. Ja us ensenyare fotografies.

I res, comencare a passar ja, estic a l'escola i a la meva esquena tinc un munt de gent que vol entrar internet i aixo d'escriure amb traquil.litat result impossible. Amb la prova de nivell oral i escrita, ara esperem tots impacients on ens tocara... a veure "lo cafres", i saber a quin nivell ens toca... DIOS NOS ASISTAAAaaaa!!!

Apali, doncs... estic la mar de be, i amb una mica mes de pau. Records per tots en especial a la Mare, envieu-li de part meva una forta abracada.

A partir d'ara ja mirare d'anar escrivint a estonetes... petonets per tots!!

P.D: Perdoneu la ortografia, aquests teclats els accents i les "c" trencades no hi son. Trankils, encara me'n recordo d'escriure en Catala!!! jejejeje... almenys de moment...

Cap a Irlanda falta gent !!!

A poques hores de volar cap a Irlanda començo a escriure el meu diari de viatge. Aquest any l'objectiu i els interessos són ben diferents als de l'any passat. Conèixer un nou país, una nova gent, i principalment poder aprendre'n una mica més la llengua.

Aparentment sembla un país atractiu "paisatgísticament" parlant, i tothom en parla molt bé... espero doncs que el fred no sigui gaire contundent, i que la pluja sigui a justa per no haver de sortir nedant!!!

Ara mateix com sempre que estàs apunt de tocar el dos, el més inquietant es rebobinar sobre tot el que has posat a la bossa, i meditar si et deixes res de trascendent i vital pel viatge. De moment rumio i crec portar tot el que és més indispensable... i que els magnífics senyors de l'aeroport portin la tant treballada maleta a la seva destinació a bon port i sense gaires sorpreses, tipus: ON ÉS LA MALETA!!!!

Pos na, com que ja va sent hora d'anar a fer nones, començarem a desfilar... tot apunt, tot en marxa... a despegar s'ha dit!!! Us espero aquí doncs, parlant-vos des de GALWAY!!!!

Els 30 estan apunt de caure, Benvinguts sigueu !!

A un dia de fer 30 anys, recordo com un any enrera em trobava recorrent unes missions per les terres bolivianes. Allà hi vaig anar buscant noves experiències i per obrir una mica el meu cap, després d'una època de pensar i plantejar-se com calia seguir caminant endavant i amb quins elements calia seguir portant a la motxilla, però millor posats per repertir-ne millor el pes.

Un any després, la meva motxilla està més carregada que mai, però alhora està molt ben equilibrada... i puc fer front a allò que el destí em posa al davant, malgrat les decepcions, malgrat els imprevistos, malgrat no arribar com hagués volgut, ni tan sols somiat fa mesos enrera... ja que res hi ha de segur en aquest món, ni res és per sempre.

Els 30 han finalment arribat amb un aiguabarreig trist i solitari, però no en solitud, on més que mai fan dels 30 una edat per afrontar les coses i per plantar cara a allò que de vegades la prudència i la manca d'experiència t'havien fet tirar enrera.

Demà faig 30 anys, i això només passa un cop a la vida... i com si fos l'últim dels dies, el vull viure amb plenitud. No faré res de diferent, per què?? ja estic bé així, amb alguna que altra cosa a millorar... perquè per avançar en la vida ens cal millorar, i créixer assumint els errors, així ens fem grans: però més enllà d'això, aquests 30 hi hauran més aprenentatges, més cagades, més conflictes, més problemes a resoldre... però fa un temps enrera em vaig proposar fer-ho de forma optimista i sense permetre'm el luxe de deixar-me véncer per la decepció, ni el dolor, tant físic, com si es dóna el cas anímic. Ja que en el camí, hi trobem també alegries, bons moments, estones de riures i de compartir,... i d'aquests són dels que recarreguem les piles per allò que hagi de venir.

Benvinguts 30, els rebré, llegint, anant en bici (si es possible), afrontant problemes i intentant resoldre'ls, i ho faré tenint al costat els qui m'estimo... a tots: als que hi són, als que ja han marxat, els que s'han transformat, als que s'han esfumat per no saber-ne més, els que enyoro, els que viatgen, als que acaben d'arribar... a tots tindré dintre la motxilla de la meva memòria, a la llum d'un sopar familiar, a tots aquells que al llarg de 30 anys m'heu fet ser el que sóc i m'heu ajudat a viure tants i tants instants màgics i a afrontar-ne tants i tants d'altres.

30!!!! feu que la il·lusió i les ganes de fer coses no s'apaguin més, que pugui continuar sentint-me enèrgica i vital malgrat tot el que vingui, encara que la pluja caigui amb pedregada... per poder així seguir creixent, aprenent dels errors i dels encerts. CARPE DIEM !!!

El Pedraforca

Ningú pot negar, amant o no de l'excursionisme, que el Pedraforca és una muntanya diferent. La seva forma emblemàtica el fa ser distingit i admirat per tothom. La natura ha creat en el Pedraforca un indret majestuós que fa sentir a qui el puja una mica més lliure, després d'haver gaudit de l'immens i extraordinari plaer del paisatge que s'elvira des del seu cim.

Partint des del refugi Lluís Estasen, nom que li ve donat en honor del que va ser el primer excursionista capaç de coronar-lo fins a la seva part més alta. Seguint la ruta del verdet, l'aventura d'enlairar-se per les seves parets, s'inicia amb una caminada dreta i contundent que et porta per una carena enlairada que et mostra en mirar a l'horitzó unes precioses valls. Mirant amunt s'obre abrupte i dreta la pared del Pedraforca. En arribar a un punt es canvia el camí dret per les pedres escarpades que et fan grimpar com una cabirol agafant-he de les seves pedres majestuoses. Amunt, amunt, cada cop més enlaire, cada cop més agafats a les roques i mirant avall l'espectacle de l'inigualable desnivell, ple de risc de d'orgull.

Finalment ja gairebé a dalt sents la necessitat de fer l'últim esforç, que et porta a agafar un darrer alè d'aire per poder cridar aquella frase tan nostre de: Hem fet el Cim!! El cim immens, mostra la profunda i pregona "tartera" que s'obre entre els dos pollegons que componen el Pedraforca. Asseguda allà, amb l'aire a la cara i sota la immensitat del cel i de la vista privilegiada de tota la Serra del CADÍ, sents que les problemàtiques del món resulten petites a aquelles alçades, i que el món és molt més. El plaer de poder respirar la tranquil·litat del silenci de les "altures" t'omple els pulmons de força i energies renovades. Unes energies que cal agafar allà ben enlaire per entomar la baixada.

La tartera del Pedraforca, és quelcom de diferent a totes les baixades d'alta muntanya. Et sents com un "stoneboard", lliscant per damunt de les pedres, procurant no caure al seu damunt i no rellisca massa. El descens és impressionant, dret com el que més... no hi ha cap baixada igual en tot Catalunya. Mirant entremig de la seva forca et sents terriblement petita, terriblement vulnerable, envoltada de pedres immenses i petites... mentre una vall verda i plena de vida sobre a l'hortizó de la seva baixada, i un bosc agraït t'espera per protegir-te amb la seva ombra, després d'una baixada a ple Sol.

Xino, xano arriba el moment de tornar allà on havia començat amb il·lusió la pujada. El refugi Estasen espera amb la seva esplanada verda i la seva font d'aigua fresca. Ha arribat el moment de sentir satisfeta per l'esforç fet, i per haver tingut l'honor de coronar i descendir d'una de les mutanyes més emblemàtiques de Catalunya.

Les lesions

Si hi ha un sentiment que generi impotència i malestar són les lesions musculoesqulètiques. Molts cops aquestes patologies s'associen a la pràctica esportiva, però no totes elles deriven d'aquesta. El lloc de treball de vegades és un dels indrets on el nostre cos es degrada més pel simple fet de passar moltes hores realitzant un mateix moviment o postura.

Qualsevol persona que hagi hagut de fer una parada en el "caminu" ja sigui de llarga com de curta durada degut a una lesió, sabrà l'alegria que se sent quan el teu cos la deixa enrera i comences a veure que pots començar a fer el que es diu vida normal. Si més no en bona part perquè les lesions mai deixen el cos de la mateixa forma i sempre modifiquen les seves capacitats. Però malgrat tot el cos es savi i s'adapta a noves situacions fent els moviments de diferent forma i demanant l'atenció necessària, després de determinats moviments per no tornar enrera.

Una de les lesions que provoca més malestar són les que afecten la columna vertebral. Els nostres dies de presses, de tensions, de ritmes frenètics de feina, per més que psicològicament et sentis capaç de tot... no deixen de passar factura a moltes persones en forma de contractures punyeteres que ignorades quan són petites acaben passant factura en el moment menys esperat. Quan en el cos m'inva la capacitat de moviment i el dolor s'apodera de bona part d'aquest, el teu cap també acostuma a m'invà d'ànims, i queda dèbil. Però per sort la gent que t'envolta acostumen a ser un dels indrets on més et pots recolzar per anar sortint del pou, mentre recuperes els ànims i el teu cos. L'equilibri ment-cos és tant important en aquests casos, quan els dubtes i les pors apareixen entremig d'aquest duet malament rai, almenys per segons quins caràcters o quan el terme "lesió" apareix com un mosquit de tant en tant i et pica, això t'acaba cansant i no tens ganes de veure'l de nou i agafes por de que torni de nou.

Avui he sentit que començo a estar recuperada, que he començat a sortir del pou. Primer va ser la tornada a la feina, després el començar a la recuperació, i la tercera ha estat tornar a fer una mica d'esport. La lesió encara que mereix la meva atenció in eternum, la començo a tenir dominada... i avui he tornat a gaudir del plaer de corre pels carrers de la meva ciutat, amb el vent a la cara, envoltada de desconeguts o no, que es mouen pel mateix fet ximplet de fer esport. Ha sigut una cursa diferent. Corrent a estonetes, parant, bebent, caminant, però el simple fet d'haver aconseguit arribar a lloc, després de 3 mesos de periple lisiat, m'ha fet sentir que amb molta cautela podré senguint fent les coses que m'agraden, podré seguint fent esport. De moment correm, queda recuperar la bici, el bàsquet ...

... però és l'hora de no emocionar-se de seguir recuperant-se, perquè tot no està fet falta encara temps per seguir millorant. Amb pausa però sense pressa, sense impaciència, amb seguretat, sense pors, i escoltant el cos sempre que calgui per parar el cotxe quan corri massa. De fet la vida és una gran escola la millor, i dia a dia, pas a pas t'ensenya a tirar endavant malgrat els entrebancs i a buscar solucions que et fan créixer. La memòria del cos demanava temps, però al cap i a al fia la vida és moviment, quedar-se quiet no és el camí ni la solució, el moviment t'empeny sempre endavant per tant a moure's en tots els sentits, però sense abusar !!!!!

... el valor de la vida

Per què per valorar el que som hem de patir el profund dolor que provoca la pèrdua de les persones que estimes? Un dia més aquest personatge inexpugnable i negre, anomenat mort, ha tornat acompanyat de ràbia, acompanyat de buidor, d'impotència... i d'aquella incomprensió pròpia de l'èsser humà quan no entèn el per què.

Avui el dia s'ha llevat gris, s'ha llevat trist. En moments així em pregunto ... perquè de vegades fem grosses les petites coses i les vestim d'orgull malentés. És en moments així quan t'adones més que mai de l'enorme importància d'aprofitar la vida a cada moment i d'intentar estar bé, i proper a tothom que estimes: família, amics, companys ... Cal viure l'instant d'aquest valor tan preuat anomenat vida. Un valor ple de força i alhora ple de fragilitat, una fragilitat que en qualsevol moment ens pot venir a buscar per portar-nos cap a la finitud per la qual hem nascut.

Avui un "àngel" més vola pel cel... i el seu record, les seves paraules, la seva grandesa personal, i la grandesa dels seus ensenyaments resten en tots nosaltres petits i grans, i és això, el gran valor del que vam rebre d'ell, el que cal que conservem al fons del cor per sempre més.

Bon viatge Àngel!

A favor de l'Esport escolar

Els joves dirigents catalans demanen als grups polítics del Parlament més suport a l’esport escolar

Un grup d'una vuitantena de joves del Pla Català d’Esport a l’Escola, agrupats a l’Associació de Joves Dirigents Catalans (Jo-Dic) han debatut, aquest dimarts al Parlament de Catalunya, sobre les inquietuds dels dirigents polítics al voltant de l'esport i la postura dels diversos grups parlamentaris sobre la promoció de l’esport escolar a Catalunya, la situació dels equipaments al país, el paper que té com a eina per a la integració dels immigrants i el rol formatiu que s’associa a l’esport. A més, s'han fet propostes amb protagonisme de l'associació. El president de l'hemicicle, Ernest Benach, ha estat el moderador de la trobada.

L’acte ha comptat amb la participació dels diputats Joan Morell (CiU); Àlex Martínez (PSC-CpC); Pere Aragonès (ERC); Rafael López (PPC); Lluís Postigo (ICV-EUiA) i Albert Rivera (Grup Mixt). A part, també hi ha estat present la secretaria general de l'Esport, Anna Pruna.

Benach ha valorat positivament l’experiència i ha afegit, 'cal trobar la manera de donar-li continuitat'. Per la seva part, Pruna ha afirmat que 'activitats com la d’avui ens ajuden a implicar tota la societat en la millora de les polítiques cap a l’esport i demostren que és un sector molt transversal'.

El debat ha estat una iniciativa de la Secretaria General de l’Esport, que des de fa tres anys està executant el Pla Català d’Esport a l’Escola per fomentar la pràctica de l’esport a les escoles fora de l’horari lectiu, juntament amb el Departament d’Educació.

Notícia extreta d’ESPORTCATALA.COM a

http://mail.blanquerna.url.edu/exchweb/bin/redir.asp?URL=http://www.esportcatala.com/news.sdf/news?id=851665

L'Any de Jaume I

El passat més de març es dóna el tret de sortida a la celebració del 8è. Centenari del Naixement de Jaume I, amb un acte al Monestir de Poblet que va tenir la presència dels presidents del Principat (José Montilla), Illes Balears (Francesc Antich), i de l'Aragó (Marcelino Iglesias), l'única absència destacada va ser la del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, el qual va ser representat per la seva consellera de Cultura (Trinidad Miró).

És curiós veure com 800 anys enllà del seu regnat les coses no han canviat gaire respecte a segons quins lítigis entre els antics regnes del que un dia va ser la Corona Catalano-Aragonesa. En segons quins punts, com les obres d'art religiós de la Franja de ponent, o la possessió de segons quins documents salvaguardats en diferents arxius, es posa de manifest que encara avui hi ha ferides que resten obertes i que no volem entre tots acabar de tancar, reconeixent els errors començos per uns altres.

Però potser per l'interés va despertar en mi l'emissió televisiva de l'altre dia, m'he dedicat a llegir una mica sobre aquest personatge per saber-ne coses noves. I avui agosaradament m'he decidit a publicar aquest petit escrit sobre la seva figura, on explicaré alguns dels fets que més m'han cridat l'atenció de la seva vida. Potser no són els fets pels quals és conegut, però si més no, si que sota el meu punt de vista són destacables perquè segurament van forjar el caràcter i la persona fins a esdevenir la figura de Jaume I que coneixem, com un dels personatges més importants de la nostra història.

Nascut a Montpeller l'any 1208, Jaume I era fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller, i ja el seu engendrament s'explica que va ser sota circumstàncies força peculiars, com se'n fa ressó el el propi Llibre dels Fets del mateix Jaume I, i que la transmissió oral s'ha encarregat de donar a conèixer també. Diguem que el Rei Pere va ser enganyat perquè passés una nit, com a mínim, amb la seva dona, cosa curiosa als nostres ulls, per poder ser engendrat un fill que representés la successió al tro. D'aquest encontre, diuen que nasqué Jaume I.

L'altre fet que em crida l'atenció de la seva vida, va ser com va viure una part de la seva infància en mans de Simó de Monfort, un enemic efèrrim del seu pare. Aquest li cedí el seu fill mentre defensava les seves terres del nord de les lluites entre els partidaris del catarisme i del Papa Innocenci III. Finalment quan el seu pare morí ferit a la Batalla de Muret, més per culpa d'una nit de festa que per la batalla en sí. La seva mare va aconseguir els favors del Papa i el pobre Jaume va poder tornà a Catalunya on s'estigué al Castell de Montsó, allí fou instruït a les ordres de Guillem de Mont-rodon per modelar la persona del petit Rei.

Tots aquests fets van anar creant una personalitat molt forta i un gran esperit de lluita, que el porta a ser un dels personatges que més terres va aconseguir conquerir per a la corona Catalana. D'aquí que fos conegut amb el nom de Conqueridor.

Jaume I morí el 27 de Juliol de l'any 1276, quan es trobava de camí al Monestir de Poblet. I és allí on el seu cos reposa. Un Monestir que no deixa de ser també, un lloc nascut com Jaume I de les cendres d'aquells que des de França van voler obrir el seu món, creant un nou monestir cistercenc, lluny dels enfrontaments albigesos de l'Abadia de Fontfreda. És en aquest racó de pau, on des d'aleshores els Reis del que va ser la Corona Catalana descansant per sempre més després d'un llarg camí.

Al llarg d'aquest 2008 tindran lloc un seguit d'activitats que ajudaran a conèixer la seva persona, i la visió d'un temps passat que va ser cabdal.

VI Jornada: Els problemes de comportament a l'escola: de la indisciplina a la convivència

19 d'abril de 2008 IES Camí de Mar (c/ Jaume Pallarès, s/n, Calafell)

Edu21 organitza la seva VI jornada el proper 19 d'abril a l'IES Camí de Mar (c/ Jaume Pallarés s/n, Calafell), per escoltar la veu dels professionals de l'ensenyament però, també, de tots els altres agents educatius (famílies, educació no formal...) interessats en poder debatre i aprofundir sobre els problemes de comportament a l'escola, i com es pot fer el pas de la indisciplina a la convivència.

Per més informació consulteu la pàgina de públicació:

http://www.edu21.cat/ca/activitats/jornades/26

La il·lusió d'un nou demà...

Fa dies que intento acabar un parell d'escrits, però no ho aconsegueixo. Quan la salut està mermada es fa complicat poder admetre que no pots fer una cosa, com abans eres capaç de fer-la, perquè el teu cos no pot. Qualsevol que hagi sentit aquest sentiment d'impotència em podrà entendre.

Alhora tenia ganes de posar algun escrit al blog, que transmetés les ganes que tinc de sortir d'una etapa i de poder-ne començar una de nova. Un nou ABril lluny d'errors, que m'estan ensenyant moltes coses, però que a la vegada no faran que una deixi de ser qui sóc, ni perdi el que ha sigut, tot i buscar nous camins per millorar el benestar personal.

Aquí deixo escrita una cançó que ahir escoltava des del llit. És època de canvi i això és positiu, encara que comportir un temps de pessimisme, d'incredulitat, de dubte, de desconfiança... Més enllà de mals moments, sempre lluu el sol, i cal tenir els ulls oberts per veure'l brillar de dia, i per contemplar la immensitat de les estrelles en la nit. Doncs le canvi és vida...

La cançó és simple i coneguda ... "Que tinguem sort"! Tots necessitem l'esperança d'un nou demà...

QUE TINGUEM SORT

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat amb mi.
Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar ahir.

I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Autor de la lletra i la música: Lluís Llach
Disc: I si canto trist...