Caminant per aquesta vida te n'adones que, per més que caminis, hi ha elements de la persona que mai acaben de ser controlables. Camins il·limitats que se salten aquella quotidianitat i aquelles pautes ordenades que tan segurs ens fan sentir i que necessitem així de vegades per poder avançar ... camins il·limitats que guarden dins seu l'encís i l'encant de fondre't en sensacions tant exitants que trenquen qualsevol paràmetre establert i et fan deixar de ser una mica tu mateixa, o no.
Somiant desperta, somiant sentint... és quan més camines per aquests indrets, indrets que passen de la calidesa a la fredor en un simple caure d'ulls, amb una mirada, amb un gest, amb una suposició... on qualsevol gest per normal que sigui canvia de significació....
Si els ulls puguessin a nivell humà expressar tot el que amaguen i el que amaga la nostra persona en el dedins, i expressar-ho amb paraules, quina feinada ens estalviaríem a l'intentar posar nom i expressió a tot aquest món de sensacions que ens rosseguen per dins i que cauen per si soles, incomprensibles, però reals com els primers ratjos que escalfen i il·luminen un nou dia.
Hi ha quelcom més humà que sentir-se inflamada per la vida i el bategar del cor?¿?¿? ... seguirem bategant doncs, cap a on el cor ens porti, com diu Tamaro en la seva obra. Preciós vaixell aquest, que es deixa arrossegar pel "Mar" més viu, i per la força del vent, tot avançant sense rumb cap a on les onades solquen un horitzó excitantment desconegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada