Un exemple de superació

Què passaria si de cop i volta deixes de caminar? Si no pogués tornar a córrer una cursa, si no pugués pujar una muntanya, ni anar amb bicicleta, si no pugués caminar trankil·lament per la meva ciutat. Què passaria si d'un dia per l'altre, aparentment tot el meu món habitual s'acabés? Sabria sobreposar-me a tal fet, sabria tirar endavant. La resposta si us he de ser sincera, m'ha resultat molt dura de pensar.
... Què perquè em plantejo tot això?¿ Avui he estat remirant notícies esportives de les darreres setmanes i he trobat una notícia que m'ha culpit. Fa ja uns mesos sentia amb sorpresa que l'Isidre Esteve, un pilot de motos de la Seu, s'havia fracturat la columna vertebral i que no tornaria a caminar probablement. Aquest fet, en un persona per la qual el cos i el moviment és part indispensable de la vida pot resultar molt dur d'acceptar. En canvi m'ha sorprés llegir la següent frase: "El món no s'ha acabat; la meva vida simplement es diferent". Igualment fa anys enrera la xinesa Wang Yan, (l'altre dia ho recordaven en un reportatge al telenotícies) queia de les asimètriques mentre s'entrenava i es partia la columna de la mateixa disortada manera, quedant paraplègica també. Ara la seva major il·lusió ha passat a ser la de cobrir els JJOO al seu país, com a periodista, i portar la torxa olímpica.
Els admiro, no puc dir res més. Donen mostra amb la seva actitud d'una gran enteresa, i de ser uns lluitadors nats, que no es rendeixen ni davant un repte esportiu, ni un repte de vida.

La vida sempre ens posa al davant obstacles a superar i se'ns dubte, superar aquest per tota persona ha de ser molt i molt dur. I m'atreviria a dir que encara molt més quan ets un esportista d'èlit; quan has dedicat la major part de la teva joventud a intentar arribar a uns objectius i després de cop i volta tot s'esvaeix. S'esvaeix perquè no només deixes de fer allò pel que tan t'has preparat, sinó perquè també deixes de fer tot el que fins aleshores formava part de la teva vida personal, i aquesta canvia radicalment. No és un lesió que et pot impedir arribar lluny esportivament parlant però que s'arregla, no. És molt més que tot això, et canvia la vida; com diu l'Esteve la vida es torna "diferent".

Veient-los, copsant el seu exemple, sembla que els problemes d'una mateixa es facin petits i insignificants. De vegades estem massa preocupats en les nostres dèries, i ens oblidem d'aquelles petites coses que podem fer rutinàriament (com caminar, saltar, córrer...) i que de normal no valorem gens i en canvi ens capfiquem tontament oblidant-nos de la sort que tenim de tantes altres coses. Diguem que de vegades ens tapem el sol nosaltres mateixos, quan tants núvols en el fons no hi han, obrint una mena de parasol que ens aïlla en una closca i que no deixa entrar els raigs de llum. Sense llum, gaire clar no s'hi veu, i així seguim pensant en les nostres coses, aparentment primordials i trascendentals de la vida diària, però que en el fons sabem perfectament que no deixen de ser "collonades" que ens autoimposem. Cal doncs deixar-se d'orgues i fer un important canvi de xip, vivint intensament en tots els aspectes. Sabent-nos vulnerables a tot... que us he de dir... a viure el moment i ben intensament... CARPE DIEM, doncs!!!

Gràcies Esteve, gràcies Wang Yan, gràcies LLUITADORS, sou un gran exemple a seguir. "Que tingueu sort, i que la vida us doni un camí ben llarg"!! plegat de noves emocions...