Aquest cap de setmana, després de tornar d'Irlanda, m'he dedicat a reviure i conèixer una mica més aquest país i alguna de les seves tradicions i coses més típiques... aquelles coses en definitiva que allà no vaig arribar a saber del tot.
Avui començaré parlant de la coneguda Molly Malone, un personatge entranyable per tots els Dublinesos. Dreta al costat del recinte que alberga el Trinity College, la seva esfing transmet una mirada amable a tot aquell que si passeja. A Dublín vam saber que era un peixetera que recorria els carrers de la ciutat venen el peix que cada dia sortia fresc de les costes escarpades i fredes d'Irlanda. Però em preguntava el per què de la seva importància, i quin era el motiu que ha fet que aquesta dona fos tot un símbol dublinès, i no només dublinés... si no també Irlandes. No diria mentida si digues que a gairebé tots els pubs que he recorregut aquests dies, portant una Guinness a la mà (of course) o una sidra, he pogut sentir la canço de la Molly Malone. Una tonada dolça, tranquil·la, i amb una melanconia especial, sota els típics són de la música celta...
La curiositat m'ha portat a saber no gaire més del rumor popular que recorre els carrers de Dublin, cosa que m'ha sorprés, aj que m'esperava una relat i una història més lligada. EN defintiva, aquesta dona, segons diu la llegenda recorria els carrers de la seva ciutat amb un carro ple de peix, especialment ple de musclos i escopinyes... i cridant: Musclus i escopinyes vius!!! (com diu la cançó) per demostrar que eren ben frescos. La seva família era ja una família de peixeters i tots eren molt coneguts a la zona. Un bon dia es va trobar a la pobre Molly Malone morta al carrer després de patir unes fortes febres segons expliquen ... la seva vida diària i la seva constància van fer que a partir d'allí creixés encara més l'estimació de la gent envers ella, i es va traduir en una cançó, que com he dit encara avui ressona al cor del pubs irlandesos i de la seva gent, al ritme del vaivé de les cerveses a les mans. Més enllà de la llegenda trista i tradicional, i més dolça hi ha els rumors que també envoltant tota llegenda i que parlen d'una altra tipus de vida de la Molly, i d'una altra tipus de venda. Aquella història que sembla que tota dona humil i pobre, de fa tres-cents anys, es veia obligada a practicar en ocasions...
... però deixeu-me que em salti aquesta unió d'idees més aspre i em quedi amb el ritme de la Molly Malone, amb ella he recorregut Irlanda i és una tonada que per sempre més em portarà records de Guinness, de Bulmers, de Salmó, de pluja, de camps verds, de bons escriptors, de nous companys de viatge, de noves lliçons de vida en definitiva per seguir creixent...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada