Hi ha dies en què et lleves mancat de forces per a intentar afrontar el dia. Dies en què no saps ben bé perquè però l'abatiment et pot i et porta a no tenir ganes de fer res. Generalment aquesta sensació la tinc quan veig al meu davant un munt de coses a fer i no sé ben bé quina se suposa que cal fer primer. En el fons si que ho sé que cal fer primer, però la mandra, aquest angelet endimoniat, t'empeny cap al "no fer res", i la indecisió et porta al quedar aturada, congelada i amb les idees ben mortes.
Tot aquest munt de coses em transporten a un estat d'angoixa impressionant, sobretot quan tenint temps per fer les coses, veig com la ment està abstreta a l'altre punta de món... lluny, molt lluny.
De fet quan més cops tinc aquesta sensació és precisament quan disposo de temps, de temps per pensar com fer les coses i quines coses fer, i quan em podria recrear en elles és quan de tant que puc pensar, el meu cap pensa en tot i en res a la vegada. Potser precisament és ara, quan estem a les portes d'un nou curs quan més hi penso. Ja que d'aquí a unes setmanes, ja en ple curs i sense gairebé tenir temps de res, faré moltes més coses que quan "temporalment" tenia més temps per fer-les. Sempre tinc la impressió que quan més temps tinc pitjor. Incongruent, potser sí. Però real per mi, com la vida mateixa ... a menys ritme vital, menys coses faig, menys il·lusió tinc i menys energies hi poso. Total un pur i simple desastre. Si ja tenia raó la meva àvia quan deia que "els cansats són els que fan la feina".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada