Ei, avui no us escriure res en concret, només us faré complices de la lletra d'una cançó del Lluís Llach que m'agrada molt. Com diu bé ell, en uns temps on aquest terme està en decadència... és maco poder somiatruites ni que sigui a través de la música... per creure que algú encara hi creu en els sentimentalismes de la persona humana...
Tendresa
Aquest camí que deixo enrera és llarg,
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa...
Del teu amor ho espero tot i tant,
que en faig un cant al meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa...
Ah, si no fos per la tendresa
que estima...
La tendresa
que exalta...
La tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.
Ah, si no fos per la tendresa.
El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i por,
rebutjo un món que plora tanta pena, aquesta pena,
però tot d'un cop... Ve ... la tendresa.
Ah, si no fos per la tendresa
que estima...
La tendresa
que exalta...
La tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.
Ah, si no fos per la tendresa.
La tendresa que ens cura
quan fa por la solitud,
però tot d'un cop ve la tendresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada