...punt i apart...

A la vida hi ha moments que cal fer un punt i apart. Moments en què per més que vulguis mirar endavant, no ets capaç de fer-ho, moments on la malengia i l'enyorança et fan perdre de vista el lloc que ocupes.

És en aquests moments on t'agradaria sentir la gent que estimes aprop teu, però de vegades això no és així. De vegades el dia a dia ens empeny a seguir, i dilueixes les preocupacions en el dia a dia, fent veure que no hi veus, que no hi sents, que res t'importa, que ho comprens tot, que ets prou madura per accceptar-ho tot...

I passa el temps, i un dia t'adones que tot plegat pesa massa i t'enfonses en el més profund dels pous de la teva ànima, d'on sortir-ne sembla impossible. Segueixen passant els dies i segueixes donant voltes a les mateixes coses, fins que t'adones que cal sortir-ne d'aquest cercle viciós... perquè només mirant endavant és quan un pot caminar lleuger d'equipatge. I t'esforces a fer-ho, mentalitzada que l'únic motiu per fer-ho ets tu, res més, només tu. Saps millor que ningú, que has de pensar en tu, perquè en el món no deixem de caminar sols... però el teu inconscient encara té ganes de creure, de somiar que potser un dia sentiràs que no es tan gran aquesta solitud... i que en algun petit racó, sabràs que si amaga algú que et dóna força des del silenci, simplement potser.

I surts del pou, i la llum et cega la vista, i fas les coses per inèrcia perquè diuen que no pots tancar-te tant. I tu segueixes dient-he, intentant autoconvença't: per tu, ho has de fer per tu, has de pensar més en tu... mica en mica, sembles trobar sentit a les paraules, te les creus, i les acceptes.

El món funciona així, malgrat que no t'acabi de convéncer. Comences a tenir clar que la solitud de la persona humana, és part nostra... comences a tenir clar, que cal caminar en solitud, intentant no sentir-se solitària... Ara més que mai, sabem que només la il·lusió i els somnis ens seran l'antidot !!