Riure molt i sovint; guanyar-se
el respecte de les persona intel·ligents
i l'estima dels nens; merèixer l'elogi dels crítics
sincers i mostrar-se tolerant amb les traïcions
dels falsos amics; saber apreciar la bellesa
i trobar el millor en cada persona; deixar
un món millor; saber que almenys una vida
ha respirat més lliurement gràcies
a la nostra: això és haver triomfat.

Ralp W. Emerson

diumenge, 30 de desembre del 2007

Estimada Benhazir

Resulta trist veure com el món aniquil·la a aquelles persones que estan millor capacitades, i que tenen la força d'esperit i d'actitud per fer-lo millor. Pakistan ha quedat orfe, trist, abatut, sense la principal força que l'empenyia a intentar caminar cap a la creació d'un país més lliure i amb més drets. I el món ha perdut un referent de coratge, de valentia, de força, i de capacitat de lluita i d'autoconvenciment.

Benhazir va tornar sabent el perill que corria, però confiant que el temps hauria posat a lloc, o frenat si més no, els motius pels quals ja el 1999 va haver d'exiliar-se a Londres. La seva lluita per un Pakistán democràtic ha topat amb la intransigència dels islamistes (acció que neguen haver realitzat), en un acte de fe cega a favor de la violència, el fanatisme, i l'horror... quin país volen construir així, despertant l'odi per matenir el seu món ideal i aïllat de la realitat humana i del seu propi país?? Islamistes o no, els qui han acabat amb la vida de Benhazir només saben generar odi, i l'odi només genera violència fomentant un partit de tennis on la pilota mai queda quieta i sempre té motius per ser llençada a l'altre costat d'un camp amb les idees massa polaritzades. Però és clar, parlar de la capacitat de reflexió de l'ésser humà a aquells que són capaços d'acabar amb la vida de les persones, resulta massa irònic i insultant pels que ens considerem humanistes per damunt de cap idea política, nacional, o espiritual.

La vida de Bhuto s'ha apagat, però a l'igual que els seus oncles i el seu pare, Benhazir no morirà mai per aquells que defensen un món millor volent evitar l'acte de la violència, i creient en les paraules i els fets acordats. Nissagues com els Gandhi, Kennedy, i els mateixos Bhuto demostren que "l'utopia" és possible, fa molts anys que resisteixen i que generació rera generació van avançant per fer que els principis en què creuen siguin una realitat per a les generacions futures. Els assassins podran acabar amb les persones però no amb les seves idees amb els seus ideals no, aquestes el superaran en el temps. Amb la mort, amb al seva capacitat de matar sense escrúpuls només manifesten l'acte covard d'unes idees sense força que no es fan sentir més enllà de l'atac frontal i indiscriminat ... unes idees buides, plenes de por, que no poden convèncer les paraules que es diuen de cor i res més, sigui quin sigui el pensament que amaguin i que només prenent força des de l'assassinat.

Avui el món camina una mica més buit, però l'esperança ens ha de mantenir ferms pensant que arribarà un dia al Pakistan, a l'Iraq, a Israel, a Palestina i tants altres racons del món, en què els seus homes i les seves dones seran capaços de crear un equilibri de respecte sobre allò que són i volen ser, units només per la llibertat de créixer plegats des de les diferents visions que tenen d'aquest món.

diumenge, 16 de desembre del 2007

Resignació

... "Quan els déus mostren el perfil sorrut/l'home no pot sinó endurar l'excés,/assistir al propi, immoderat, procés/ fent dignament de testimoni mut" Miquel Martí i Pol


Paraules clares que em porten cap a la resignació que en alguns moment de la vida sents i cal tenir. Quan no entens res, quan ho dónes tot per arreglar quelcom, quan t'esforces a millorar el que has errat, quan et trenqués el cap per trobar un nou camí, una solució... però res no surt com voldries, cal ser resignat. Menjar-se la ràbia del moment i resignar-se... pensant que un altre cop allò que dónes de tu tindrà una millor fi.


Però el trist camí de la resignació continuada, és que acabes per no tenir ganes de fer res més per no haver-te de tornar a resignar, veient que res del que puguis fer farà que res canviï, que res del que t'esforcis a millorar de tu (sota el teu parer) fa apropar-te a allò que vols, desitges, o somies assolir. Suposo que en aquests casos, cal ser prou valent per acceptar que un accés de resignació vol dir que allò pel que t'esforcés et queda lluny, i cal girar full i canviar de pàgina la història. D'aquesta forma, de ben segur que s'arriba a caminar endavant amb el pas ferm. Doncs a girar full i a caminar s'ha dit...

dijous, 6 de desembre del 2007

Córrer és vida

Ara portava dies que no realitzava una activitat que sempre ha sigut per mi com una oxigenació cerebral, encara que el físic és el que pateix. Aquesta activitat consisteix a sortir a córrer, pràctica que molts titllen de "masoca", ja que ben mirat sortir a suar, corrent sense perseguir ni ser perseguit per ningú, i sense cap mena de pressa ni necessitat d'arribar a enlloc tard, pot resultar a ulls foranis una mica de tocat de l'ala, no ho negaré. Però per mi sortir a córrer és despredre'm de les cabòries que inunden la meva ment, mentre bagareixo pels carrers de la meva ciutat no penso en la feina, observo el vaivé de la gent, el seu atabalament de "bon barceloní", els avis asseguts als bancs, d'altres que juguen a petanca... mentre segueixo el ritme acompassat que marca el meu cor i les meves passes a l'asfalt.
Mentre corro necessito a més la companyia de la música que habitualment m'acompanya penjada del meu braç. En molts casos ella m'ajuda encara més a evadir-me, a distanciar-me de les preocupacions del dia a dia, i fins i tot del que observo i a buscar dins meu les raons que em porten a voler seguir lluitant per les coses que m'ocupen.
Córrer és solitari, però alhora en la solitud del corredor s'hi troba la pau interior que dóna l'esforç constant i mantingut al llarg d'un període de temps. En el fons no deixa de ser un reflex de la vida, avancem en el nostre dia a dia gràcies a l'esforç constant que dediquem a les petites coses que ens omplen i ens il·lusionen.Per això l'esforç físic que em suposa córrer, fa que els nervis cerebrals que van fent reducte dins la meva psiquis quedin rendits pel cansament, i és aleshores quan després d'un bon bany relaxant de sals, una bona frega d'olis i cremeta hidratant... una agafa la feina amb una altra empenta. La tensió, aleshores, sembla haver-se esvaït i la feina em condeix el doble. Soprenent no?? Però un fet tangible, us ho ben asseguro.
Per aquests motius i molts més, intentaré recuperar aquesta activitat de forma més asidua, i fer-la a bon ritme a través dels carrers plens de vida de la meva bonica ciutat.

diumenge, 2 de desembre del 2007

Som una nació, tan si volen com si no!!



Ahir es va viure pels carrers de Barcelona, un d'aquells dies en què sentir-se català era motiu d'orgull. Els carrers plens de senyeres i estelades, molta gent unida sota una mateixa causa, defensar els interessos d'aquest país. La gent esta emprenyada (www.catalaemprenyat.com) no només pel mal funcionament de les rodalies, motiu principal de la manifestació... si no perquè aquesta Espanya que no ens vol fora d'ella, tampoc ens deixa viure dintre d'ella i ens talla les ales així que pot perquè no puguem agafar embranzida lluny d'ella. Resulta una mal pare, aquesta Espanya, que no deixa créixer els seus fills. Podríem dir que es comporta com aquella frase tan típica dels refranys castellans de: "Es como el Perro del hortelano, ni come ni deja comer".


Som una nació, i els catalans serem allò que nosaltres vulguem ser i sentim, no el que ens manin de ser. Més tard o més d'hora hi haurà un dia en què la lògica dels esdeveniments caurà per la seva pròpia inèrcia i res ni ningú ho podrà aturar. Seria tot un honor poder-ho presenciar, però sino em conformaria amb que l'esforç i els somnis d'avui, i aquells que van tenir els nostres pares i avis en el passat, servissin perquè les generacions futures puguessin passejar-se pel món dient-se "Catalans" i res més !!! Sentint els colors de la bandera que els representa i part d'un món obert a qualsevol sentiment de pertinença.


Tot i així, cal fer les coses bé, cal posar seny, cal anar pas a pas... ara bé sense perdre la decisió en l'acció, ni la rauxa, ni en els propòsits que marquen el nostre futur més immediat. Per tant, seguim mirant endavant per fer d'aquesta nació, una nació tan si volen com si no!!