Quan vaig començar a treballar de mestra mai m'hagués pogut creure que sentiria un sentiment de gratitud en alguns moments amb els meus alumnes, sí aquells mateixos que de vegades em treuren de polleguera i fan que la meva paciència toqui fons. Però és ben cert que en el simple fet d'ensenyar i d'aprendre, tots indistintament n'aprenenm coses noves.
Si els alumnes són grans et donen el plaer de poder arribar a conversar amb ells ja de tu a tu, i de poder copsar en ells ja els primers pensaments i les opinions pròpies, fruit de la reflexió dels seus anys de vida i de tot el que els ha envoltat. Resulta infinitament plaent descobrir com ja la seva visió de les coses canvia vers la generació que els precedeix, generació que seria la meva. Tot això et fa pensar en allò que abans es deien a tu... Ai! aquesta canalla, no sé pas on anirem a parar... Potser és veritat que no sabem del tot on anirem a parar, el que si és cert però, és que escoltant-los comences a entreveure aquells elements que per ells són importants, aquelles petites coses que a les seves mans podran arribar a generar-se... i aquest fet resulta emocionant.
Pel que fa els més petits, diria que la satisfacció la reps més al moment: rialles, abraçades, mirades de complicitat... t'omplen de la seva alegria al moment i et fan oblidar que en aquest món de presses i de no parar, cal observar el que t'envolta i deixar que l'alegria i la visió inquieta d'uns ulls d'infant resti en algun petit raconet del teu esperit. Car, sempre hi ha quelcom, algun motiu per petit que sigui per mirar en endavant. Malgrat les responsabilitats, les decepcions, els mals moments...
Amb ulls d'infant val al pena mirar-se una mica el món, sense perdre aquell bagatge que et dóna l'experiència dels anys, i que en definitiva t'ajuda a estar una mica per damunt d'aquest corrente eixalabrat que és la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada