Això funcionaaaa...

Quina ilu!!! Això sembla que funcionaaaaaaa..... Moltes gràcies per escriurem... tik tota emocionada!!!

Per aki tot molt bé, avui fot una rasca que t'hi cagues i tots hem hagut d'anar a atracar el mercadilluuuu més proper, perquè rèiem molt, però no d'alegria. Aki quan bufen els vents del sud, cagada pastureta!!!! un fred de l'òstia!!
I ke Reyes?¿?¿? lo del TXE ta emocionat?¿?¿ vaig pensar en tu directament, i en les "xaies" en general. A veure si també em trobo una porta folrada amb la seva cara com ens va passar a Cervera, qual visión... uououououo...
Pel que fa al "Jet Lag", Laureta... cap problema m'hi he adaptat força bé, tot i haver retrocedit 6 hores menys en el temps diari de CATALONIA!!
... i Nuri, saps kè? tinc una companya del grup que treballa de mestra interina a l'escola pública de Montgat, aquella que em vas anomenar quan vaig venir l'últim cop ... jejeje... el mundu és one panyuel!!!
Tieta, ja veus que tik plena d'aventuretes per anar tirant... digali a la mama que tot molt bé, que es cuidi, i res vosaltres també me la cuideu!!!
I de la Marieta, en sabeu res.... com li va per les castelles?¿?¿?¿ El Macià ha marxat a Egipte ja?¿?¿ ja em diràs...


I res, ara em posaré una mica més trascendental... Ara mateix tinc una sensació barrejada de coses L'adaptació ha sigut bona i potser per haver viscut abans l'experiència Guineana aprens a mirar-te el món des d'uns altres ulls i relativitzar el qe veus, sents, escoltes, olores... Però tot i així la sensació que tinc, la definiria com una sensació d'impotència, de veure com amb tan poc en un país com aquest es podrien fer miracles, de veure les grans diferències socials que hi ha a nivell del país...
una anècdota només, ahir mateix anant a sopar cap a les 23h de la nit una parella de nens, germans probablement, es van parar davant nostre. Portaven robes velles típiques de la terra, anaven bruts, amb el mocs de la misèria escrits a la cara... i tot i així amb un somriure la nena ens ballava una canço, mentre el nen amb una mena de guitarreta petita (visió istrionica d'una Marylin a "Con faldas y a lo loco") ens tocava un "pupupido" ben diferent... En aquell moment la meva ànima s'enfonsava al terra de la tristesa que et provocava tot plegat, i molt més encara quan se t'abraçaven perquè els hi donessis unes monedes...
Que culpable et sents de viure com vius de vegades, veient això... però el món no el cambiarem de cop, només amb les petites coses que estan a la nostra mà, podrem fer-ne de grans. La gran ironia és que aquells que més poden fer tenen massa enganxat el poder i els diners, i la corrupció no deixa pas a una obertura a aquestes realitats ... i és aleshores quan la impotència de la rebeldia se't menja per dintre en veure lo miserables com a persones que són per no tenir sensibilitat només diners i economia.

Avui estik una mica més profunda que l'altre dia. Suposo que tota aquesta sensació anirà creixent, i es situarà en una nova realitat personal que em farà anar acceptant el que veig, mirant de fer una miqueta de bé amb la meva feina aquí. Serà aleshores; quan hagi de mourem a les institucions, treballant-hi, i sentint-me útil per mirar d'ajudar amb la petitat part que em sigui possible; quan arribaré a sentir que no sóc tant miserable ...

Marxo, ja... moltes gràcies per seguir el blog-diari de viatge!! Fins a la propera entregaaaaa...

Petonets, us estima....

Núri@