Enfora, endins; obrir, tancar; pujar, baixar; sortir, entrar; passat, present; avanç, retrosés; pausa, moviment... contraposicions de coses ens omplenen el dia a dia. Contraposicions de coses formen la vida humana i la fan discorre de la mateixa manera. Moltes d'elles, de les contraposicions, tenen una gran lógica i neixen de quelcom que a priori, és previsible. Però, en l'èsser humà hi ha moments en què allò que ocorre s'escapa del logos, perd el sentit i simplement esdevé part d'un joc sense sentit a posteriori. Possiblement si l'empatia, i els sentiments no existissin ens estalviaríem situacions en les quals no saps trobar el teu lloc, o si més no actuaries per automatisme i no dubtaries a l'hora d'actuar. Diguem que l'ànima de fer el passarell, no seria possible... ja que faríem accions per resposta directe sense que el logos dels sentiments empàtics hi tingués lloc.
Com les matiusques les persones, entrem i sortim del cor d'aquestes, per motius diversos que de vegades no segueixen un lógica idèntica a tots els éssers humans (caràcter, temperament, ...), i no la segueixen, perquè no n'hi ha... ja que els sentiments són fruit d'un gran conjunt de coses i vivències. I és aquest humanisme implícit en els sentiments el que ens fa vulnerables, i ens fa moure d'un lloc a un altre del gran joc de les "matiusques de les relacions humanes". Ara som dins, ara som fora... ara ens fem grans, ara restem petites dins del cor de l'èsser humà.
Acceptar el teu lloc en aquest joc d'anades i vingudes no resulta fàcil. I potser cal tota una vida per saber estar, allà on et toca, allà on et volen segons el que t'envolta, segons el moment, segons els altres, el tu, els objectius marcats, les preferències, els somnis, els somnis somiats que es contraposen als teus, els desitjos acomplerts, els desitjos que mai seran, els que ja es comencen a esborrar, els desitjos que vindran ... sort que sempre hi ha un horitzó, un avanç...
La vida sempre és camí, i aquest camí, amb bons i mals moments, és el que et fa pensar, el que et fa veure a cada pas el lloc en què estàs o si més no, percebre'l. Un lloc que no cal forçar, un lloc que sempre tornar si ha estat teu, i que vola si cal... doncs, no hi ha res més intel·ligent que el ritme marcat pel rellotge del temps, un temps que ho deixa tot enrera sense esborrar res. Tot és història, tot és viscut... els anys no esborren allò passat... només transformen el valor amb que mirem cada instant, i són precisament els mals moments, aquells que et fan valorar i estimar tots els bons. La bellesa de viure és aquesta, saber modelar el camí, i seguir en la direcció malgrat que el cor i l'instint et marquin la direcció contrària a la que bufa el vent que t'envolta en un camí diferent al que voldries, diferent al que havies somiat... tot es transforma, tot canvia perquè el tempus fugit, sempre avança implacable endavant...
Hi ha matiusques que creixen, n'hi ha que es fan petites, però totes resten dins del cor, i segons els camins de la vida... serem més aprop o menys del camí de la felicitat que aquestes ens vulguin o puguin donar segons "el bufar del vent" ... ja que la felicitat és això un camí d'horitzons canviants que posen a prova l'adaptabilitat humana al límit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada