Estimada Benhazir

Resulta trist veure com el món aniquil·la a aquelles persones que estan millor capacitades, i que tenen la força d'esperit i d'actitud per fer-lo millor. Pakistan ha quedat orfe, trist, abatut, sense la principal força que l'empenyia a intentar caminar cap a la creació d'un país més lliure i amb més drets. I el món ha perdut un referent de coratge, de valentia, de força, i de capacitat de lluita i d'autoconvenciment.

Benhazir va tornar sabent el perill que corria, però confiant que el temps hauria posat a lloc, o frenat si més no, els motius pels quals ja el 1999 va haver d'exiliar-se a Londres. La seva lluita per un Pakistán democràtic ha topat amb la intransigència dels islamistes (acció que neguen haver realitzat), en un acte de fe cega a favor de la violència, el fanatisme, i l'horror... quin país volen construir així, despertant l'odi per matenir el seu món ideal i aïllat de la realitat humana i del seu propi país?? Islamistes o no, els qui han acabat amb la vida de Benhazir només saben generar odi, i l'odi només genera violència fomentant un partit de tennis on la pilota mai queda quieta i sempre té motius per ser llençada a l'altre costat d'un camp amb les idees massa polaritzades. Però és clar, parlar de la capacitat de reflexió de l'ésser humà a aquells que són capaços d'acabar amb la vida de les persones, resulta massa irònic i insultant pels que ens considerem humanistes per damunt de cap idea política, nacional, o espiritual.

La vida de Bhuto s'ha apagat, però a l'igual que els seus oncles i el seu pare, Benhazir no morirà mai per aquells que defensen un món millor volent evitar l'acte de la violència, i creient en les paraules i els fets acordats. Nissagues com els Gandhi, Kennedy, i els mateixos Bhuto demostren que "l'utopia" és possible, fa molts anys que resisteixen i que generació rera generació van avançant per fer que els principis en què creuen siguin una realitat per a les generacions futures. Els assassins podran acabar amb les persones però no amb les seves idees amb els seus ideals no, aquestes el superaran en el temps. Amb la mort, amb al seva capacitat de matar sense escrúpuls només manifesten l'acte covard d'unes idees sense força que no es fan sentir més enllà de l'atac frontal i indiscriminat ... unes idees buides, plenes de por, que no poden convèncer les paraules que es diuen de cor i res més, sigui quin sigui el pensament que amaguin i que només prenent força des de l'assassinat.

Avui el món camina una mica més buit, però l'esperança ens ha de mantenir ferms pensant que arribarà un dia al Pakistan, a l'Iraq, a Israel, a Palestina i tants altres racons del món, en què els seus homes i les seves dones seran capaços de crear un equilibri de respecte sobre allò que són i volen ser, units només per la llibertat de créixer plegats des de les diferents visions que tenen d'aquest món.

Resignació

... "Quan els déus mostren el perfil sorrut/l'home no pot sinó endurar l'excés,/assistir al propi, immoderat, procés/ fent dignament de testimoni mut" Miquel Martí i Pol

Paraules clares que em porten cap a la resignació que en alguns moment de la vida sents i cal tenir. Quan no entens res, quan ho dónes tot per arreglar quelcom, quan t'esforces a millorar el que has errat, quan et trenqués el cap per trobar un nou camí, una solució... però res no surt com voldries, cal ser resignat. Menjar-se la ràbia del moment i resignar-se... pensant que un altre cop allò que dónes de tu tindrà una millor fi.

Però el trist camí de la resignació continuada, és que acabes per no tenir ganes de fer res més per no haver-te de tornar a resignar, veient que res del que puguis fer farà que res canviï, que res del que t'esforcis a millorar de tu (sota el teu parer) fa apropar-te a allò que vols, desitges, o somies assolir. Suposo que en aquests casos, cal ser prou valent per acceptar que un accés de resignació vol dir que allò pel que t'esforcés et queda lluny, i cal girar full i canviar de pàgina la història. D'aquesta forma, de ben segur que s'arriba a caminar endavant amb el pas ferm. Doncs a girar full i a caminar s'ha dit...

Córrer és vida

Ara portava dies que no realitzava una activitat que sempre ha sigut per mi com una oxigenació cerebral, encara que el físic és el que pateix. Aquesta activitat consisteix a sortir a córrer, pràctica que molts titllen de "masoca", ja que ben mirat sortir a suar, corrent sense perseguir ni ser perseguit per ningú, i sense cap mena de pressa ni necessitat d'arribar a enlloc tard, pot resultar a ulls foranis una mica de tocat de l'ala, no ho negaré. Però per mi sortir a córrer és despredre'm de les cabòries que inunden la meva ment, mentre bagareixo pels carrers de la meva ciutat no penso en la feina, observo el vaivé de la gent, el seu atabalament de "bon barceloní", els avis asseguts als bancs, d'altres que juguen a petanca... mentre segueixo el ritme acompassat que marca el meu cor i les meves passes a l'asfalt.

Mentre corro necessito a més la companyia de la música que habitualment m'acompanya penjada del meu braç. En molts casos ella m'ajuda encara més a evadir-me, a distanciar-me de les preocupacions del dia a dia, i fins i tot del que observo i a buscar dins meu les raons que em porten a voler seguir lluitant per les coses que m'ocupen.

Córrer és solitari, però alhora en la solitud del corredor s'hi troba la pau interior que dóna l'esforç constant i mantingut al llarg d'un període de temps. En el fons no deixa de ser un reflex de la vida, avancem en el nostre dia a dia gràcies a l'esforç constant que dediquem a les petites coses que ens omplen i ens il·lusionen.Per això l'esforç físic que em suposa córrer, fa que els nervis cerebrals que van fent reducte dins la meva psiquis quedin rendits pel cansament, i és aleshores quan després d'un bon bany relaxant de sals, una bona frega d'olis i cremeta hidratant... una agafa la feina amb una altra empenta. La tensió, aleshores, sembla haver-se esvaït i la feina em condeix el doble. Soprenent no?? Però un fet tangible, us ho ben asseguro.

Per aquests motius i molts més, intentaré recuperar aquesta activitat de forma més asidua, i fer-la a bon ritme a través dels carrers plens de vida de la meva bonica ciutat.

Som una nació, tan si volen com si no!!

Ahir es va viure pels carrers de Barcelona, un d'aquells dies en què sentir-se català era motiu d'orgull. Els carrers plens de senyeres i estelades, molta gent unida sota una mateixa causa, defensar els interessos d'aquest país. La gent esta emprenyada (www.catalaemprenyat.com) no només pel mal funcionament de les rodalies, motiu principal de la manifestació... si no perquè aquesta Espanya que no ens vol fora d'ella, tampoc ens deixa viure dintre d'ella i ens talla les ales així que pot perquè no puguem agafar embranzida lluny d'ella. Resulta una mal pare, aquesta Espanya, que no deixa créixer els seus fills. Podríem dir que es comporta com aquella frase tan típica dels refranys castellans de: "Es como el Perro del hortelano, ni come ni deja comer".

Som una nació, i els catalans serem allò que nosaltres vulguem ser i sentim, no el que ens manin de ser. Més tard o més d'hora hi haurà un dia en què la lògica dels esdeveniments caurà per la seva pròpia inèrcia i res ni ningú ho podrà aturar. Seria tot un honor poder-ho presenciar, però sino em conformaria amb que l'esforç i els somnis d'avui, i aquells que van tenir els nostres pares i avis en el passat, servissin perquè les generacions futures puguessin passejar-se pel món dient-se "Catalans" i res més !!! Sentint els colors de la bandera que els representa i part d'un món obert a qualsevol sentiment de pertinença.

Tot i així, cal fer les coses bé, cal posar seny, cal anar pas a pas... ara bé sense perdre la decisió en l'acció, ni la rauxa, ni en els propòsits que marquen el nostre futur més immediat. Per tant, seguim mirant endavant per fer d'aquesta nació, una nació tan si volen com si no!!

Els mestres transmissors...

L'èsser humà necessita transmetre. Les seves inquietuds, les seves dèries, les seves pors, les seves formes pensar, els seus coneixements... és ineherent a ell, ja que transmetent a l'altre s'allibera dels neguits que l'omplen. De totes les formes de transmissió la paraula dita, és una de les més utilitzades i una de els que té més força. Ja Sócrates la va utilitzar i fou la seva eina més letal, ja que només a través d'ella va vestir tot el seu pensament i es va defensar davant d'aquells que l'acusaven. I no podem oblidar un dels oradors que més ha marcat la història Jesús de Natzaret, les seves paràboles i les seves ensenyances van marcar una època i van contribuir a examplificar un nous ideals de justícia social fins aleshores inexistents. Això ens demostra l'enorme força de la paraula dita, afirmada amb veu alta, i que actua en les persones com a art de seducció.

Aquesta oralitat de quan transmetem, de quan expliquem un fet, no podem pas dir que només ens porti a transmetre una mera explicació, ja que quan transmetem volem arribar a l'altre, volem copsar la seva atenció, el seu interés. I aquesta tasca que aparentment pot semblar simple, és converteix en dificultosa quan no s'aconsegueix arribar a aquell altre. Podríem dir que aquesta és la tasca dels mestres, transmetre, en el seu cas: coneixements, actituds, valors... (dins el marc de l'educació primària, ja que més enllà parlaríem de professors).

En els nostres dies, la tasca del mestre, gira principalment en la línia de transmetre simples coneixements principalment. Però un mestre pot pasar-se la vida ensenyant, transmeten coneixements, i en canvi no copsar, no arribar als seus alumnes. Un mestre és millor com més bones notes treuen el seus alumnes?? o dit d'una altra manera, quan les notes són altes vol dir que el mestre és bo i quan són baixes què és dolent? ... què engloba la paraula MESTRE? com s'enten? com l'entenem o la volem entendre?

A mi són preguntes que, personalment, m'inquieten perquè considero que engloven un sentit molt més ampli que la paraula en sí. Primerament la paraula mestre, em "transmet" un significat especial, doncs a la meva vida he tingut a molts mestres que m'han ensenyat molts coneixements, però pocs MESTRES en el sentit messiànic de la paraula. Pocs d'ells m'han arribat a l'ànima i m'han transmés actituds, formes de vida, hàbits, comportaments, filosofies per afrontar aquesta vida, i ganes de buscar on sigui noves llums d'il·lusió quan no n'hi han.

Per mi la paraula mestre va més enllà, el MESTRE és aquell que m'arriba al cor, que me l'omple i que esdevé dins del laberint de la transmissió aquell element aclaridor que et fa obrir els ulls a noves formes de viure i de pensar, i a nous coneixements que em fan canviar i adoptar una altre perspectiva de les coses. És aquell que et fa "aprendre per poder-te despendre" que diria el Llach, per poder afrontar el món, la vida. És aquell que més enllà de les notes et fa sentir viu per lluitar per allò et distingeix i et fa ser tu, sigui positiu o negatiu, sigui o no acadèmicament correcta. Ja que la major nota ens la donarà la vida viscuda, com em deia un MESTRE que vaig tenir: " els meus suspensos no us han d'importar gaire, els pitjors suspensos són els que us pot donar la vida", i tenia raó el MESTRE que aquest és el pitjor suspens que mai puguis tenir ...

Sota aquesta idea doncs el repte de la meva professió diària em crea un enorme conflicte de responsabilitat, ja que en el sentit més ampli del terme i tenint en compte el que és per mi ser mestre... resulta un gran repte i alhora una pretensió massa gran utilitzar aquest terme habitualment en la pròpia pell. Penso doncs que només aquells que han rebut de tu quelcom que els hagi ajuda't a mirar endavant són aquells que et poden atorgar aquesta paraula amb tot el seu ple significat. No sé si en algun punt del camí professional aconseguiré guanyar-me aquest honor, ho trobo realment impossible, tal i com l'entenc.

El COPLEFC compareix al Parlament de Catalunya

El president del Col.legi de Llicenciats en Educació Física i Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport (COPLEFC), Francesc Reig, ha comparegut davant la Comissió de Política Cultural del Parlament de Catalunya aquest dimecres 17 d'octubre per tal de manifestar la opinió del Col.legi professional respecte al projecte de llei sobre l'exercici de les professions de l'esport a Catalunya.Les aportacions del Col.legi es van fer amb la intenció de millorar l'actual text i des de la reflexió de la realitat del sector, la voluntat de protegir el ciutadà i garantir una pràctica professional d'acord amb les funcions i responsabilitats que es desprenen de la formació rebuda pels diversos agents del sector, especialment en aquells àmbits d'inicidència sobre la salut i seguretat. La intervenció del COPLEFC va ser la primera de les tres que van compareixer el mateix dia. En segon lloc va intervindre David Moner en nom de la UFEC i, per últim, Andreu Camps en nom l'INEFC. Està previst que en els propers dies continuin compareixent altres agents representatius del sector esportiu.

Si voleu escoltar la compareixença del COPLEF de Catalunya, podeu trobar-la en la pagina web del Parlament de Catalunya www.parlament.cat (comissions / comissió política cultural 17.10.07/ 5:compareixença de Francesc Reig Camps )

Aquesta notícia ha estat extreta de: http://www.coplefc.com/ (22/10/07)

Caminant descalça ...

Aquell matí Atenea va sortir com cada matí de casa animada i amb ganes de fer coses. Des que havia tornat a casa després del seu viatge a Olímpia, estava contenta, il·lusionada, tranquil·la ... Al seu voltant, el món girava amb gran força i se sentia capaç de tot. Havia deixat enrera els mals moments del passat, ja no existien els dubtes, i havia oblidat el lloc que ocupaven. Ara al seu davant només la llum d'un nou horitzó, s'obria ple de noves oportunitats i de nous reptes. Però poc podia imaginar que la grisor que del cel es desprenia, en aquell dia de tardor, s'acabaria apoderant del seu esperit. Passejant pel bosc camí del mercat, va sentir uns plors i un comentari a l'aire:

- La pare d'Helena ha mort. L'han trobat a l'era...

- Qué dius! Com ha estat?...

- Sembla que ha caigut del cavall mentre galopava per les seves terres...

Per uns instants Atenea, hagués volgut que les seves orelles no haguessin sentit aquells mots: mort, el pare ... Precisament ara que la llunyania i el temps havien posat distància, ara que havia anat oblidant les pèrdues familiars que la guerra ocasionà. Aquella paraula tornava a les seves orelles, i més que mai sentia com la mort, tornava a aparéixer sense més. Va dirigir-se fins a les dues dones que mantenien la conversa. I juntes les tres, van fer cap a casa de la família d'Helena. En acabar la visita, Atenea va decidir perdrés bosc endins, tenia la necessitat de pensar, d'aïllar-se...

Com en tantes altres ocasions, sempre que alguna cosa la preocupava o l'angoixava, Atenea es tancava en ella mateixa i intentava buscar una solució dins seu passejant per la natura... Sempre volia intentar entendre el perquè de les coses, quin era el fet que la movia a actuar, a reaccionar, a comportar-se en alguns moments d'una determinada manera... en definitiva a coneixés més a sí mateixa. Però aquesta tasca resultava difícil, pel simple fet que a la vida passen coses sense més, coses que no tenen ni tindrant mai una lògica ni explicació. Aquest fet, innevitable i constant, de vegades la desconcertava, i era aleshores quan corria al temple de Zeus i demanava als Déus que l'ajudessin. Demanant a l'impossible, el perquè de l'innevitable...

... i l'impossible va voler que el temps anés passant, que Atenea aconseguís crear la seva pròpia família, allò que havia perdut anys enrera i que tant havia enyorat ... ara ella havia sigut capaç de crear-ho de nou del no res, de l'innevitable.

Sense més el temps i els anys havien anat posant al seu davant les notes necessàries per vestir una nova melodia, i ella només va haver d'anar agafant-les al vol lliurement ... potser el pentagrama que l'envoltava era ben diferent al que de petita hagués somiat, però la nova partitura que havia creat la feia sentir feliç i plena.

La vella partitura del passat restava en un calaix guardada en els records, per recuperar-la en qualsevol moment si calia perquè ja no l'angoixava sentir-la.

Avui asseguda a la platja amb el peus descalços a la sorra i veient jugar al seu fill a la sorra amb el seu pare fent volar estels, se sentia enormement feliç. I relaxada i amb un somriure als llavis jeia asseguda acaronant amb delicadesa la vinguda d'un nou infant que creixia en ella ... somiant que de bo tornaria aportar-li a la seva melodia...

Ara sabia més que mai, que el temps ho posa tot a lloc. Mentre seguia caminant descalça però havia comprès que la vida és un cercle massa meravellós i alhora massa incongruent, en el que si pateix i si somriu, però que cal viure'l i acceptar-lo mirant sempre endavant amb la mirada decidida i il·lusionada. Ja que només mirant cap a la vida, només mirant cap el futur, aquesta reneix i es regenera ...

Busquem "El Petit Príncep"...

Quan un llegeix per primera vegada "El Petit Príncep" ho fa creient que llegeix un llibre per infants. Però en "El Petit Príncep" hi ha molt més que els somnis i la incomprensió respecte el món dels adults.

Aquesta setmana van caure a les meves mans els llibres d'un dels millors professors que he tingut. Els llibrets tots petits i entranyables, evocaven a tres sensacions i formes d'actuació de la persona humana: La tendresa, l'esforç, i la paciència. Diria que tres elements que estan en desús, en decadència, tres elements que neden a contracorrent en la nostra societat. Però alhora són tots tres tan i tan importants per l'èsser humà, que imaginar un món sense ells, sembla impossible i mancat de sentit.

En un dels llibrets, concretament el que parlava de La Tendresa, hi he trobat l'abans citat, Petit Príncep. I les esplèndides reflexions d'en Francesc Torralba m'han despertat el desig de rellegir-me'l. Resulta soprenent la de coses noves que hi he trobat. Però és indubtable que tan de bo poguéssim mantenir al llarg dels anys, al llarg del creixement de la persona, una mica d'aquella innocència i d'aquell mirar-se el món amb sorpresa, amb aquella mirada d'infant que es sorprèn del més petit detall. El millor del text de Saint-Exupery, és que tot i la calidesa i fragilitat amb que ens presenta al seu personatge, no li amaga en cap moment el món real. El petit surt del seu petit món i en descobreix la duresa que hi ha fora d'ell. Ens mostra com el món que hem construït els adults en moltes ocasions ens produeix dolor, i contra ell cal enfrontar-s'hi amb maduresa i sense presses, apreciant cada detall, i sabent-nos finits. Precisament perquè som finits, cal aprofitar al màxim.

Busquem dins nostre, aquell Petit Príncep que vam ser...

...punt i apart...

A la vida hi ha moments que cal fer un punt i apart. Moments en què per més que vulguis mirar endavant, no ets capaç de fer-ho, moments on la malengia i l'enyorança et fan perdre de vista el lloc que ocupes.

És en aquests moments on t'agradaria sentir la gent que estimes aprop teu, però de vegades això no és així. De vegades el dia a dia ens empeny a seguir, i dilueixes les preocupacions en el dia a dia, fent veure que no hi veus, que no hi sents, que res t'importa, que ho comprens tot, que ets prou madura per accceptar-ho tot...

I passa el temps, i un dia t'adones que tot plegat pesa massa i t'enfonses en el més profund dels pous de la teva ànima, d'on sortir-ne sembla impossible. Segueixen passant els dies i segueixes donant voltes a les mateixes coses, fins que t'adones que cal sortir-ne d'aquest cercle viciós... perquè només mirant endavant és quan un pot caminar lleuger d'equipatge. I t'esforces a fer-ho, mentalitzada que l'únic motiu per fer-ho ets tu, res més, només tu. Saps millor que ningú, que has de pensar en tu, perquè en el món no deixem de caminar sols... però el teu inconscient encara té ganes de creure, de somiar que potser un dia sentiràs que no es tan gran aquesta solitud... i que en algun petit racó, sabràs que si amaga algú que et dóna força des del silenci, simplement potser.

I surts del pou, i la llum et cega la vista, i fas les coses per inèrcia perquè diuen que no pots tancar-te tant. I tu segueixes dient-he, intentant autoconvença't: per tu, ho has de fer per tu, has de pensar més en tu... mica en mica, sembles trobar sentit a les paraules, te les creus, i les acceptes.

El món funciona així, malgrat que no t'acabi de convéncer. Comences a tenir clar que la solitud de la persona humana, és part nostra... comences a tenir clar, que cal caminar en solitud, intentant no sentir-se solitària... Ara més que mai, sabem que només la il·lusió i els somnis ens seran l'antidot !!

Els cansats fan la feina

Hi ha dies en què et lleves mancat de forces per a intentar afrontar el dia. Dies en què no saps ben bé perquè però l'abatiment et pot i et porta a no tenir ganes de fer res. Generalment aquesta sensació la tinc quan veig al meu davant un munt de coses a fer i no sé ben bé quina se suposa que cal fer primer. En el fons si que ho sé que cal fer primer, però la mandra, aquest angelet endimoniat, t'empeny cap al "no fer res", i la indecisió et porta al quedar aturada, congelada i amb les idees ben mortes.

Tot aquest munt de coses em transporten a un estat d'angoixa impressionant, sobretot quan tenint temps per fer les coses, veig com la ment està abstreta a l'altre punta de món... lluny, molt lluny.

De fet quan més cops tinc aquesta sensació és precisament quan disposo de temps, de temps per pensar com fer les coses i quines coses fer, i quan em podria recrear en elles és quan de tant que puc pensar, el meu cap pensa en tot i en res a la vegada. Potser precisament és ara, quan estem a les portes d'un nou curs quan més hi penso. Ja que d'aquí a unes setmanes, ja en ple curs i sense gairebé tenir temps de res, faré moltes més coses que quan "temporalment" tenia més temps per fer-les. Sempre tinc la impressió que quan més temps tinc pitjor. Incongruent, potser sí. Però real per mi, com la vida mateixa ... a menys ritme vital, menys coses faig, menys il·lusió tinc i menys energies hi poso. Total un pur i simple desastre. Si ja tenia raó la meva àvia quan deia que "els cansats són els que fan la feina".

A jugar s'ha dit !!!

Quina és aquesta Espanya plural, que deixa jugar partits a la selecció andalusa, extremeña, aragonesa ... i nega un partit de la selecció catalana? Senyor Villar potser que es faci mirar quin és el criteri, en el meu entendre mancat de lògica, que utilitza la seva ben gloriosa federació per menysprear a certes seleccions i elevar-ne d'altres. Política anti-catalana, potser?? Vestida i disfressada de PP, potser també??

Potser haurem de creure, que un mer partit de fútbol els espanta. Deu ser que en el fons tenen molt clar el "per què de tot plegat", el per què de la celebració d'un partit de la selecció catalana. Caldria doncs que es plantegessin que això de tenir a un grup de nacionalistes minoritaris, encabits dins d'un nacionalisme general espanyol, a contracor, no acostuma a funcionar. Per la força ningú és guanya a ningú ni se'l convenç de res, i molt menys quan en aquest procés i interactuen sentiments personals i humans que venen de lluny. Ho té una mica cru el senyor Villar i tota la seva trepa. Així no ens convençaran ni faran que ens sentim més espanyols, tot el contrari. Seguirem sentint-nos catalans, en aquest cas emprenyats, i això farà que ens allunyem d'aquesta Espanya plural que diuen voler bastir i representar.

Segurament es guanyarien més el respecte d'uns i d'altres, si sàpiguessin respectar les riqueses que en aquesta Espanya que tant estimen hi han. Què és per vostés una Espanya plural? ja que prediquen tant amb aquest terme, m'agradaria entendre el concepte que el sosté per vostès, perquè no l'acabo de tenir clar em sembla.

Potser si els meus avis no haguessin estat matxacats durant anys al llarg d'una Guerra Civil i una postguerra espantosa per defendre el que estimaven i consideraven seu; potser si els espanyolets i el seu "reioato" Felip V, no ens haguessin tallat les llibertats que ens donaven identitat dintre d'aquesta Espanya plural... potser si tot això no hagués esdevindut, ara segons quins catalans que nadem a contracorrent, no sentiríem que encara ens toca defendre tot allò pel qual els nostres avantpassats van morir.

Per tot allò, per aquella estimació que portem com a memòria i llegat que ens han deixat, pel que vam ser i encara som, no podem baixar-nos els pantalons només per un "simple" partit de fútbol del qual la federació espanyola no n'és l'organitzador, i sobre el qual no té cap mena d'autoritat per prohibir-lo de forma legítima, ja que tota la legitimitat a l'hora d'organitzar partits de la selecció catalana correspont a la seva pròpia federació. Així doncs a jugar s'ha dit!!

Felicito a la secretaria general de l'esport Anna Pruna per la seva posició de mantenir-se ferma a la celebració del partit, malgrat la opinió contrària i taxatòria de la federació que presideix el senyor Villar.

Toca fer un gest de fermesa, d'autoconvenciment en el que creiem que és un dret. No ens hem d'avergonyir de sentir-nos catalans, així com qualsevol altre persona és lliure de sentir-se espanyol, xinés, croata, ... Jo no demano que ells deixin de sentir els seus colors, només que em deixin poder sentir i expressar els meus, aquells que el meus avis i els meus pares m'han transmés de cor !!!

La tendresa...

Ei, avui no us escriure res en concret, només us faré complices de la lletra d'una cançó del Lluís Llach que m'agrada molt. Com diu bé ell, en uns temps on aquest terme està en decadència... és maco poder somiatruites ni que sigui a través de la música... per creure que algú encara hi creu en els sentimentalismes de la persona humana...

Tendresa

Aquest camí que deixo enrera és llarg,

però em vull lleuger del seu bagatge,

que res no em valen tants atzars,

ni els vells camins, ni el blau del mar,

si dintre seu no sento com batega, hi batega,

el fràgil art de la tendresa...

Del teu amor ho espero tot i tant,

que en faig un cant al meu capvespre,

estimo l'ànsia dels teus ulls,

l'impúdic arc del teu cos nu,

però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,

sabent-te esclau de la tendresa...

Ah, si no fos per la tendresa

que estima...

La tendresa

que exalta...

La tendresa

que ens cura quan fa por la solitud.

Ah, si no fos per la tendresa.

El món que visc sovint no el sento meu

i sé els perquès d'una revolta,

misèria i guerra, fam i por,

rebutjo un món que plora tanta pena, aquesta pena,

però tot d'un cop... Ve ... la tendresa.

Ah, si no fos per la tendresa

que estima...

La tendresa

que exalta...

La tendresa

que ens cura quan fa por la solitud.

Ah, si no fos per la tendresa.

La tendresa que ens cura

quan fa por la solitud,

però tot d'un cop ve la tendresa.

El Foc pren Olímpia

Quin trist espectacle contemplen els meus ulls en veure el bressol dels Jocs Olímpics envoltat per les flames. Tota la bellesa del Peloponés i de la seva Península han sucumbit sota les flamarades d'una torxa ben diferent. El foc, l'element purificador que cada dos anys reneix en aquell indret per donar pas a una nova Olimpíada, ara envolta les ruïnes de la bella Olímpia sense pietat. Els Grecs antics possiblement haguessin corregut al temple de Zeus a demanar-li clemència per l'indret sagrat on, en honor seu, celebraven els Jocs. En la modernitat, hem corregut només, a avisar els bombers... diguem que l'encant ha canviat i que som més pràctics. A l'igual que el respecte a la natura i a tot el que culturalment és ric.

Que es produeixi un incendi és un fenomen natural més del món, però la naturalitat del foc sembla haver nascut de la provocació humana. I això ja és més greu.

Afers polítics, desevinències internes de govern amb una crisi inclosa en el seu si... giren al voltant de les probables causes "natural-ment humanes" de l'inici dels focs. Penós, dantesc, vil... voler provocar això només per pures causes polítiques i per guanyar unes eleccions, arruïnant l'encís, l'encant i tota la riquesa d'una de les parts més boniques del món i de tot Grècia, bressol de les arrels de la nostra civilització, és quelcom esgarrifós.

Només són hipotesis, però les fotografies de gent passejant per les carenes gregues, abans de l'inici d'algun focus, han estat vistes per tots. Podem pensar que simplement passejaven per allí, però digueu- me malpensada, no crec que la seva passejada fos per fer salut i exercici físic, o per imitar la gesta de Filípides corrent camps através, aquest cop per avisar que hi havia foc al bosc. L'heroi maratonià tenia, segurament, més dignitat que ells i més sentit del deure.

Res, ens resta l'esperança en què el bosc i la natura s'encarregarà de regenerar tot el que el foc ha destruït. Llàstima que les persones que hi han mort, no són pedres ni ruïnes com Olímpia... elles ja no és poden regenerar. Que els Déus hi fessin més que nosaltres!!!

Vacances...

Estat anímic i emocionalment ple de pau que et porta a fer tot allò que no pots fer durant l'any perquè vas estressat. El problema és que com ho hagis de fer tot, com hagis de fer veritablement, tot el que no fas de normal en un pobret mes de l'any o quinze dies (els més afortunats com els mestres, uns dos mesos, que us he d'explicar que no sapigueu... jejejejeje) t'acabes d'estressar encara més.

Llegir tot el que no llegeixes de normal, arreglar els àlbums de les fotus, penjar aquell quadret tant "monu" de les vacances de setmana santa o el rellotge nou de la cuina... cal aprofitar estem de vacances. AHHH!! I que serien les vacances sense aquell viatge, sense aquell anar a algun lloc, perquè s'ha d'anar a algun lloc, estar de vacances i no anar enlloc no són vacances, o kè?

Com ens agrada contestar a aquella pregunta de : On has anat de vacances? i tu t'esplaies dient ... aki , allà... o més avall... i he recorregut la seca, la meca i la Vall d'Andorra... un orgull que t'hi cagues. L'essència de la vida, explicar les batalletes de les Vacances, que seria un estiu sense batalletes...

Però malauradament ningú s'ha mort per no anar de Vacances, però potser sí per no estar-ne, tenir-ne, o sentir que les té i anar tot el dia de cul, cansat, avorrit, agobiat i amargat de coses a fer, vaja... que jo sàpiga. I si tant busquem la trankil·litat anant de vacances, de vegades, tens la sensació que viatjar també cansa... i aleshores necessites unes segones vacances per descansar de les tan suposades "vacances de relax" perquè no has parat... Perquè està clar que no aniràs a l'altre punta de món, només per asseure't a una tumbona i prendre l'aire, hauràs de voltar per a poder explicar, què has fet i vist durant "les vacances a les amistat", nooo ???...

Total em perdonareu, però estem tots plegats ben sonats, i no ens aclarim pas massa, tot ho fem per pura inèrcia de vegades (jo m'incloc al lot) i perquè toca en d'altres: Estem de VACANCES!!!..., i molta gent no pensa en el kè vol fer o el ke té ganes de fer, o simplement necessita, durant aquet període de temps, només sabem que hem d'anar de vancances...

De vegades penso, que he començat les veritables vacances des que he tornat de Bolívia (de les meves suposades Vacances...) Relax, llegir, visitar i trobar-me amb les amistats i familiars, fer les coses de casa amb la calma de l'anar fent, i sense un horari fixat més enllà del que tu t'has proposat fer, que si es fa bé i si no també!!!

Crec doncs, que l'estar de vacances és un estat ben emocional, de cada situació, estas de vacances quan res t'és imposat, quan et deixes portar al ritme d'un temps trankil i plàcid que et deixa espai per pensar, viure i fixar-te en les petites coses que de normal no veus. Ja sigui a casa, a l'estranger o allà on sigui... lluny o aprop el què queda clar, és que tots necessitem de tant en tant, un estar de vacances per a poder mantenir el cap prou clar en una societat, que m'és lluny de viure-les com una promesa i obligació, les necessita per no morir stressada o parar boja.

Per tant, desitjo que estigueu tots de vacances, i lo d'anar-les a buscar... no cal!!, aniran amb vosaltres si les voleu sentir així!! Apali doncs, a viure-les bé ... i que siguin això VACANCES, el temps en el qual fas allò que et fa sentir realitzat, trankil·lament!!

Apa Siau....


Cerve

Un exemple de superació

Què passaria si de cop i volta deixes de caminar? Si no pogués tornar a córrer una cursa, si no pugués pujar una muntanya, ni anar amb bicicleta, si no pugués caminar trankil·lament per la meva ciutat. Què passaria si d'un dia per l'altre, aparentment tot el meu món habitual s'acabés? Sabria sobreposar-me a tal fet, sabria tirar endavant. La resposta si us he de ser sincera, m'ha resultat molt dura de pensar.
... Què perquè em plantejo tot això?¿ Avui he estat remirant notícies esportives de les darreres setmanes i he trobat una notícia que m'ha culpit. Fa ja uns mesos sentia amb sorpresa que l'Isidre Esteve, un pilot de motos de la Seu, s'havia fracturat la columna vertebral i que no tornaria a caminar probablement. Aquest fet, en un persona per la qual el cos i el moviment és part indispensable de la vida pot resultar molt dur d'acceptar. En canvi m'ha sorprés llegir la següent frase: "El món no s'ha acabat; la meva vida simplement es diferent". Igualment fa anys enrera la xinesa Wang Yan, (l'altre dia ho recordaven en un reportatge al telenotícies) queia de les asimètriques mentre s'entrenava i es partia la columna de la mateixa disortada manera, quedant paraplègica també. Ara la seva major il·lusió ha passat a ser la de cobrir els JJOO al seu país, com a periodista, i portar la torxa olímpica.
Els admiro, no puc dir res més. Donen mostra amb la seva actitud d'una gran enteresa, i de ser uns lluitadors nats, que no es rendeixen ni davant un repte esportiu, ni un repte de vida.

La vida sempre ens posa al davant obstacles a superar i se'ns dubte, superar aquest per tota persona ha de ser molt i molt dur. I m'atreviria a dir que encara molt més quan ets un esportista d'èlit; quan has dedicat la major part de la teva joventud a intentar arribar a uns objectius i després de cop i volta tot s'esvaeix. S'esvaeix perquè no només deixes de fer allò pel que tan t'has preparat, sinó perquè també deixes de fer tot el que fins aleshores formava part de la teva vida personal, i aquesta canvia radicalment. No és un lesió que et pot impedir arribar lluny esportivament parlant però que s'arregla, no. És molt més que tot això, et canvia la vida; com diu l'Esteve la vida es torna "diferent".

Veient-los, copsant el seu exemple, sembla que els problemes d'una mateixa es facin petits i insignificants. De vegades estem massa preocupats en les nostres dèries, i ens oblidem d'aquelles petites coses que podem fer rutinàriament (com caminar, saltar, córrer...) i que de normal no valorem gens i en canvi ens capfiquem tontament oblidant-nos de la sort que tenim de tantes altres coses. Diguem que de vegades ens tapem el sol nosaltres mateixos, quan tants núvols en el fons no hi han, obrint una mena de parasol que ens aïlla en una closca i que no deixa entrar els raigs de llum. Sense llum, gaire clar no s'hi veu, i així seguim pensant en les nostres coses, aparentment primordials i trascendentals de la vida diària, però que en el fons sabem perfectament que no deixen de ser "collonades" que ens autoimposem. Cal doncs deixar-se d'orgues i fer un important canvi de xip, vivint intensament en tots els aspectes. Sabent-nos vulnerables a tot... que us he de dir... a viure el moment i ben intensament... CARPE DIEM, doncs!!!

Gràcies Esteve, gràcies Wang Yan, gràcies LLUITADORS, sou un gran exemple a seguir. "Que tingueu sort, i que la vida us doni un camí ben llarg"!! plegat de noves emocions...

SALVEM MONTSERRAT

Avui he tingut el plaer de rebre un e-mail d'una bona amiga, que deia: SALVEM MONTSERRAT!!! En un primer moment el meu cap ha pensat: de què hem de salvar Montserrat!! si està la mar de mona allà dalt.

Doncs bé, es veu que l'especulació urbanística ha d'arribar fins i tot allí. El respecte cap a un dels indrets més "sagrats" d'aquest país tampoc existeix ja, s'ha esvaït tot seny i estimació de país. Què esteu foten polítics de "pacutilla", penseu vendre tot el país al millor postor?¿?¿ Només som diners per vosaltres, només això ?¿?¿ Fins i tot Montserrat ja ho és ...

Campanys, unim-nos, i fem força perquè tota la Natura Sagrada d'aquell indret sigui tractada amb el respecte que sembla que per alguns ja no es mereix!!! Per sort, encara hi ha molta gent que s'estima aquella muntanya més enllà de les conviccions religioses que s'hi amaguen. Com a símbol que és d'aquest país, posem-hi el nostre granet de sorra perquè algú faci servir el cap d'una vegada. ÀNIMS!!!

Deixeu la vostra firma aquí:
http://www.infomontserrat.com/salvemmontserrat

Fins la propera,

Núri@

Ja sóc aki!

Després del periple per les Amèriques, ja torno a ser a casa. I com sempre que passa això, l'arribada està plena d'un seguit de sensacions contraposades: d'una banda les ganes de tornar, i de l'altra la tristesa de deixar tot el que has conegut de nou i que ara ja començava a formar part de tu.

Quan començava el viatge us mostrava el meu de desig de poder compartir a través d'aquest blog les experiències que al llarg del viatge s'anaven succeint. I per sort, ho he pogut complir, ha sigut molt maco poder anar sabent de vosaltres, al mateix temps que jo us explicava les meves diverses batalletes bolivianes. Hem produïa una gran alegria llegir els vostres missatges, era com si en el fons estiguéssim més aprop del que en realitat estàvem.

Ara toca tornar a la normalitat de Barcelona i comença a preparar un nou curs i nou any, que ara com ara es presenta molt prometedor i ple de coses noves. Per tant a partir d'ara deixo les aventures de Boívia enrera i començaré a escriure al blog amb l'objectiu amb que el vaig crear; donar a conèixer les meves opinions sobre temes que m'interessin que girin o no al voltant de l'esport, la cultura, i la societat en la que estem immersos.

Que passeu un bon final d'estiu, ben descansat i relaxat per començar de nou amb alegria el "curru"!!!

Petonets,

Núri@

Això s'acabaaaa...

Hola, hola...

.. trankils ke no se m'ha menjat cap cocodril a la selva. Vam tornar la mar de bé del cap de setmana selvàtic. Van ser una mena de vacancetes relaxants, només ens vam animar a anar-hi 10 del grup, i tot va ser mega trankil·let.
Un pujada pel riu Ibaré per dirigir-nos direcció al riu Mamoré (afluent de l'Amazones), kina calma... remuntant el riu durant unes 6 hores, sense presses, només amb el soroll de la natura que ens envoltava. Diguem que la pau interior que vam poder tenir va ser genial per encarar la tornada a casa. Vam tenir temps pel camí d'escriure, de llegir, fins i tot d'escoltar música per evadir-nos de tot ... una sensació de llibertat en poques paraules, difícil d'explicar. Et sents molt petita allà al mig de tot allò tant gran i imponent ...
AH!!! i no ens perdem l'emoció de la selva... mentre circulaven amb tanta pau, ens vam atipar de veure cocodrils, que més acollonits que nosaltres fugien només de sentir el soroll del motor de la barqueta. Fins i tot els hi vam donar de menjar, una cosa... em sentia com "la caçadora de cocodrilus!!" Aquests dies n'hem parlat molt del pobre home. Va ser molt maco: ocells diversos, arbres espectaculars, gens de fred (que sempre és d'agrair), bon menjar, mosquits els mínims ...
En plena selva vam estar en una caseta tipus cobert, plena d'amaques d'aquelles de pel·lícula amb unes tendes ... na una passada. Vam tornar ideals a Sta.Cruz!! per afrontar que dilluns era la festa de la República i dimarts La Parada militar. Per la gent d'aquí semblava que es preparés una revolució i en canvi, a part de veure militars, de saber que hi havia l'Evo per aki amb uns quants indígines ben vigilats... poca cosa més. Vam anar al desfile per poder flipar una mica més ... i tot rebé!

Doncs bé, aquesta segurament serà una de les darreres històries que des de les Bolívies us faré arribar. Aquesta setmana comença la setmana de l'acomiadar-se de tots i tothom... i de preparar-nos per tornar a casa. L'atabalament però val la pena, és part de l'encant d'un viatge... i res que diumenge ja seré una barcelonina "acalorada més"!!!! A la que estigui situada no patiu que ja aniré donant senyals de vida perquè ens anem veient, i així poder explicar-vos de viva veu tota l'experiència (recordeu que amb un carajillu de bayley's, meditant ara "amb gel" si pot ser)... jejejeje

CRIS, kina ilu... moltes gràcies. M'alegra que el blog t'hagi agradat. Tenim una quedada pendent. De moment diria que porto bé lo de la tornada, amb certa peneta per un cantó i amb l'alegria de poder tornar i explicar-vos-ho tot. Així és que seguim amb els contrastos, ke t'he d'explicar...

Vinga doncs, passeu bé el que queda de setmana i fins una altra!
Salut!

Núri@

Molt bones!!

Ja estem a la recta final del viatge... hem entrat en la darrera setmana sencereta a Bolívia i ja comencem a estar nerviosets per haver-nos d'acomiadar. De moment aquest cap de setmana passat a les Missions va ser molt maco: les esglésies molt entranyables i boniques i el paisatge de les valls bolivianes molt xul·lo també. Vam arribar fins i tot a uns llacs on vam poder banyar-nos, muntar a cavall, i navegar amb barqueta... ja veieu, que de guays estem!!
Tenim la sort d'estar en un país amb gran varietat paisatgística, passes d'estar al "oeste" amb cactus, sorra i una vegetació agresta, a contemplar palmeres i camps més verds... i això ens dóna molt de joc alhora de veure coses diverses.
Per ampliar el tema, aquest cap de setmana ens queda per veure una altra part del paisatge bolivià, el que compren part de la selva pertanyent a la conca de l'Amazones. O sigui que com podeu ja suposar això vol dir que me'n torno anar a la SELVA!!! aquest cop l'amazònica... a veure que tal resulta. Ara mateix el que tinc, és una barreja d'il·lusió i alhora d'estar a l'espectativa del que passarà i del que trobarem allà. Però mireu ja que hi som, a aprofitar-ho al màxim. La idea es anar fins a TRINIDAD i allí remuntar un riu (afluent de l'Amazones) amb unes barquetes, de camí veurem algunes tribus indígenes (cosa que pot ser al·lucinant), i finalment passarem la nit allà al mig. I l'endemà a desfer camí i a tornar cap a Sta. Cruz, que dilluns a més aki és festa grossa "el dia de la República"... na un finde ben aprofitat i complertet.

I res, dir-vos:
FAMÍLIA no patiu, que tot esta controlat ( o no?) però no patiu... anirem amb compte!!

REYES, com segueix ton pare noieta? Una forta abraçada i ànims; si et cal res a la que arribi compta amb mi.

MARTA's... no sé si van arribar tots els sms que vaig enviar passat el 29 això sí, perquè no hi era. Si no FELICITATS, encara que amb retard!!!

I a tots agrair-vos les múltiples felicitacions per haver-me fet més "bella"... jejejeje..., per les diferents vies comunicatives que ens permeten les tecnologies. Sembla veritablement que el món sigui ben petit, i que us tinc més aprop del què és en realitat. MOLTES GRÀCIES!!

Petons i abraçades,

Núri@

Adèu 28...

Hola de nou...

avui m'he llevat amb ganes de gaudir del meu últim dia en la preciosa edat dels "28 anyets", ja que demà com sabeu em faig una mica més gran. Aquest finde, a l'igual que l'anterior, marxem de ruta, aquest cop per les misiones de SAN JAVIER i LA CONCEPCIÓN. Diuen que és molt maco tot allò, i jo ja m'estic imaginant qual Jeremy Irons i Robert de Niro a "La Misión" ... ara, sense tan misticisme, i amb l'alegria d'un nou aniversari!! l'últim de la 2a. decena... joder com passa el temps!!
Pos na, el que deia... demà de matinada sortirem amb un altre preciós "micro", que ens estovarà el cul a salts durant unes quantes hores, per arribar a les boniques imatges paisatgístiques d'esglésietes i poblats típics d'aki.

Tot segueix bé, mica en mica la feina sembla tenir sentit. En algunes institucions més que d'altres, però el cert, és que els nens siguin com siguin són nens... ara ja els tenim tots al pot i podem treballar força bé amb ells, i tot i les múltiples dificultats que hi han la cosa funciona prou bé.
Pel que fa al grup de gent amb qui treballo és força maco i ens portem bé i això ajuda a la feina del dia a dia i a la convivència. Ahir mateix vam fer "l'amic invisible" tot sopant en un Restaurant" Cubano" i ens ho vam passar molt bé... Ja veieu que els contrastos són grans aki, passes d'estar amb els més humils a viure com a Europa en qüestió de minuts. Na, el teatre de la vida, que us he de dir!!

Apali, m'acomiado fins passat el finde, fins aviat!!!
Una abraçada,

Núri@

Guenas!!

Ja sok aki!!... La ruta ha sigut una passada amb moments de tot, que ja s'explicaran a tall personal. Diguem que anar dalt d'un "camión" per una carretereta de corves i altes muntanyes, dóna molt de joc... jejejejeje... i més quan ho fas en plena nit i contemplant les estrelles (ah! i la Creu del sud constel·lació que només és veu aki).
Tot plegat però, ha valgut la pena viure i conéixer els llocs on va viure akell home, m'ha agradat. La higuera, la lavanderia.... ja us ensenyaré...
Un altre lloc on hem anat són a les Ruïnes de SAMAIPATA (patrimoni de la UNESCO), amb el ke a mi m'agraden les pedres... us podeu imaginar, jo per allí mirant aquestes restes preincas, oi?¿ qual cabreta que tira al monte!! Una canya de paisatge, tan diferent al d'aki, amb un encant tan diferent!!

I res, ahir vam arribar a Sta. Cruz a la nit, i una nova setmana comença. Els dies, com veieu, passen ràpid i d'aki poquet us podré ja explicar en detall i en persona totes les aventures al costat d'unes bones fotikis i un bon cafetoo.... o millor "carajillu de bailey's" (s'acepten invitacions!!). Bé, això si la màquina de cafè pot funcionar, ke ja m'han dit que esteu a les fosques!!! jejejejeje

Vinga doncs, avui ho deixo aki. Fins a la propera!!

Petonets,

Núri@

"Txe", ja venim ...

Bones,

aquesta matinada es presenta prometedora. Encabits dins d'un magnífic "micro" alias autobus ens endinsarem per les valls i muntanyes bolivianes... Ja tinc ganes de respirar muntanya, la ciutat sempre és igual, em ve de gust veure el paisatge d'aquestes terres, sentir-ne la calor, el fred, les olors... els sons... En poques paraules transportar-me a una altra Bolívia lluny, del què fins ara he vist.

Poder fer la Ruta del Txe em fa molta il·lusió, no és un personatge que mai m'hagi mirat gaire, i del qual el meu desconeixement n'era molt gran. Gràcies el viatge estic posant remei a la meva ignorància sobre el tema i ara entenc una mica més l'enorme importància de la seva persona per la gent d'aquestes terres. Només pensar que estaré al lloc on el van detenir, matar ... i veure la fossa comuna on el van enterrar... em produeix un gran respecte. Per què els homes no n'aprenem mai?¿ per què sempre fem l'animal com ningú?¿ sort que som els racionals del planeta!! Sigui com sigui, potser pel gran amor que sento per la història, només ens queda mirar endavant intentant que les cagades del passat no retornin, aprenent d'elles per si més no arrenjar-les un xiquet.

Crec que en els nostres dies, faltarien líders com el Txe, amb les idees clares i amb un gran coratge, d'autoconvenciment i de sacrifici per a tirar-les endavant. No hi ha líders, i no hi ha ningú que ens motivi a fer res, vivim en una hepatia generalitzada que no farà mai que el món camini endavant. Som persones, i més enllà del progrés en telecomunicacions i maquinetes vàries; no podem negar que som sentiments, cor, ànima, ... on és la humanitat d'aquest home electrònic que hem creat?¿?¿?¿ Els xips, els bites i els megabites... no en saben res de tot això. La nostra essència humana és molt més, crec jo.
Tant de bo que ben aviat, algun líder reneixi d'entre les cendres d'aquest món i doni una mica de llum i cor a tot plegat!! i ens faci sentir més vius per lluitar per alguna cosa més que tecnologia.
Us deixo fins la tornada, aleshores ja us podré explicar del tot, com m'he sentit recorrent aquestes terres!!

Fins aviat!!

Núri@

Bon dia des de Sta. Cruz !!

Torno a ser aki per explicar-vos les últimes novetats. Que tampoc són moltes, eh? tot molt trankil... a ritmo boliviano, vaja.

De moment coneixent els nens de tots els llocs allà on vaig, i preparant algunes activitats per fer. Però la veritat és que la desorgantizació que es porten, i la passivitat que es gasten no ajuden gaire a avançar, i t'has d'anar adaptant a ells encara que es podria fer molt més del que es fa, si hi hagués més ordre. Una paraula que aki està una mica en desús en termes generals!!
Dia a dia continuu observant com aquest país és del tot extremista: cotxes luxososos, botigues del tot occidentals, restaurants cars .vs. una part molt pobre de gent que vagareixa pels carrers. No hi ha una classe mitja gaire amplia, i aquí a Santa Cruz això que hagi pujat l'Evo no motiva gaire... és la part on viu la gent més rica del país i està clar que el seu sistema no convenç. Tot i així l'ambient és trankil, de tant en tant hi han talls de carretera aprop de la Paz de miners que protesten, però de forma trankil·la, no us penseu.

De moment, que sàpigueu que si tot va bé, aquest finde marxem a fer la ruta del TXE. Pinta molt bé... estem tots il·lusionats!! O sigui que ja us explicaré que tal resulta, esperem que no torni el fred, creuem els dits!

Me n'alegro que tothom estigui bé per barna, disfrutant de la caloreta que de ben segur us fa, aki ara ja també en fa... un calor portable de jaqueteta de tant en tant.

CRIS, que us ho passeu molt rebé per Casablanca!! records a ta germana i res, fes moltes fotikis que quan torni ens hem de posar al dia!!

REYES, ja m'explicaràs que ha passat... tot bé però?? ja te l'enviaré el mòbil per mail, ok? Ah! i per LISBOA, com ha anat... dóna records a les xaies!!

TIA!! Molt rebé, això que m'escriguis en català, no passa pas res. Jejeje... com pots veure tot bé!! Vaig estant el dia de barna periòdicament entre uns i altres.

Apa, doncs... ens anem seguint mutuament, vagi bé.

Una abraçada,

Núri@

Bones de nou!!

Aquí tot segueix trankil, molt trankil... que us he de dir. L'estress i l'anar de cul d'aquesta gent no és ben bé el de Barcelona. Els horaris no existeixen, i dubte de quan anem a currar, la resta és ben bé allò d'anar fent... que ja hi arribarem. I mira, de vegades úna mica de ritme també és troba a faltar... bé, ja em coneixeu... jejejeje

Demà ja comença més la cosa de debó. Estaré treballant a 4 llocs diferents, i de moment més que orgnaitzar coses és anar-ne improvisant, pel mateix que us he dit: horaris, i d'altra organització aki no ho tenen molt per la mà.... tot i així bé. I ara amb els nens de Techo, nens enganxats a tot tipus de droga, prou bé. És una important menjada de tarró, surts ben cansadeta... una gran experiència ja us ho dic, no em tornaré a mirar els sabaters de la mateixa manera. Aki són uns dels que venen la droga més barata, alias "clefa"... cola amb alcohool, uns colocons que agafen els pobres crios del cagar-s'hi.

Pel que fa al fred ha baixat, i s'agraeix perquè la rasca era d'escàndol. I ara ja podem començar a lluir cames i maniga curta. Per la resta, menja i companys... molt bé ( Margee!!! gana no n'estic passant eh??? ké lo sepas!!!!!)

I res, que guay rebre les vostres respostes. Ja veig que esteu totes amunt i avall com sempre, no podem evitar se com són... pel que fa a les fotikis, complicat Marta. Amb alguns companys deiemde muntar un espai amb fotus, però ja veurem, dependrà de la tecnologia punta que corre per aki. De moment hem fet algun intent.
ARANTXA!! quan de temps, jejeje... ja veus les novetats. A veure si és veritat i ens veiem a la toranda, tu també m'has d'explicar que tal va l'aventura matrimonial!!!
Ei, Monty... merci per trucar a ma mare, a veure si un dia li vas a fer uns visita!! jejeje.... que tant de temps no te'n recordaràs d'anar a Sants. Què tal els castells?? records al Juli.
Mireia, ke tal?¿? recuperada de l'ATRIUM!!! jejeje... moltes records a la familyyy, no cullis moltes ametlles ein?¿?¿ Vagi bé, granadellina!!!

TIA! què tal tot? ja vaig parlant amb la mama, com et deu tenir imformada. Tot bé, ara ja situada i aki doncs aprenent i vigilant. Doncs hi han condicions sanitàries un tant peculiars... però s'intenta tenir tot ben apamat. Gràcies per anar seguint el blog... i si voleu algun moment li podeu ensenyar a la mama.

Vinga doncs, fins la propera!! De segur que aleshores ja us podré parlar de moltes més coses. De moment, el futbol és la meva raó de ser, el bessó ja puc dir que està recuperat!!!

Molts petonets !!

Núri@

P.D: no feu cas de les faltes, aki els teclats van a pedals i ja no sé que clikuuu...jejejejeje ;)

Buenas!!!

No se si us arriben noticies d'aquestes terres pero fot una rasca, que feia anys que no feia per aquests barals. A la Paz ha nevat i tot.... jejejejeje.... ja he adquirit l'aspecte bolivià a tope: mocador, ponxet, mitjons de llana... però tot i així bé, tot ben tapat que no passi aire.

Reyes, creu-t'ho lo del Txe, ara bé... havia de ser aquest finde però amb la rasca potser ens toca esperar a anar-hi, que l'altiplà també està nevat.
RUT!!! kina ilu.... una pelegrina!!!! ja veus que m'han arribat molt rebe les teves paraules, la tecnologia potser l'ostia com be dius. Què tal per Vilafranca gaire caloreta?¿?¿ jejejejeje... és per contrastar la rasca que fot aki... coi de canvi climátic. Per cert!!!! ja us han arribat los horaris ?¿?¿... tic intrigaaaaaa...
Marta!! moltes gracies per escriure'm, però en tinc tantes pel món que agrairia que em donéssiu pistes per saber, quina sou??? jejejeje, per no cagar-la...


Ara ja he comencat a treballar, en un lloc que es diu Techo Pinardi.... són nens del carrers que van drogats pobrets, millor dit que es droguen pel carrer. A dins del centre per entrar-hi no hi poden anar, i allí se'ls hi dona un plat calent a la nit i lloc on rentar-se i dormir. Ho tenen molt ben muntat. Ahir i anàvem ben cagades, però no va resultar tant fort com ens ho esperàvem, encara que deu ni do el plan.

Per avui ho deixo aki.... fins la propera.

Això funcionaaaa...

Quina ilu!!! Això sembla que funcionaaaaaaa..... Moltes gràcies per escriurem... tik tota emocionada!!!

Per aki tot molt bé, avui fot una rasca que t'hi cagues i tots hem hagut d'anar a atracar el mercadilluuuu més proper, perquè rèiem molt, però no d'alegria. Aki quan bufen els vents del sud, cagada pastureta!!!! un fred de l'òstia!!
I ke Reyes?¿?¿? lo del TXE ta emocionat?¿?¿ vaig pensar en tu directament, i en les "xaies" en general. A veure si també em trobo una porta folrada amb la seva cara com ens va passar a Cervera, qual visión... uououououo...
Pel que fa al "Jet Lag", Laureta... cap problema m'hi he adaptat força bé, tot i haver retrocedit 6 hores menys en el temps diari de CATALONIA!!
... i Nuri, saps kè? tinc una companya del grup que treballa de mestra interina a l'escola pública de Montgat, aquella que em vas anomenar quan vaig venir l'últim cop ... jejeje... el mundu és one panyuel!!!
Tieta, ja veus que tik plena d'aventuretes per anar tirant... digali a la mama que tot molt bé, que es cuidi, i res vosaltres també me la cuideu!!!
I de la Marieta, en sabeu res.... com li va per les castelles?¿?¿?¿ El Macià ha marxat a Egipte ja?¿?¿ ja em diràs...


I res, ara em posaré una mica més trascendental... Ara mateix tinc una sensació barrejada de coses L'adaptació ha sigut bona i potser per haver viscut abans l'experiència Guineana aprens a mirar-te el món des d'uns altres ulls i relativitzar el qe veus, sents, escoltes, olores... Però tot i així la sensació que tinc, la definiria com una sensació d'impotència, de veure com amb tan poc en un país com aquest es podrien fer miracles, de veure les grans diferències socials que hi ha a nivell del país...
una anècdota només, ahir mateix anant a sopar cap a les 23h de la nit una parella de nens, germans probablement, es van parar davant nostre. Portaven robes velles típiques de la terra, anaven bruts, amb el mocs de la misèria escrits a la cara... i tot i així amb un somriure la nena ens ballava una canço, mentre el nen amb una mena de guitarreta petita (visió istrionica d'una Marylin a "Con faldas y a lo loco") ens tocava un "pupupido" ben diferent... En aquell moment la meva ànima s'enfonsava al terra de la tristesa que et provocava tot plegat, i molt més encara quan se t'abraçaven perquè els hi donessis unes monedes...
Que culpable et sents de viure com vius de vegades, veient això... però el món no el cambiarem de cop, només amb les petites coses que estan a la nostra mà, podrem fer-ne de grans. La gran ironia és que aquells que més poden fer tenen massa enganxat el poder i els diners, i la corrupció no deixa pas a una obertura a aquestes realitats ... i és aleshores quan la impotència de la rebeldia se't menja per dintre en veure lo miserables com a persones que són per no tenir sensibilitat només diners i economia.

Avui estik una mica més profunda que l'altre dia. Suposo que tota aquesta sensació anirà creixent, i es situarà en una nova realitat personal que em farà anar acceptant el que veig, mirant de fer una miqueta de bé amb la meva feina aquí. Serà aleshores; quan hagi de mourem a les institucions, treballant-hi, i sentint-me útil per mirar d'ajudar amb la petitat part que em sigui possible; quan arribaré a sentir que no sóc tant miserable ...

Marxo, ja... moltes gràcies per seguir el blog-diari de viatge!! Fins a la propera entregaaaaa...

Petonets, us estima....

Núri@

Molt bones

Ei, penya!!

Molt bones des de les Bolívies!!! Ciutadants del món, ja sok aki!!!

Estigueu ben trankils, estic la mar de bé. El viatge va ser tot una aventura, això d'estar "ficada· dins d'un avió durant 12 h. pot arribar a fer-te sentir una mica "anxova", però mira vam atravessar el "xarco" que diuen, amb molt d'art i vam recuperar la maleta. Cosa molt important, que alguns no van tenir tanta sort i encara els hi han d'arribar de Madrid... VIVA BARAJAS!!! (l'òstia, no tinc més paraules per definir-lo).
Ara l'avió molt guay, vaig fer pràctica d'idiomes, ara que com sabeu em seran molt necessaris... totes les pelis que hi "cardaven" eren en anglès... Harry Potter, El Zorro... etc. ... i totes les que no havia vist!!! Em vaig posar el dia de tot; entre dormida i dormida i partideta de "quiero ser millonario"... llàstima que el pot sempre era fantasma i no em va tocar ni un duro!!

I l'arribada a VIRU VIRU brutal, recuperant les nostres caixes de material totes amb un llacet vermellet més mones... per després des d'allà anar ficats dintre un "micro", alias autobus, que ens va portar ben apretadets, perquè el "rose" fa el carinyu, cap al nostre Hostalet de nom SANTA BARBARA!!! en ple centre de Santa Cruz...
De la ciutat de moment hem vist ja dos dels centres en els que anirem, també vam anar fins el riu i el vam atravessar a poteta, i dos mercats d'allò més tipics... que no tenen "desperdiciu", ja veureu les fotikis...
I de Jalar... la fruita està molt bona, i ens passem el dia tastant qualsevol cosa que ens crida l'atenció a les múltiples paradetes que hi ha diseminades per tot arreu. Apart de recuperar la yuca i la sopa de cacauet (aki sopa de mani), que m'ha portat a la ment els records guineans que tinc i que en un viatge com aquest no resten al marge de poder ser comparats. Tot i que ja us dic, Soco i Laura que són diferents tot i la proximitat... ;)

I res, aquesta setmana que demà comença seguirem coneixent els diferents llocs on anirem, i fem rutes turístiques pel país. El que m'ha fet més ilu, és que ens portaran a recórrer alguns dels últims camins que va fer el TXE!!! tenim un paio que va amb nosaltres que de petit el va conèixer i no veieu com estem... una mica flipats amb l'honor. Ja podeu veure que estic distreta... i de moment aprenent de tot, tot i tot!!!

De moment us deixo aquesta primera entrega que he pogut fer del viatge!! Quina ilu, podré anar explicant-vos cosetes!!
Cuideu-se molt i fins la propera!! Moltes Gràcies per tots els sms i e-mails que m'heu fet arribar de tot cor.

Una abraçada,

Núri@

Una nova llum...

Un estiu diferent és apunt de començar, i l'espero carregat d'un còctel d'emocions diverses.

Se'ns dubte el nou repte personal em farà tornar amb una nova visió del món i de les coses, però no vull pas haver d'esperar a tornar per anar compartint-ho. Així és que, tot i que lluny de casa i de la meva sempre estimada Barcelona, m'agradaria utilitzar un petit espai d'aquest blog per explicar-vos a aquells amb qui comparteixo el meu dia a dia i els diferents indrets de la meva vida, tot allò que vivencialment em colpegi més de la meva estada a Santa Cruz.

Aquí us espero, quan el "Jet lag" i la meva persona estigui situada. Desitjo poder cumplir el meu desig de fer-vos arribar notícies del viatge, i fer-vos-en partíceps també!!