Quina agradable sensació és sentir-se flotant dins del món, i sentir que el món en que flotes ha sigut fruit del treball constant i diari. Produeix una alegria l'anar veient que l'objectiu pel qual has lluitat durant tants anys de feina comença a prendre forma en el futur més immediat, això em fa viure en un núvol d'il·lusió. Un núvol que a la vegada se'm presenta davant disfressat de múltiples interrogants: podré?, en sabré prou?, ho tindré tot apunt?... que no són altra cosa que la mostra clara i patent dels meus dubtes, de la meva inquietud, de les ganes de tirar-ho endavant perquè surti bé.
Però, tot i començar a intuir l'horitzó que hi ha dalt de la muntanya, encara queda el tram final, el tram més dur potser, el que fa més pendent... i és probable que les boires sorgeixin en el camí, i que en alguns moments els arbres em tapin la llum ... Per sort, en aquests moments de defallences tinc el gran honor de comptar amb bons pilars on recolzar-me a descansar, per tornar a agafar forces (mestres, professors, amics, família...) i d'aquest forma no perdre el ritme, que em pausa però sense pressa, em farà arribar al llarg d'aquest 2008 a dalt d'aquesta muntanya tan desitjada per la qual vaig decidir fer drecera, i per la qual durant aquests darrers 3 anys he fet transcorre la meva vida.
Tot i la llunyania en el temps, i la gosadia alhora de parlar-ne així a tants mesos vista, el veig tan aprop el meu cim que ara només queda l'apretada final, l'apretada dedicada, l'apretada entregada, per poder dir que "ja he fet el cim", i que "des de la muntanya més alta el Sol llueix més magnífic que mai", en definitiva que he aconseguit presentar el tan desitjat DEA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada