... silenci, res més... notar el lleu murmur del vent a la cara fregant-he les orelles, amb aquell lleu toc de caricia dolça a la galta. Sentir la pau d'un paisatge sense res més, que el silenci d'una natura viva. UN silenci ple, un silenci carregat de força...
Però, quan el silenci és converteix en dubte, en una no entesa, en una suposició de fets incoherents que no deixen espai a la tranquil·litat? quan el silenci de la incomprensió en omple... que llarg i feixuc és pot fer.
Com se n'apren del silenci, del silenci interior, del silenci dels qui t'envolten, del silenci temporal, del silenci corporal, del silenci d'un paisatge, del silenci d'un ambient... un munt de silencis amb els quals creixés i madures, i amb els quals ets capaç de poder retrobar-te a tu mateixa, mirant des del dedins.
Escolta el silenci, vivint-lo i sentint-lo a la pell, en cada forma de la seva expressió... és quelcom que aclapara l'ànima sens dubte. Gràcies silenci...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada