Aquell matí Atenea va sortir com cada matí de casa animada i amb ganes de fer coses. Des que havia tornat a casa després del seu viatge a Olímpia, estava contenta, il·lusionada, tranquil·la ... Al seu voltant, el món girava amb gran força i se sentia capaç de tot. Havia deixat enrera els mals moments del passat, ja no existien els dubtes, i havia oblidat el lloc que ocupaven. Ara al seu davant només la llum d'un nou horitzó, s'obria ple de noves oportunitats i de nous reptes. Però poc podia imaginar que la grisor que del cel es desprenia, en aquell dia de tardor, s'acabaria apoderant del seu esperit. Passejant pel bosc camí del mercat, va sentir uns plors i un comentari a l'aire:
- La pare d'Helena ha mort. L'han trobat a l'era...
- Qué dius! Com ha estat?...
- Sembla que ha caigut del cavall mentre galopava per les seves terres...
Per uns instants Atenea, hagués volgut que les seves orelles no haguessin sentit aquells mots: mort, el pare ... Precisament ara que la llunyania i el temps havien posat distància, ara que havia anat oblidant les pèrdues familiars que la guerra ocasionà. Aquella paraula tornava a les seves orelles, i més que mai sentia com la mort, tornava a aparéixer sense més. Va dirigir-se fins a les dues dones que mantenien la conversa. I juntes les tres, van fer cap a casa de la família d'Helena. En acabar la visita, Atenea va decidir perdrés bosc endins, tenia la necessitat de pensar, d'aïllar-se...
Com en tantes altres ocasions, sempre que alguna cosa la preocupava o l'angoixava, Atenea es tancava en ella mateixa i intentava buscar una solució dins seu passejant per la natura... Sempre volia intentar entendre el perquè de les coses, quin era el fet que la movia a actuar, a reaccionar, a comportar-se en alguns moments d'una determinada manera... en definitiva a coneixés més a sí mateixa. Però aquesta tasca resultava difícil, pel simple fet que a la vida passen coses sense més, coses que no tenen ni tindrant mai una lògica ni explicació. Aquest fet, innevitable i constant, de vegades la desconcertava, i era aleshores quan corria al temple de Zeus i demanava als Déus que l'ajudessin. Demanant a l'impossible, el perquè de l'innevitable...
... i l'impossible va voler que el temps anés passant, que Atenea aconseguís crear la seva pròpia família, allò que havia perdut anys enrera i que tant havia enyorat ... ara ella havia sigut capaç de crear-ho de nou del no res, de l'innevitable.
Sense més el temps i els anys havien anat posant al seu davant les notes necessàries per vestir una nova melodia, i ella només va haver d'anar agafant-les al vol lliurement ... potser el pentagrama que l'envoltava era ben diferent al que de petita hagués somiat, però la nova partitura que havia creat la feia sentir feliç i plena.
La vella partitura del passat restava en un calaix guardada en els records, per recuperar-la en qualsevol moment si calia perquè ja no l'angoixava sentir-la.
Avui asseguda a la platja amb el peus descalços a la sorra i veient jugar al seu fill a la sorra amb el seu pare fent volar estels, se sentia enormement feliç. I relaxada i amb un somriure als llavis jeia asseguda acaronant amb delicadesa la vinguda d'un nou infant que creixia en ella ... somiant que de bo tornaria aportar-li a la seva melodia...
Ara sabia més que mai, que el temps ho posa tot a lloc. Mentre seguia caminant descalça però havia comprès que la vida és un cercle massa meravellós i alhora massa incongruent, en el que si pateix i si somriu, però que cal viure'l i acceptar-lo mirant sempre endavant amb la mirada decidida i il·lusionada. Ja que només mirant cap a la vida, només mirant cap el futur, aquesta reneix i es regenera ...
